Laia

“Runa- Joan Vinyoli

"Mira: jo sóc una paret. Els pares van alçar-la
maó sobre maó fins a la mida
que veus, una paret de casa humil.
Fixa't com es clivella,
com va esfondrant-se a poc a poc amb sord,
feixuc estrèpit.

Però ja a terra tot,
amb mans obreres de paraula,
nit rera nit,
pacientment plego la runa
i novament edifico”
― Vinyoli Joan

“Chegara mesmo ao ponto de pensar que a escuridão em que os cegos viviam não era, afinal, senão a simples ausência da luz, que o que chamamos cegueira era algo que se limitava a cobrir a aparência dos seres e das coisas, deixando-os intactos por trás do seu véu negro. Agora, pelo contrário, ei-lo que se encontrava mergulhado numa brancura tão luminosa, tão total, que devorava, mais do que absorvia, não só as cores, mas as próprias coisas e seres, tornando-os, por essa maneira, duplamente invisíveis.”
― Saramago José

“«Ja me n'adono, de les trampres que em fa la memòria. Dels paranys que em para el cap, que em pensa només les coses bones, que tria les pomes boniques de la safata, i llença, com peladures, com castanyes bordes, les coses dolentes, com si no haguessin sigut. I no sé jo què fa patir més: si pensar només els records bons i deixar fer a l'enyor, tan punxegut, i a la frisança aquesta que mai s'assedega, i que emborratxa l'anima. O si banyar-me als rierols de pensament que em porten cap als records tristos, dolents i tèrbols, i m'ennuegen el cor i em deixen encara més òrfena de pensar que el meu home no era pas l'àngel que jo corono»”
― Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla

“Em va agafar pel coll i em va fer acostar ben a la vora. I jo, per riure, li vaig posar una mà damunt del pit i li vaig preguntar, ¿damunt de què? Mig ensonyat va contestar, una mà bonica damunt del pit. No, li vaig dir, una mà damunt de tot el sol de l'home. Li vaig posar la mà damunt del cor i li vaig preguntar, ¿damunt de què? i va dir, una mà petita damunt d'un cor. No, li vaig dir, una mà plana damunt d'un patir. Em vaig tirar avall i li vaig posar la mà damunt d'un genoll i li vaig preguntar, ¿damunt de què? I va dir, una mà damunt d'un genoll. No, li vaig dir, una mà damunt d'un os rodó. I després li vaig posar la mà plana ben al mig, i a sota del ventre i li preguntar, ¿damunt de què? Aleshores em va agafar per sota dels braços i em va tirar amunt i quan va tenir la meva cara ben arran de la seva, em va dir rient, bandolera”
― Mercè Rodoreda