andrea > Recent Status Updates

«Puix, d'ençà que el món és món, s'ha pas trobat encara beguda, cadena, enginy, escarceller o conjurament tan poderós pel sentit de l'home, per sant que sia, com un petó de fembra... [...] que per un atre petó dels seus llavis donaria de grat, a més de totes les ventures de la terra, la mateixa glòria del cel...».

«—Per tots els homes del món no hauria donat jo samblant riquesa!».

«També aquell home placevol i rialler havia estat pessigat per l'escurçó del dolor i, amb tants anys com feia, encara la ferida li sagnava.

I ell, per això, no es planyia ni plorava sempre: tenia la fortalesa de prendre la vida tal com venia, i de recordar-se encara dels demés».

«—Mala cosa els nyirvis, ermitana —seguí dient el pastor—. Lleven la quietud i castiguen el senderi... Per mi el vostre home ho entén mellor. Els maldecaps són grues de paper: com més fil se'ls hi dóna, més lluny se'n van...».

Acabat el sopar, les tristors de la Mila s'havien esvaït bona cosa i l'esbalandrament de l'ermita ja no li semblava tan gros, ni la solitud de les muntanyes tan absoluta. En la personeta del pastor desconegut hi sentia com un caliu de família, grat i retornador.

«Tot de cop la Mila va aturar-se, i després se girà en rodó. Una gran impressió la suspengué. Reina del cel, el camí que havien fet!

Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s'ajeien, s'aplanaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre que, com una boira negra, se les hi estenia al damunt, amortallant-les.

«Veus? Això mateix que anant amunt és pitjor que una escala, baixant dóna gust: sembla que un se despenja per una corda, les cames no poden aturar-se i el camí dura un pensament».

«Més l'encís ja estava romput i la terra, bella i tot com suara, no logrà revifar-li el caliu d'aquell primer anhel. Amb un deix de tristor desvià la mirada, enlairant-la: el cel era un gran badiu ple de claror encegadora que feria dolorosament els ulls assadollats...».

«A les vuit va sonar el telèfon. Abans fins i tot de despenjar, ja sabia el que hi sentiria:
—Perdona —diria en Roger—, tinc un sopar de negocis, vindré més tard, és que...»💔

«[...] i se sentia salvada. I perduda».

«Les dones eren així: semblaven eixigir-ho tot, oferir-ho tot, deixaven que llisquessis en una confiança completa i, aleshores, un bon dia, desapareixen, per la raó més fútil». la paranoia masculina en què viu roger... hipocresia, gaslighting i victimisme —totes tres a l'ordre del dia!!!

«—Als vint anys la cosa no era ben bé així. Ho recordo molt bé: havia decidit ser feliç».

«I aquell combat incert havia esdevingut la seva raó de ser».

«Somiava, continuava somiant, però tots el seus somnis anaven cap a la Paule, s'hi precipitaven com rius agitats cap a un mar en calma».

«El va mirar: decididament, els homes eren bèsties ferotges». Sagan sabia moltes coses...

«Semblava un somnàmbul feliç».

«Per què vols que vagi a perdre el temps preparant-me el futur, quan l'únic que m'interessa és el meu present? I aquest present ja m'omple».

«"Vet aquí el meu cos, la meva calor, la meva tendresa; no em serveixen per a res, però potser, entre les teves mans, recuperaran per a mi algun sabor"»

«—Saps?—va dir en Simon—. No podia viure sense tu, de cap manera. Anava movent-me en el buit. Ni tan sols aconseguia avorrir-me, estava privat de mi mateix. I tu?»

«Li caldria molta paciència, molta tendresa i, sens dubte, molt de temps. I se sentia paciet, tendre, amb tota la vida davant seu».

«per a ella sempre havia estat, confusament, un presoner: presoner de la seva facilitat, de la facilitat de la seva vida»

«[...], respirant l'olor del fred, l'olor del capvespre, barrejades amb l'olor, més llunyana, d'un foc de fulles seques la fumera del qual amb prou feines es distingia darrere d'una bardissa. Li agradava aquella olor més que cap altra cosa, i es va aturar un segon per respirar-la millor, amb els ulls tancats.

«Però ella es demanava si l'honestedat, l'única honestedat possible en aquella vida inextricable, no consistia a estimar prou algú per fer-lo feliç»

«Però des que et conec, tots els meus papers són per a tu. Que no creus que és amor?»

«Es perdia, perdia la seva pròpia empremta, no la tornaria a trobar mai més. "T'agrada Brahams?"»

El "petit bleu" (pequeño azul) era el nombre coloquial de los telegramas en Francia, caracterizados por utilizar papel de este color para mensajes rápidos, a menudo enviados mediante sistemas neumáticos en París. Esta forma de comunicación, popularizada desde el siglo XIX, se distinguía por su rapidez y su distintivo color azul.

«Com si el temps hagués estat un animal plàcid que calia reduir. [...] Potser, efectivament, hi havia un moment en què ja no s'havia d'atacar la vida, sinó defensar-se'n, com d'una vella amiga indiscreta. Hi havia arribat, ja?».

«Era ben bonica. En el seu caparró hi devien cabre tot de petites idees sobre la vida, els homes, les dones. Si hi insistia una mica, ella li explicaria el món», ratllar "petites" i posar "grans"!!!

«Aquell desconegut es convertiria per uns minuts en un company, algú amb qui caminem per un sender desert en un cap d'any. Sempre havia experimentat tendresa pels seus companys, fossin de passeig o de vida, una mena de reconeixement pel fet que fossin més alts que ella, tan diferents i tan propers a la vegada. [...] Tres companys en la vida d'una dona, tres bons companys. Que pot ser no era immens, ja?».

«—I a vostè, l'acuso de no haver satisfet el seu deure com a ésser humà. En nom d'aquest mort, l'acuso d'haver deixat passar l'amor, d'haver negligit el deure de ser feliç, d'haver viscut de subterfugis, d'excuses i de resignació. L'haurien de condemnar a mort, però la condemnaran a la solitud».