La cosecha estelar, la meva última novel·la publicada, va sortir ara ja fa vuit anys. Des de llavors he escrit, he llegit, he viscut… però com a escriptor vaig quedar-me en pausa, com aquells videojocs que deixes a mitja partida i quan hi tornes ja no recordes ni les tecles. En aquests anys he fet una mica de tot: m’he casat, he estat pare, he fet cursos d’escriptura (spoiler: no serveixen per al que t’esperes, però serveixen per a moltes altres coses), he trobat una vocació com a comunicador científic i he consumit tants llibres, pel·lícules i música que podria presentar-me a un trivial friki amb opcions reals de guanyar.

Quan vaig acabar La cosecha estelar ho vaig fer, en part, per la inèrcia que portava de les dues novel·les anteriors i de l’antologia que vaig co-coordinar entremig. Però el record més viu d’aquells dies és el desencant. Desencant amb tot allò que envolta la literatura de gènere i que em resultava difícil d’entendre. Amb els anys no he aconseguit entendre-ho gaire millor, però sí que he après a donar-li exactament la importància que mereix: cap ni una. Suposo que madurar també vol dir això.

Ara, que en faig quaranta, amb la crisi corresponent en curs, sento la necessitat de tornar a compartir històries. I també de tornar a sentir-me part de la comunitat de la literatura de gènere, que sempre ha estat casa meva i on hi ha gent meravellosa. Una de les coses que més m’ha motivat a tornar a la roda és escriure en català. De fet, el primer relat amb cara i ulls que vaig publicar, La carn dels herois, a la revista Catarsi, va ser el que em va fer sortir del cau. El pla inicial sempre havia estat alternar castellà (la llengua amb què vaig néixer) i català (la llengua amb què vaig créixer), i ara puc dir que, finalment, l’estic complint.

La novel·la que publico aquest any, L’ample de la nit, és curta i profundament imperfecta. Una història inspirada pel cinema, en particular per l’ambientació de The Vast of Night (d’on n’he pres el títol). Volia acostar-me a una narració petita: una sola nit, un grup reduït de personatges i un misteri en un poble aïllat. També neix amb l’objectiu de retornar-me al camí, com l’esportista que després d’una lesió torna al terreny de joc. Els primers passos poden ser maldestres, però són imprescindibles per continuar avançant. L’ample de la nit és una història sobre la sensació de no saber on es pertany, un tema que travessa gairebé tot el que escric. Una història que neix amb la voluntat de créixer. El seu personatge principal espero poder-lo acompanyar en altres relats i novel·les.

El següent projecte ja està en marxa: vull ampliar La carn dels herois en una novel·la de zombis ambientada a la Barcelona de 1714. Perquè sí, perquè em ve de gust. I, és clar, aviat també tornaré a l’univers de El eterno retorno per escriure’n el desenllaç.

L’escriptura és una cursa de fons. El meu objectiu final és continuar escrivint fins als meus últims dies. Jo, almenys, tinc curiositat per descobrir per quins camins em portarà aquesta aventura. Només puc demanar que, amb sort, algú vulgui acompanyar-m’hi.

Un aclariment que en aquests temps sembla obligat. La portada de la novel·la està feta amb eines d’intel·ligència artificial, concretament amb Firefly, el model generatiu d’imatges d’Adobe. Sí, ho sé. És una decisió presa sabent perfectament les reaccions que pot aixecar.

La idea inicial era repetir el que havia fet amb les altres tres novel·les: fer jo mateix la portada amb els coneixements rudimentaris de disseny que tinc. També havia valorat la via de les imatges d’estoc, en cas que el temps i l’energia se m’escapessin.

La primera versió d’aquesta portada, de fet, la vaig fer per jugar amb aquestes eines, una prova de concepte per tenir una referència de cara a una portada “definitiva”. Però a mesura que avançava l’escriptura i tornava a mirar el tema, em vaig adonar que l’únic motiu pel qual descartava l’opció de la IA era el que diran. I quan et mous només per això, per l’opinió de gent que ni et coneix (i que en molts casos no té gens d’interès en fer-ho), és que alguna cosa en el procés de decisió s’ha torçat.

Haig de reconèixer que la meva opinió en aquest tema és esbiaixada. L’entorn on treballo, el de la recerca, té una mirada sobre aquestes eines diferent de la que es respira en determinats fòrums, i mai no ha estat la portada el que m’ha fet decidir si un llibre valia la pena o no. He llegit novel·les magnífiques amb portades horribles i també novel·les infumables amb cobertes que podrien estar penjades en un museu.

I, com ja he dit, en cap moment tenia intenció de contractar un il·lustrador. Es tracta d’una novel·la publicada de manera independent, que estarà disponible per a descàrrega gratuïta en format electrònic i amb una edició en paper a preu de cost. La voluntat darrere d’aquest projecte no és guanyar diners.

Dit això: no vinc a proclamar que aquesta tecnologia sigui fantàstica, ni que no s’hagi de qüestionar. Al contrari. L’anàlisi crític i el debat ètic al voltant de les IA són imprescindibles, com amb qualsevol avenç tecnològic que toca de ple la societat. I aquest debat, en un món ideal, hauria d’anar acompanyat de legislació que garanteixi un desenvolupament i un ús ètic i transparent.

També diré que mai m’han agradat els linxaments públics. Cadascú ha de prendre les seves decisions sense que hi hagi un tribunal popular vigilant cada moviment.

Aclarit tot això, si el fet que la portada estigui feta amb IA és un impediment perquè llegeixis la novel·la, és el teu dret. Vivim una època daurada de la literatura de gènere, plena d’obres i projectes literaris espectaculars, amb portades creades per artistes amb més talent del que jo tindré mai. Si prefereixes assenyalar-me amb el dit i jutjar-me pels meus “crims contra la humanitat”, també hi tens tot el dret. De fet, crec que hi ha una xarxa social en particular dissenyada exactament per això.

En definitiva, jo he pres aquesta decisió i n’assumeixo les conseqüències. Si la portada t’agrada, perfecte. Si la detestes, també està bé: pots saltar-te-la i anar directe a les paraules, que al final és el que compta. Perquè, amb IA o sense, el que jo vull és explicar històries. La resta és attrezzo.

Disponible el 4 d’octubre de 2025

L’Arlet sempre ha sigut una noia estranya. Amb l’estiu a punt d’acabar i la universitat a tocar, només demana una cosa: passar els últims dies a Sant Esteve de les Roures sense drames. Però el seu poble, aquest cul de món on mai passa res, sembla tenir altres plans. Primer, un noi apareix fet miques a les vies del tren. Després, una droga impossible corre per festes on ningú hauria d’entrar. I al final, una llegenda antiga que potser no era tant llegenda.

En una sola nit, l’Arlet s’enfrontarà a visions d’un altre món, secrets que fan mal, criatures que no haurien d’existir i un poder fosc que batega dins seu i vol sang. I mentre el passat s’aixeca i la realitat s’esquerda sota els seus peus, descobrirà que hi ha malsons molt més cruels que l’institut.

Poètica, grotesca i amb un humor negre sense excuses, L’ample de la nit és una història sobre créixer fora de lloc… i aprendre a resistir quan no queda ningú per salvar-te.

N’hi ha prou amb una nit per capgirar la vida.

N’hi ha prou amb una nit per acabar amb el món.