Comencem pel principi: no soc un lector casual de Jason Pargin. Soc d’aquells que s’han llegit John Dies at the End com qui veu aigua. This Book Is Full of Spiders em va fer riure en llocs on no hauria de riure. I What the Hell Did I Just Read em va deixar amb aquella mirada de qui intenta explicar un somni surrealista a un desconegut al metro. Fa més d’una dècada que l’estil de Pargin —a mig camí entre una crisi existencial i un monòleg de lavabo— em remena el cervell.

Així que quan va anunciar una nova sèrie, ni tan sols vaig mirar l’argument. La vaig comprar. Punt. Perquè confio en Jason Pargin com d’altres confien en el tarot, els horòscops o el pòdcast d’un coach emocional. I, en aquest cas, la fe ha estat recompensada.

La trilogia de Zoey Ashe (Futuristic Violence and Fancy Suits, Zoey Punches the Future in the Dick i Zoey Is Too Drunk for This Dystopia) és una sàtira accelerada que no demana permís per entrar: derrapa, rebenta la porta i t’escup a la cara una combinació letal de ciència-ficció, ultraviolència, crítica social i tendresa inesperada. Un còctel que només pot servir algú que coneix bé el gust de la desesperació digital.

Futuristic Violence and Fancy Suits: el futur és de fireta, la violència és gratuïta i el sentit de la moda, fabulós.

Aquest llibre no es llegeix, et colpeja. Si les novel·les poguessin tenir altaveus, aquesta et cridaria a cau d’orella amb veu de tertulià passat de rosca. Ens presenta la Zoey Ashe, una cambrera llançada de cop al món dels rics demencials, gràcies a l’herència d’un pare que amb prou feines coneixia. El lot inclou mansió, escorta d’assassins amb vestits de passarel·la i una colla d’enemics tant extravagants com violents. Entre ells, un tipus amb urpes metàl·liques que no és Wolverine —és pitjor: és un idiota amb diners.

La ciutat de Tabula Ra$a —sí, amb símbol de dòlar inclòs— és com si Las Vegas, Dubai i un fòrum d’incels haguessin tingut una filla no desitjada. Tot s’hi grava, tot s’hi ven, tot s’hi transforma en espectacle. És un lloc on la tecnologia no només ha trencat les regles, sinó que les ha cremat i s’ha pixat a sobre les cendres.

Pargin escriu com si cada pàgina hagués de justificar el seu dret a existir: trenta acudits per capítol, alguns brillants, d’altres infames, però sempre amb una energia que t’arrossega. És com si et connectessin a un flux RSS del 2010 durant un ciberatac rus. Però més enllà del caos i les explosions, hi ha una lucidesa incòmoda. Aquesta distopia no parla d’un futur impossible, sinó d’un present una mica més descarat. Influencers convertits en déus. Dades convertides en armes. Indignació com a espectacle. I sí: la crítica social és directa com un cop de puny. Perquè no tot s’ha d’escriure amb guants de seda.

Futuristic Violence and Fancy Suits és com aquella hamburguesa greixosa que et menges a les tres del matí sabent que et penediràs. Però en aquell moment… oh, en aquell moment és gloriosa.

Zoey Punches the Future in the Dick: la seqüela que ningú va demanar però tothom mereixia.

En aquesta segona entrega, la Zoey ja no és la noia perduda entre milionaris i drons assassins. Ara és l’hereva semifuncional d’un imperi criminal i l’única veu de la raó en una ciutat construïda per gent que fa cosplay de dolent de Marvel. Tabula Ra$a s’ha convertit en una rave distòpica amb estètica de videojoc i regles escrites per Elon Musk després d’un tripi. L’argument? Algú intenta inculpar la Zoey d’un crim espantós amb una tecnologia experimental i —sí, això passa— una secta de misògins assassins. El món real, però en versió death metal.

Tot i la bogeria, la novel·la manté un batec humà. Zoey intenta mantenir el cap fred enmig del soroll, sobreviure a conspiracions i trols, i entendre com funciona un poder que no sempre porta pistola: el que es mesura en seguidors, en discursos virals, en la por de caure en desgràcia pública. Pargin continua amb la seva dansa desequilibrada entre la comèdia i la tragèdia. Exagera els mals de l’era digital fins que deixen de fer gràcia i comencen a fer mal —i després, et fa riure un altre cop, com si t’hagués llegit la ment i decidit tornar-te a trencar.

No és perfecte. La trama, a estones, camina coixa. Però la imperfecció li escau. Aquest no és un futur elegant. És un femer il·luminat amb neons. I Zoey, enmig de tot, es manté dempeus. Sarcàstica. Llesta. I profundament cansada.

Zoey Is Too Drunk for This Dystopia: vine pels làsers, queda’t per la desesperació sociopolítica embolicada en purpurina i bales.

Aquest tercer llibre és una espècie de carnaval infernal llençat a tota velocitat contra un mur de realitat. Zoey, cada cop més immersa en el laberint de poder de Tabula Ra$a, es troba atrapada entre dues opcions polítiques igual de repugnants: un racista carismàtic i un mafiós amb intencions… diguem-ne, opaques. És a dir, un resum bastant acurat de la política contemporània, però amb míssils i carn artificial.

El fil conductor aquí no és una conspiració concreta, sinó la lluita per la percepció. A Tabula Ra$a, la veritat és una narrativa amb un bon departament de màrqueting. Cada decisió es converteix en clip. Cada gest, en mem. Cada error, en arma.

Però, malgrat l’absurditat creixent, la novel·la manté l’ànima. Zoey és un personatge cada cop més profund, més esquinçat, més humà. I els secundaris deixen de ser ninots amb pistoles per convertir-se en figures amb història i afectes. Sota tot l’humor cruel i les escenes d’acció passades de voltes, hi batega una empatia estranya però real.

Pargin escriu com un tipus que ha perdut la fe però no la ràbia. Hi ha alguna cosa d’aquella sàtira que no vol fer-te sentir superior, sinó còmplice del desastre.

I per acabar…

La trilogia de Zoey Ashe no és només una sàtira passada de rosca: és una carta d’amor a tots els que intenten mantenir-se dempeus en un món que premia el cinisme i castiga la lucidesa. És divertida, sí. És grotesca. Però, sobretot, és honesta.

Pargin no pretén salvar-te. Però et dona eines per riure mentre tot crema. I a vegades, això és l’única esperança que queda.