Laia

“«Ja me n'adono, de les trampres que em fa la memòria. Dels paranys que em para el cap, que em pensa només les coses bones, que tria les pomes boniques de la safata, i llença, com peladures, com castanyes bordes, les coses dolentes, com si no haguessin sigut. I no sé jo què fa patir més: si pensar només els records bons i deixar fer a l'enyor, tan punxegut, i a la frisança aquesta que mai s'assedega, i que emborratxa l'anima. O si banyar-me als rierols de pensament que em porten cap als records tristos, dolents i tèrbols, i m'ennuegen el cor i em deixen encara més òrfena de pensar que el meu home no era pas l'àngel que jo corono»”
― Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla

“En el palacio de cristal había conocido a la pintura maruja mallo y empece a salir con ella por Madrid. íbamos por los barrios bajos, o por los altos, y fue entonces que inauguramos un gesto tan simple como quitarse el sombrero"..."Porque no me da la gana"..."Pues te tirarán piedras por la calle". "Me mandaré construir un monunento con ellas”
― Concha Méndez

“Chegara mesmo ao ponto de pensar que a escuridão em que os cegos viviam não era, afinal, senão a simples ausência da luz, que o que chamamos cegueira era algo que se limitava a cobrir a aparência dos seres e das coisas, deixando-os intactos por trás do seu véu negro. Agora, pelo contrário, ei-lo que se encontrava mergulhado numa brancura tão luminosa, tão total, que devorava, mais do que absorvia, não só as cores, mas as próprias coisas e seres, tornando-os, por essa maneira, duplamente invisíveis.”
― Saramago José

“Uns quants ximples em van començar a dir coses per molestar-me i un es va acostar més que no pas els altres i va dir, està bona. Com si jo fos un plat de sopa. Tot plegat no em feia cap gràcia. Era veritat, però, que el meu pare sempre em deia que jo era de mena exigent...però és que a mi em passava que no sabia ben bé per què era al món”
― Mercè Rodoreda, La plaça del Diamant