Mercè

“He triat ser feliç. Aquesta felicitat no és perfecta ni exempta de dolor. A dins hi porta un dol. Però justament per això és més intensa.”
― Emilie Pine, Notes To Self

“Per a mi els Balcans són un color, no un topònim. Els noms s’obliden més fàcilment, només cal que t’omplis de paraules estranyes, de mapes estranys, i de les lletres que desapareixen com el sucre a la llengua. Però els colors romanen, com pampallugues sota les parpelles, encara que hagi abandonat el sentimentalisme a casa la mare, fa molt de temps. Els colors no s’esborren amb quilòmetres. Un matís verd i feixuc, com els pebrots oblidats, secs i pansits, que ja no serveixen per nodrir ningú. Un marró trist que serpenteja com un riu mort després de l’apocalipsi. El color d’una mòmia devorada pels cucs. S’entreveuen les empremtes de les botes, encara que sigui impossible veure-les des d’aquesta altura. Tan sols és un miratge. Centenars de botes sobre la terra batuda. I els matolls, tumors d’un erd pàl·lid vora el riu, matolls cansats, però encara silvestres, cadascun amb el seu signe d’interrogació a sobre. Hi va morir algú, aquí? Algú hi va matar, aquí?”
― Lana Bastašić, Catch the Rabbit

“Vaig mirar en Daniel, i en Daniel em va mirar a mi, i entre nosaltres va passar alguna cosa. Un sentiment antic. Com si ens coneguéssim des de feia molt de temps. Des del segle V abans de Crist. No ho sé. La terra es va estremir, i jo també.”
― Ana Pessoa, Mary John

“–Vull escriure [...], vull parlar. Vull dir aquelles coses que la gent té por de sentir. Aquelles coses a les quals no es vol encarar. A les pàgines d’un llibre, a la intimitat de la seva ment, on se sentin una mica menys vulnerables, parlaré amb ells, molt després que hagin tancat el llibre, conversarem, els meus lectors i jo, i ho sabran.”
― matlwa-kopano, Coconut