Laia

“Otra que me parece muy bonita: estábamos en Rumanía, Karin y yo, y haciendo autostop conocimos a dos chicos que eran del Cáucaso. Pasamos la noche juntos, hicimos una hoguera, los chicos tuvieron que currar un montón, y nosotras nos encargamos de lo bonito, de la música y de leer en voz alta y así. Mucho, mucho, mucho tiempo.
En casa también era así, papá hacía lo bonito, él era el polo tranquilo, como suelen serlo los hombres, y mamá la que se ocupaba de todo. A la mañana siguiente los chicos se levantaron pronto, recogieron el maíz, lo cocieron, le pusieron hojas encima para que se mantuviera caliente. De algún modo, no sé, teníamos ganas de acostarnos con ellos, pero nadie lo echó de menos, fue realmente bonito. Si te acuestas con alguien y no lo conoces bien, tiene que ser muy buena gente. Disfrutar la belleza del cuerpo, ay, eso es precioso.

[Bárbara, 23 años, grafista, soltera]”
― Maxie Wander, Guten Morgen, du Schöne. Frauen in der DDR. Protokolle

“Uns quants ximples em van començar a dir coses per molestar-me i un es va acostar més que no pas els altres i va dir, està bona. Com si jo fos un plat de sopa. Tot plegat no em feia cap gràcia. Era veritat, però, que el meu pare sempre em deia que jo era de mena exigent...però és que a mi em passava que no sabia ben bé per què era al món”
― Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant

“Runa- Joan Vinyoli

"Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa't com es clivella,
com va esfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico”
― Vinyoli Joan

“Em va agafar pel coll i em va fer acostar ben a la vora. I jo, per riure, li vaig posar una mà damunt del pit i li vaig preguntar, ¿damunt de què? Mig ensonyat va contestar, una mà bonica damunt del pit. No, li vaig dir, una mà damunt de tot el sol de l'home. Li vaig posar la mà damunt del cor i li vaig preguntar, ¿damunt de què? i va dir, una mà petita damunt d'un cor. No, li vaig dir, una mà plana damunt d'un patir. Em vaig tirar avall i li vaig posar la mà damunt d'un genoll i li vaig preguntar, ¿damunt de què? I va dir, una mà damunt d'un genoll. No, li vaig dir, una mà damunt d'un os rodó. I després li vaig posar la mà plana ben al mig, i a sota del ventre i li preguntar, ¿damunt de què? Aleshores em va agafar per sota dels braços i em va tirar amunt i quan va tenir la meva cara ben arran de la seva, em va dir rient, bandolera”
― Mercè Rodoreda