tiago.’s Reviews > Antologia poètica > Status Update

《O és que aquest «fer etern» és ja la mort?
Mes llavores, la vida, què seria?
¿Fóra només l’ombra del temps que passa,
i la il·lusió del lluny i de l’a prop,
i el compte de lo molt, i el poc, i el massa,
enganyador, perquè ja tot ho és tot?》
in Cant Espiritual

《Tal com ets, tal te vull, ciutat mala:
és com un mal donat, de tu s'exhala:
que ets vana i coquina i traïdora i grollera,
que ens fa abaixar el rostre
Barcelona! i amb tos pecats, nostra! nostra!
Barcelona nostra! la gran encisera!》

《(...) sento al damunt com me madura
l'amor degut i no pagat.》

《El cel és el repòs de la mirada, (...)
perxò, ajagut a terra, el cel m'agrada 
i m'adormo mirant-lo fixament.

-Altre cel és per mi la tenebrosa 
capella on un altar brilla tot sol: 
el cos humiliat sobre una llosa, 
l'ànima deslliurada aixeca el vol.

I de la terra i d'aquest món s'oblida, 
sospirant per la mort que ha de venir. 
-En tos llavis gruixuts, de mort al dir, 
com hi oneja suaument la vida!》

《Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!》

《Vigila, esperit, vigila,
no perdis mai el teu nord,
no et deixis dur a la tranquil.la
aigua mansa de cap port. (...)

Fuig-ne de la terra immoble,
fuig dels horitzons mesquins:
sempre al mar, al gran mar noble;
sempre, sempre mar endins.

Fora terres, fora platja,
oblida't de ton regrés:
no s'acaba el teu viatge,
no s'acabarà mai més.》

《Furient va esclatant l’odi per la terra
regalen sang les colltorçades testes,
i cal anâ a les festes
amb pit ben esforçat, com a la guerra.

A cada esclat mortal – la gent trèmula es gira:
la crudeltat que avança, la por que s’enretira,
se van partint el món…》

《Resplendenta, sencera, arrodonida,
s'alça per sobre'l mar la lluna plena:
així sento pujar la meva vida,
astre sense minvant en nit serena.
Dels braços dels amics als de la aimada,
un moment vaig sentir l'esgarrifosa
gran vuidor de l'espai...》
in Nuvial

《Tinc una oda començada 
que no puc acabar mai: 
dia i nit me l’ha dictada (...)
tot quant brilla per l’espai.

Va entonar-la ma infantesa 
entre ensomnis d’amor pur; 
decaiguda i mig malmesa, 
joventut me l’ha represa 
amb compàs molt més segur.

De seguida amb veu més forta 
m’han sigut dictats nous cants; 
pro cada any que el temps s’emporta 
veig una altra esparsa morta 
i perduts els consonants.》