Aquest article es llegeix millor amb «Grow Man Cry» d’Amanda Palmer com a banda sonora.

L’altre dia estava al pati de l’escola tot menjant-me l’entrepà de mortadel·la, molt feliç mentre comentava el capítol del Musculman del dia anterior amb els meus companys de primer, quan de sobte va arribar el bully de sisè i em va fotre una puntada de peu a les mans que l’entrepà va saltar pels aires. Quan encara estava reaccionant, el mateix nen em va fotre una clatellada a la cara i es va riure de mi mentre els seus palmeros li’n reien la gracieta. Ja sabeu, els matons sempre van amb el seu seguici.

No. No he començat a consumir una altra vegada pseudoaliments fets a base de desfets d’animals ni em dedico a fer regressions en hores de feina. És només el meu pobre intent com a escriptor de segona per parlar en sentit figurat. Però anem amb els fets i el perquè de tot plegat:

Dissabte, The Nota… Vull dir… El Periódico publicava un article que portava per títol «Retorns a deshora». Llegiu-lo. Ja? Va, no us queixeu, ha estat curtet i directe, i el paio escriu molt millor que no pas jo. Ja sé que hi ha molta publicitat pel mig, però espero que l’hageu clicat. Continuem.

Al cap d’unes hores, veig que l’editor de Comanegra esmenta el compte de l’editorial en una piulada de Twitter. Quan m’esmenta un company de professió al qual respecto sempre em poso nerviós, però se’m va abaixar tot de cop quan vaig veure que es queixava d’aquest article. Podeu seguir el fil i les seves ramificacions en aquest enllaç. Hi ha una petita guerra tuitera d’aquestes que ens agraden avui en dia. Mentre el meu entrepà de mortadel·la encara no havia tocat a terra i tenia la galta ben calenteta, vaig contestar com em va sortir en aquell moment atenent a què ho havia de fer des del compte de l’editorial i no el meu personal (ja sabeu: imatge de marca, radio-friendly unit shifters o jo què sé). Captura de pantalla. Veieu la resposta a la meva resposta (després la comentem):

[image error]

Per un altre canal m’expliquen que hi ha gent que coneix l’autor de l’article, els meus amics resulta que l’han llegit i que fins i tot té una pàgina de Viquipèdia (Ostres!) a on diu que ha guanyat premis literaris i que ha estat traductor de l’Auster i la Nothomb per Edicions 62… Tot un peix gros! Fins i tot, Anagrama li publica un llibre sobre Messi! Messi!!!

Tornem al text de l’article, que diu que Sant Jordi no és el millor moment per recuperar llibres d’autors desapareguts:

«El seu regust d’anys vuitanta, d’una altra època, ha de conviure amb la dispersió de petites editorials d’avui dia, i sobresurten amb una gosadia mig anacrònica.

Aquesta sensació s’accentua perquè se n’ha reeditat més d’un títol i te’ls trobes repartits per la llibreria. En el cas de Pedrolo, compto fins a vuit obres diferents: n’hi ha de tots els gèneres, des de Crucifeminació (Orciny) [sic] o A l’ombra del crim (Labutxaca) a La terra prohibida (Comanegra). A part del record dels aniversaris a través de l’Any Pedrolo i l’Any Capmany, és fàcil entreveure en tots tres un sentit de l’oportunitat.»

Data de publicació de Crucifeminació: octubre de 2017. A l’ombra del crim: febrer de 2018. La terra prohibida: novembre de 2017. Fresquests pel Sant Jordi, escolti.

Data de publicació de Tot Messi / Todo Messi: 4 d’abril de 2018.

Sentit de l’oportunitat. Gol! (de Messi, és clar).

No sap fer servir Google? Si mireu la resposta al meu tuit veureu que sí, que l’ha fet servir per buscar un mapa de la ciutat d’Orciny. Per cert, què vol dir aquest «Busca’m»? Què busca ell?

Ens trobem en una època en la que els diaris han deixat de vendre exemplars i s’han de finançar amb publicitat a internet i mentre més clics rebin, més car poden vendre el seu espai. Això ha propiciat que el més important sigui que la gent entri a les notícies i les comparteixi a les xarxes, i tant se val si el que es diu és veritat o no (a aquestes alçades ja us sonarà el terme Fake News). Els periodistes de la Generació Clickbait han après a crear audiència tirant merda. Tant se val que sigui veritat o no, que tingui rigor o no. Volem clics, clics, clics. Espero que torneu a fer clic a l’article original. Us torno a posar l’enllaç. Encara recordo quan aquest mateix mitjà va publicar en portada (que encara que no es llegeixi en paper, es comparteix) una foto amb els cadàvers i ferits de l’atemptat de les Rambles, i després va venir tot el tema de #TheNota.

Però tornem una vegada més a l’autoria de l’article. Podem demanar rigor a un senyor d’aquesta Generació Clickbait? Li podem demanar que, com a mínim, i ja que està fent treball de camp en una llibreria, miri la pàgina de crèdits dels llibres per saber les dates de publicació? Li podem demanar rigor a un senyor multipremiat i mediàtic?

Ara faré una mica de publicitat de la meva editorial, ja que hem perdut les vergonyes: Angela Nagle diu a Muerte a los normies (feu clic!) que algun dia els mitjans de comunicació mainstream haurien de prendre responsabilitat per alimentar un monstre que tot just s’està fent gran.

Li podem demanar responsabilitat a un senyor de cinquanta anys? Penso que quan una persona porta tant de temps en el món del llibre, quan dispara, sap contra qui ho fa. No ho fa amb desconeixement. Dispara contra editorials més petites que aquella en la que li publiquen el seu llibre del Messi, sense rigor i sense raó (perquè els llibreters posen a la seva llibreria per Sant Jordi allò que pensen que podrà vendre, s’hagi publicat el 4 d’abril o l’octubre de l’any anterior).

Què és el que impulsa un escriptor mediàtic a tirar merda de manera gratuïta contra editorials que tiren endavant amb prou feines i impulsades per només una o dues persones?

Sembla que aquesta manera de fer clickbaitzant s’està apoderant de la manera de fer de sempre. Ara sembla que si ets mediàtic i no fas una boutade per promocionar-te i treure pit uns dies abans de Sant Jordi, t’estàs perdent alguna cosa. Doncs no, no cal. No cal tirar merda sobre els altres per gestionar la teva masculinitat mal gestionada. Ho sento però això de dir que els meus companys estan recuperant la Capmany i el Moix per aprofitar que el feminisme i la reivindicació de gènere estan de moda em recorda als titavelles (se’n diu així als pollaviejas en català?) com Pérez-Reverte i fa una certa pudoreta de Varón Dany i cigaló de Rom Pujol. Necessita un home comportar-se com un nen petit per reivindicar-se? Potser que anem trencant amb aquesta tendència, no? Penso que hem de dir prou d’una vegada i ens hi hem d’enfrontar. I si se’m pixen a sobre o a sobre de companys que admiro, sempre m’hi trobaran.

Tornant a la publi de Muerte a los normies (feu clic!), la Nagle, que és una dona que admiro molt i sap molt més que jo de moltes coses, també diu que hem de trencar aquesta tendència. Hem de trobar una altra manera de relacionar-nos a les xarxes socials. Segur que si li explico que he escrit això, m’engegarà l’entrepà de tofu (ja no menjo mortadel·la) a prendre pel sac, i amb raó. Per tant, canviem la tendència.

Feu-li cas, si us plau. Compreu el seu llibre. Qui no voldria llegir un llibre sobre Messi? «Busqueu-lo» i aneu a fer-li una abraçada molt forta. Demostreu-li el vostre amor. Feu molts clics al seu article (aquí l’enllaç una altra vegada). Porteu-li una piruleta i feu-vos un selfi amb ell per compartir-lo amb l’etiqueta #PiruletesPerAlJordi. No ha de ser gens fàcil passar de guanyar el Serra d’Or a haver d’escriure llibres sobre Messi per aprofitar Sant Jordi, escriure boutades autopromocionals en un diari clickbait i fer de trol ferit a Twitter. Però ep, que no m’hi fico, tots hem de pagar el lloguer i els impostos Montoro. Només m’agradaria que es fes d’una altra manera.

Encara que hi veieu ironia en aquest paràgraf, ho dic de debò: Tothom mereix ser estimat. Si ens estiméssim més, si gestionéssim la nostra masculinitat i les nostres vergonyes d’una altra manera, trencaríem la tendència. Fem-ho. No promocionem els nostres llibres menystenint els dels altres. Segur que la cultura ens ho agraeix, encara que l’espectacle a Twitter quedi malmès.