Títol original: Ready or Not | Director: Matt Bettinelli-Olpin, Tyler Gillett | Repartiment: Samara Weaving (Grace), Mark O’Brien (Alex Le Domas), Adam Brody (Daniel Le Domas), Andie MacDowell (Becky Le Domas), Henry Czerny (Tony Le Domas), Nicky Guadagni (Tia Helene) | Guió: Guy Busick, R. Christopher Murphy | Producció: Tripp Vinson, James Vanderbilt, Bradley J. Fischer, William Sherak | Música: Brian Tyler | Fotografia: Brett Jutkiewicz | Distribució: Fox Searchlight Pictures | Gènere: Terror, comèdia negra | Durada: 95 minuts | País de producció: Estats Units.

La Grace ha viscut tota la vida somiant amb formar part d’una família. Quan es casa amb l’Alex Le Domas, hereu d’una rica dinastia de jocs de taula, sembla que el seu desig es compleix. Però la nit de noces, el que hauria de ser una vetllada de celebració es transforma en una cacera mortal: la Grace haurà de jugar a un macabre joc de fet i amagar mentre la seva nova família intenta matar-la abans de l’alba, convençuts que, si no ho aconsegueixen, una antiga maledicció els destruirà. Entre corredisses, sang i mala llet, la Grace descobrirà que els Le Domas no només tenen diners, sinó també una obsessió malaltissa pel poder i la tradició.

Les millors pel·lícules de terror són aquelles que operen a diversos nivells. Per una banda, tens el festival de sang, esgarips i òrgans voleiant que qualsevol fan del gènere espera amb delit. Però, si darrere de la carnisseria no hi ha un mínim de substància, la cosa es queda en una successió de morts sense ànima. Ready or Not (2019), dirigida per Matt Bettinelli-Olpin i Tyler Gillett, té clar aquest equilibri i el gestiona amb la mateixa mala bava que els seus protagonistes.

La nostra heroïna, Grace, interpretada per una Samara Weaving que mereix el títol de final girl honorífica, comença la història radiant de felicitat. És el dia del seu casament amb l’Alex, hereu d’una família peculiar: els Le Domas, magnats d’un imperi de jocs de taula. La pel·lícula sap perfectament amb quines cartes juga i dedica el temps necessari a preparar l’escenari, els personatges i el conflicte central abans d’entrar a matar. Coneixem la família política de la Grace: el pare, un senyor cregut que es pensa el rei del món; la mare protectora, intensa i amb un somriure inquietant; la tieta mig sonada que et congela amb la mirada; el cunyat borratxo que va de guay però està fet una desgràcia; i la resta de parents, cadascun més peculiar que l’anterior. D’entrada, sembla que la reticència de l’Alex a passar temps amb la seva família és una simple rebel·lia. Però no. Hi ha alguna cosa més.

Tot sembla anar bé, més enllà de la incomoditat d’haver de tractar amb uns parents amb cara d’haver participat en un ritual satànic just abans de les fotos oficials. El que ella no sap és que aquesta sensació no va desencaminada. Segons la tradició familiar, la nit del casament el nou membre ha de participar en un joc. Normalment, es tracta d’una partida inofensiva de dames o un solitari que no matarien ni l’avorriment. Però la Grace treu la pitjor carta possible: fet i amagar. El problema? No és la versió simpàtica de la infantesa. Aquí, ella s’amaga i la resta de la família surt a caçar-la amb ballestes, destrals i ganivets d’estil medieval. Si no la troben i la maten abans de l’alba, creuen que una maledicció caurà sobre ells.

El millor de la pel·lícula no és només l’acció –que tampoc no és manca de moments gloriosament cruents–, sinó la sàtira sobre la desconnexió de les classes benestants. Els Le Domas són rics, sí, però també són l’encarnació d’una elit decadent i narcisista que justifica qualsevol atrocitat en nom de la tradició i la seva fortuna. Hi ha una escena que ho resumeix perfectament: la germana de l’Alex, col·locada fins a les celles i amb menys punteria que un mico amb guixos, dispara accidentalment a una minyona. Reacció de la família? “Era la meva preferida”, murmuren amb un posat que transmet el mateix dol que si haguessin perdut una cafetera.

I és que Ready or Not no té por de deixar clara la seva crítica social: els rics viuen en una realitat paral·lela, desconnectada de qualsevol empatia. Quan la sang esquitxa els seus salons de fusta noble, no senten horror, sinó molèstia pel cost que suposarà netejar les catifes. Veient-la, no deixava de pensar en Knives Out (Rian Johnson, 2019) i aquella altra família disfuncional de classe alta. El mateix còctel d’excentricitat, privilegis i patetisme, però amb més ganivets i menys elegància.

La mansió familiar és gairebé un personatge més. Laberíntica, fosca i opressiva, sembla dissenyada per algú amb una obsessió malaltissa pels passadissos secrets i els quadres inquietants. Els Le Domas hi caminen com si fossin amos d’un regne medieval, i no és casualitat: les armes amb què persegueixen la Grace són relíquies de temps pretèrits que ja no haurien d’existir més enllà d’un museu. El simbolisme és clar: una aristocràcia aferrada a privilegis anacrònics i dissimulant amb rituals absurds la seva naturalesa violenta.

L’humor negre és un dels grans encerts de la pel·lícula. La violència és visceral, sí, però sovint tan passada de rosca que no pots evitar riure. Hi ha moments que freguen el cartoon més macabre, amb morts que semblen extretes d’un episodi sàdic dels Looney Tunes. És d’aquelles pel·lícules on rius i immediatament et preguntes si hauries d’anar a teràpia per haver rigut.

No tot funciona igual de bé. El pròleg inicial, on veiem un joc mortal del passat, li resta part del misteri. Hauria estat més efectiu començar amb la Grace desconeixent què passa i deixar que l’audiència descobrís amb ella l’horror d’aquella família. A més, hi ha algun moment al tram central que s’estira com un xiclet. La subtrama del majordom, per exemple, sembla més un obstacle improvisat que una peça necessària de la història.

Però quan la pel·lícula arriba al clímax, se’n riu de tot i de tothom. I ho fa amb un esperit juganer i demencial. El final és una explosió literal i metafòrica que no té cap por d’exagerar. És el tipus de resolució que et deixa amb els ulls com taronges i un somriure de satisfacció, perquè, malgrat la bogeria de la premissa, acaba sent exactament el desenllaç que necessitava aquesta història.

En definitiva, Ready or Not és una barreja perfecta d’humor negre, tensió i comentari social, amb una Samara Weaving en estat de gràcia –mai millor dit– que es guanya el títol de final girl amb una combinació perfecta d’horror, ràbia i sarcasme. És una pel·lícula que no té por de tacar-se les mans ni de posar el dit a la nafra.

Recomanada? Absolutament. Això sí, no la miris amb la família política. I si mai et trobes amb algú que té una fortuna basada en jocs de taula i una caixa misteriosa a casa… corre. Corre i no miris enrere.