Aina

“At this point I felt a weird lack of self-recognition, and I realised that I couldn't visualise my own face and body at all. It was like someone had lifted the end of an invisible pencil and just gently erased my entire appearance”
― Sally Rooney, Conversations with Friends

“Marianne had the sense that her real life was happening somewhere very far away, happening without her, and she didn't know if she would ever find out where it was or become part of it.”
― Sally Rooney, Normal People

“Per alguna una estranya raó, mai vaig pensar que arribaria als quaranta anys. Als vint, m’imaginava amb trenta, vivint amb l’amor de la meva vida i amb uns quants fills. I amb seixanta, fent pastissos de poma per als meus néts, jo que no sé fer ni un ou ferrat, però n’aprendria. I, amb vuitanta, com una vella ruïnosa, bevent whisky amb les meves amigues. Però mai em vaig imaginar amb quaranta anys, ni tan sols amb cinquanta. I, no obstant això, aquí em teniu. Al funeral de la meva mare i, a sobre amb quaranta anys”
― Milena Busquets, This Too Shall Pass

“No, a la tristesa no li has d'entregar sencera la vida, només li has de fer lloc a tots los espais de la casa, com un més de la família o com a un company de pis imbècil i inevitable, que has de mirar d'estimar, perquè la tristesa existeix igual que tu. Vestida d'un greu blavíssim, d'un blau gravíssim, i viu en un silenci brutal. La tristesa et deprimeix la llengua com ho fan els metges amb l'abaixallengües, amb una absoluta indiferència. Però sabeu què: a la tristesa se l'ha d'examinar molt a fons, molt a fons. No fos cas que un dia passés a la vora una alegria i no la sabéssim reconèixer.”
― Maria Climent, Gina