Miquel Àngel Maria's Blog

Estic bastant perplex davant l’espectacle de retrets entre el PSOE i el PP per la política portuària a les Illes Balears, perquè aquesta guerra d’acusacions mútues només està aconseguint mostrar que la política portuària d’uns i altres és exactament la mateixa. Cada nou titular que generen amb les seves picabaralles posa llum damunt les vergonyes d’una gestió idènticament nefasta, antítesi flagrant del que han de ser les polítiques públiques en qualsevol àmbit: vetllar per l’interès general tot evitant que els béns públics, en aquest cas els ports i la vorera de la mar, es converteixin en un casino a on unes empreses privades hi fan negocis milionaris.

Comencem. Un diputat socialista demana la compareixença de l’actual conseller de ports perquè informi sobre unes obres al port de Fornells. Obres que es van fer… quan el diputat socialista era el conseller de ports. Perfecte: aquesta petició tenia un efecte bumerang assegurat. Com era previsible, l’auditoria del Govern mostra el que va succeir: que aquestes obres, projectades i executades pel govern anterior, d’esquena a la comunitat local, han acabat provocant un sensacional problema en el clavegueram de Fornells. La merda surt a la superfície, i no és cap metàfora.

Sembla que amb aquesta envestida hom volia aprofitar la tribuna per acusar l’actual conseller de tenir un conflicte d’interessos amb la tramitació de la llei de ports, perquè la seva família es dedica als negocis nàutics. Ara s’entén un poc millor. La defensa dels populars fou tirant a patètica, argüint que la modificació de la llei de ports ha estat una iniciativa pel sector nàutic, no del partit del govern. Vaja. Com si no sabéssim que les connivències i magarrufes no es cuinen amb llum i taquígrafs sinó amb discreció, és a dir, amb l’opacitat amb què es fan aquestes cosetes.

Llavors apareix la polèmica de la marina de Cala en Busquets, a Ciutadella. Novament un projecte iniciat per l’anterior Govern de les Illes Balears en contra dels vesins i al marge de l’ajuntament. Però quan es produeix el canvi de govern, el nou equip de Ports de les Illes Balears, ara dirigit pels populars, decideix tirar endavant amb el mateix projecte. Una operació que, tant en temps dels socialistes com ara, està dissenyada per posar més barques damunt la mar, incrementar la pressió nàutica i donar negoci a uns concessionaris que, com sempre, apujaran els preus per fer-se d’or i expulsaran els amarristes locals.

I si parlam de les famoses casetes de vorera? Quan els populars estaven a l’oposició s’esquinçaven els vestits cada vegada que Costes (Madrid, govern socialista) amenaçava amb la demolició d’una caseta o un escar. Ara que les competències de Costes són del Govern balear, la nova administració costera manté la mateixa voracitat sobre la gent que, potser des de fa generacions, té una caseta de vorera, amb una avidesa malaltissa. M’explica el concessionari d’una petita caseta de barca de la costa nord de Menorca que ara l’obliguen a demolir un tros de l’edificació perquè la barca és petita i no necessita tot l’espai. Sempre és el mateix: ultravigilància i pressió damunt els petits, i grans facilitats per als grans negocis —sempre els mateixos, tant si governen uns com els altres.

Tot plegat té un denominador comú: fa massa anys que les autoritats portuàries, tant la de titularitat estatal (APB) com l’autonòmica (Ports de les Illes Balears), amb independència del color del govern de torn, han deixat de funcionar com empreses públiques amb un control polític democràtic que asseguri l’interès general. Les entitats portuàries s’han convertit en unes corporacions que van per lliure i practiquen sense miraments l’espoliació del domini públic portuari. La vorera de la mar és de tots els ciutadans, però les autoritats portuàries se n’han apoderat i la venen al millor postor, generant unes plusvàlues bestials per a unes empreses nàutiques que només cerquen maximitzar el seu benefici, expulsant els residents que només volen tenir una barqueta, i executant projectes amb uns impactes ambientals que fan feredat. Van a la seva passant dels ajuntaments, dels vesins, dels amarristes, dels clubs esportius nàutics, de les associacions d’embarcacions tradicionals. Fan calaix i tracten el patrimoni públic com si fos una àrea privada de caça. En els seus consells d’administració hi seuen polítics electes, però sembla que tenen altres maldecaps que els fan estar poc atents al que s’hi cuina. Governin uns o altres, la seva política portuària s’assembla com dues gotes d’aigua. D’aigua de port: tèrbola, oliosa i de salubritat dubtosa.

Pot ser que tot el teatre de les acusacions mútues entre els antics i els nous gestors de ports tan sols sigui una peça més del seu joc preferit: traslladar a l’escena balear les trifulgues i la polarització tòxica de la política que es fa a Madrid, cecs davant el dany que causen a una ciutadania que l’únic que vol és que els ports siguin de tots, i que els seus serveis funcionin per als residents i no siguin un club de vips.

L’any 2008, la Confederació Sindical Internacional va crear la Jornada Mundial pel Treball Decent, que se celebra el 7 d’octubre de cada any, amb la intenció de donar visibilitat global a una reivindicació que anàs més enllà del dret de tothom a tenir feina: l’accent específic d’aquesta jornada és posar en evidència que no basta tenir una ocupació laboral, sinó que les condicions per exercir-la han de ser dignes. Sense justícia salarial, sense drets laborals, sense negociació col·lectiva, sense prestacions de desocupació o sense mesures de prevenció dels riscos laborals, per posar només alguns exemples, el treball difícilment pot ser una activitat decent i que contribueixi a la realització personal.

Tots hem sentit a dir que el treball dignifica. Molta gent ho ha dit, des de posicions ben diverses. Ja en el segle XVIII, l’economista escocès Adam Smith, comunament considerat el pare del capitalisme modern, defensava que “no hi ha cap ocupació que sigui menyspreable o que no tengui la seva utilitat; totes les ocupacions són honorables, perquè totes contribueixen, d’una manera o altra, al sosteniment de la societat” (La riquesa de les nacions, 1776). Quasi un segle més tard, el gran crític del capitalisme que va ser Karl Marx no es feia gaire enfora de Smith quan afirmava que mitjançant el treball la persona “realitza la seva pròpia essència humana, es confirma com a ésser conscient i lliure”, i és per això mateix que reivindicava unes condicions laborals justes, lliures de qualsevol mena d’explotació, i que la feina no fos una mercaderia venuda al millor postor (Manuscrits econòmico-filosòfics, 1844). Malgrat les seves diferències, veim en aquests dos autors clàssics una consideració compartida: el treball és una activitat digna i dignificadora si s’exerceix amb les condicions adequades.

L’any 1891, el papa Lleó XIII feia seva aquesta visió quan escrivia, a l’encíclica Rerum Novarum, que “el treball, emprat amb rectitud, és una font d’honor per a l’home, ja que mitjançant seu governa la natura i, d’alguna manera, completa la creació” (RN 16), tot advertint, però, que “el salari no pot ser inferior al que cal per a mantenir l’obrer sobri i honestament; si l’ocupador, per raó del seu poder o per la por de l’obrer a una situació pitjor, li paga menys del que és just, comet un pecat greu” (RN 34). I un altre papa de temps més recents, Joan Pau II, diu a la seva encíclica Laborem Exercens (1981) que “l’ocupador, si només busca el màxim benefici, sense tenir en compte la dignitat de la persona del treballador, pot abusar fàcilment de l’home, tractant-lo com un simple instrument de producció i no segons la veritable naturalesa del treball, que ha de respectar la dignitat de l’home mateix” (LE 7).

Amb aquests i altres antecedents de la Doctrina Social de l’Església, és lògic i coherent que, des de fa vuit anys, les entitats i organitzacions de l’Església especialitzades en la pastoral del treball s’hagin adherit a aquesta Jornada Mundial i promoguin una “Iniciativa Església pel Treball Decent” (ITD), com un espai de reivindicació i proposta, d’anàlisi i reflexió, d’informació i diàleg, per unir-se als milions de treballadors i treballadores de prop nostre i de tot el món que encara no gaudeixen d’unes condicions laborals fonamentals: un salari just, un entorn de treball segur i saludable, el respecte als horaris i al descans, o la igualtat de tracte, sense distincions per raó de gènere, origen o situació administrativa.

Des del Secretariat Diocesà de Pastoral del Treball de Menorca també ens volem unir a aquesta Jornada. En l’any del Jubileu de l’esperança, el manifest de la Iniciativa Església pel Treball Decent pel 7 d’octubre d’enguany posa el focus en una de les situacions més sagnants del nostre món del treball: la de les persones treballadores migrants. Resulta imprescindible recordar que, segons el Banc Central Europeu, les persones treballadores migrants han estat responsables del 80% del creixement econòmic d’Espanya en l’últim lustre. També per a les persones migrants el treball decent és un dret, no un privilegi. Les actituds xenòfobes, o les mentides sobre un suposat però fals tracte de favor cap als migrants estrangers pobres, no tenen cabuda en la comunitat cristiana.

Per tot això, animam la comunitat catòlica menorquina a dedicar un pensament, una pregària i una acció, personal o col·lectiva, per fer nostre l’esperit d’aquesta Jornada i apropar-nos, ni que sigui una mica, a l’horitzó universal d’un treball just i decent per a tothom.

(Article publicat al diari Menorca dia 7 d’octubre de 2025, en nom del Secretariat Diocesà de Pastoral del Treball de Menorca)

Al llibre El meravellós desembarcament dels grecs a Empúries, publicat l’any 1925, el periodista Manuel Brunet va desmitificar l’arribada dels grecs a les platges del golf de Roses, que en aquell temps se solia presentar amb una escena entre romàntica i ridícula. Els grecs que van arribar a Empúries no eren filòsofs ni poetes sinó mercaders, i el seu bagatge no eren idees elevades ni versos sinó “tota la ciència dels bordells, els daus, els ports i les presons”, diu Brunet, i explica que els indígenes de la futura terra catalana no els van rebre amb cançons sinó amb desconfiança foteta, i potser amb alguna pedrada, fins que es van començar a avenir.

Molts anys després, entorn de 1992, època dels fastos espanyols i espanyolistes per la celebració dels cinc-cents anys del descobriment d’Amèrica –que els moviments socials van rebatejar com els cinc-cents enganys de l’espoliació d’Amèrica– es va popularitzar un acudit gràfic on es veia Cristòfol Colom agenollat a una platja tropical amb l’estendard de Castella, i davant seu uns indis en pilotes que s’esbutzaven de riure. Un d’ells, girat cap als altres i amb el dit apuntant Colom, deia als seus companys, amb llàgrimes que li saltaven dels ulls: “Ha, ha, ha, diu que ens ve a descobrir!”.

Les dues historietes ens parlen de la relació que estableixen uns indígenes amb un visitant desconegut. Davant els discursos dominants que, en el context respectiu d’aquestes dues obres, legitimaven el sotmetiment o subratllaven la superioritat del foraster, aquí es gira la truita. Tant Brunet com l’autor (per mi desconegut) de l’acudit americà es burlen de la presentació dels colons com a civilitzadors de pobles ignorants. Els noucentistes de la primera fornada mostraven els indígenes de l’Empordà com uns galifardeus que s’havien meravellat amb l’arribada d’aquells estrangers sensacionals, però en la ploma de Brunet, com observà Josep Pla, qui va sentir una impressió de meravella en el moment de desembarcar van ser els grecs, que van trobar un país ordenat i aclarit, habitat per una gent arrelada a la seva terra, una gent que sabia tant qui era que mai no se li hauria ocorregut demanar-s’ho. L’altre acudit, l’antiimperialista del Cinquè centenari, satiritza la mirada espanyola sobre Amèrica, que en els millors casos va ser paternalista i en els pitjors, genocida. En els dos casos, l’element comú és que els indígenes i els visitants es descobreixen mútuament, entren en relació, i s’hi estableix un vincle, del tipus que sigui.

Donava voltes a tot açò ara que s’acaba la temporada turística. Què estam fent els menorquins amb el turisme, i què està fent el turisme amb nosaltres?

Estic gairebé convençut que la mirada dels menorquins sobre el turisme ha anat canviant a mesura que els indígenes hem anat entrant en relació amb els visitants. El turisme ja no és nou, però la intensitat de la relació indígenes-turistes, potser sí. Bona part del turisme que havia vingut tradicionalment a Menorca entrava a l’hotel el primer dia i quasi no en sortia fins al darrer. Només te’l trobaves si l’anaves a cercar i, per tant, la interacció era mínima. Pocs turistes franquejaven el llindar de la intimitat dels menorquins per establir alguna mena de relació que no fos l’estrictament comercial i de servei. Crec que en açò hi té molt a veure el model territorial menorquí: els pobles, per viure-hi, i les urbanitzacions, per als turistes.

Però tot ha canviat d’ençà que (oh, error històric!) vam deixar entrar el turisme dins els pobles –hotels boutique, lloguer turístic, comerç de temporada–, difuminant progressivament la distància que separava les zones turístiques dels espais de la vida local. La sensació creixent és que sense haver-nos mogut de casa ja no vivim en un poble sinó a un parc temàtic –sensació més intensa a uns pobles que a altres–, i que ja no som els habitants d’un país amb un sentit de pertinença natural, amb una identitat que de tan normal ni ens la plantejàvem, perquè hem fet el pitjor que podíem fer: renunciar a ser qui som per convertir-nos en allò que volem mostrar per agradar, creant una autoimatge artificial i impostada que, malgrat el vernís d’autenticitat, és poc més que l’apoteosi del provincianisme més ridícul.

Quan vam deixar de dir Son Saura per dir-li Son Parc, quan ens creim que fa més in oferir un brunch que un berenar, quan no sabem què regalar al nostre amic més amic i l’acabam obsequiant amb un capvespre a un spa, quan ja no podem anar a passejar per aquella plaça perquè està saturada de taules i cadires de tots els bars que l’han colonitzada, i quan, en definitiva, estam disposats a vendre’ns l’ànima perquè el turisme és el nostre pa, hem fet passes decidides, potser irreversibles, per deixar de ser indígenes i convertir-nos (per sempre?) en hostes.

(Article publicat a Ara Balears dia 4 d’octubre de 2025)

* Il·lustració: Mediterrània, de Joaquim Sunyer (1910).

En aquest moment en què cap territori dels Països Catalans té un govern sobiranista, o almenys amb participació sobiranista, quin és el panorama de les respectives polítiques lingüístiques?

El País Valencià pateix la situació més sagnant. El PP valencià sempre ha estat el més grollerament espanyolista i frenèticament antivalencià, i només li va faltar l’excusa de Vox –ai, els pactes obliguen, ja ho sap vostè– per llançar-se decididament a la política lingüicida que sempre havia volgut perpetrar. L’ofensiva és total: canvis normatius per eliminar qualsevol requisit de valencià, agressió permanent contra l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, tancament de l’oficina de drets lingüístics perquè els valencians no puguin ni protestar, i una política educativa planificada per fer desaparèixer el valencià de les aules. Aquí van tenir un important revés amb la fallida consulta sobre elecció de llengua a l’escola, quan la societat valenciana va donar un testimoni colpidor per mostrar que el país existeix i resisteix. Però la guerra contra la llengua continua per terra, mar i aire, perquè el govern valencianocallant de Mazón només viu pensant com pot fer més mal. Per descomptat, en aquesta tràgica etapa s’ha enterrat qualsevol iniciativa d’intercanvi cultural amb les Illes Balears i Catalunya. El programa Lletres Compartides sobreviu (de moment) perquè al País Valencià el gestiona l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, però la Declaració de Palma ja no és més que el bell record d’un no nat. Sort, una vegada més, de la persistència de la societat civil valenciana a defensar els seus drets, que gràcies a la pressió de les entitats va revertir la prohibició de les revistes en català que havien executat diversos governs municipals del PP-Vox. Això i el referèndum en educació ens mostren que no hem de defallir mai i picar pedra sempre, perquè el futur està difícil, però no està escrit.

Les Illes Balears presenten una situació més complexa. La inauguració del govern Prohens, de nou amb l’argument dels pactes amb Vox, va mostrar una hostilitat clara contra els tímids avenços en normalització lingüística que s’havien fet durant l’etapa anterior, començant per la liquidació de la Direcció General de Política Lingüística, la supressió de qualsevol referència a la defensa dels drets lingüístics, i el Pla pilot de segregació lingüística a les escoles que, com en el cas valencià, ha estat contestat per la societat de les Illes Balears amb un saludable menyspreu. També vam patir prou amb el somni humit de Vox de crear una oficina de defensa de l’espanyol, però aquí Prohens s’ha apuntat un punt cada vegada que, a canvi d’altres concessions, ha aconseguit que Vox no li retiràs el suport si no creava aquesta oficina. Mentrestant, l’Institut d’Estudis Baleàrics manté estructura, personal i programes, i continua fent més o menys el mateix que feia amb l’anterior govern. I, per ser justos i honestos, hem de reconèixer que els actuals gestors de l’IEB són més diligents i dinàmics que els que van regir l’entitat durant la segona legislatura de Francina Armengol. Amb aquest equilibrisme, Prohens aconsegueix garantir-se la pau amb els sectors culturals que es beneficien de les ajudes de l’IEB. Als consells insulars l’estratègia és semblant a la de l’IEB, tot i que el de Menorca està capitanejat pel líder del gonellisme més grotesc. Pel que fa a la projecció exterior i a la relació amb els altres territoris, la relació amb el País Valencià és inexistent pel que ja hem explicat abans i, en canvi, amb les entitats públiques catalanes dedicades a la llengua es mantenen algunes vies de col·laboració. Sense ganes però sense hostilitat. El PP balear persegueix una aparença de normalitat intentant evitar incendis lingüístics, mentre que no fa res, o fins i tot actua en contra, per garantir els drets lingüístics dels catalanoparlants.

M’he allargat massa i no puc dedicar l’espai que m’agradaria a analitzar la política de la Generalitat i de tot l’ecosistema públic català de suport a la llengua i la cultura. El govern Illa es va estrenar amb dues iniciatives ben vistoses: elevar la Direcció General de Política Lingüística al nivell de Conselleria (al revés de les Illes Balears) i, ja dins enguany, presentar el Pacte Nacional per la Llengua. Déu n’hi do, el relat és positiu i la música és agradable. I justament això revela l’estratègia: treballar en positiu pel català, però defugir qualsevol terreny minat i la més mínima confrontació.

En això, i aquí és on volia arribar, hi ha un obscur paral·lelisme entre els governs Illa i Prohens. Encara que les seves motivacions siguin antitètiques, Catalunya i les Illes Balears coincideixen a evitar l’abordatge dels drets lingüístics, que és el pinyol d’una política lingüística amb unes mínimes capacitats de fer front a l’emergència lingüística. Sense garantir els drets lingüístics, i això vol dir enfrontar-se als qui els vulneren, és impossible revertir la desigualtat que les lleis i els jutges espanyols no fan més que apuntalar. Uns perquè no hi creuen i els altres perquè ho temen, el port d’arribada és el mateix: anem fent cosetes amables, amb més o menys convicció, que la vida ja té altres problemes més importants. I qui dia calla, any empeny.

(Publicat a Ara Balears dia 6 de setembre de 2025)

Fa alguns mesos, per mediació d’una estudiant d’Arqueologia i gràcies a l’amabilitat del professor Francisco Carrión i el seu equip de la Universitat de Granada, vaig tenir ocasió de visitar els treballs d’excavació i exhumació de fosses de la Guerra Civil que es duu a terme al barranc de Víznar, a Granada. El lloc és famós perquè en algun punt d’aquest paratge, encara per descobrir, fou assassinat el poeta Federico García Lorca el 18 o 19 d’agost de 1936.

Quan arribes a aquest lloc de memòria, un pinar que sota la seva bellesa amaga l’horror de les fosses, hi trobes un monòlit amb la inscripció “Lorca eran todos”, instal·lat el 18 d’agost de 2002. Sempre hi ha algú que hi deixa flors. Pels voltants hi ha altres pedestals de pedra sobre els quals s’hi han anat posant plaques commemoratives de persones que se sap que van ser executades en aquest indret. D’algunes d’elles se n’han pogut recuperar i identificar les restes, que han estat lliurades a les famílies per tancar, tants anys després, una història de repressió, tortura i mort. Enguany s’hi ha dut a terme la cinquena campanya del projecte. D’ençà que va començar, l’any 2021, s’han pogut exhumar els cossos de més de 140 víctimes.

“Lorca eran todos”, diu la inscripció del monòlit, però el fet és que fins ara les restes del poeta romanen ocultes. Poden ser a prop del monòlit o bastant lluny, perquè els feixistes, que el primer any de guerra van matar unes 300 persones en aquest paratge, enterraven les seves víctimes de qualsevol manera i a qualsevol lloc. Les arrels dels arbres i els corriments de terres podrien fer impossible la recuperació de tots els cossos.

Però de moment la feina continua. És possible que la recerca de García Lorca hagi salvat aquest projecte de la croada dels governs de dretes contra la memòria democràtica. “Lorca eran todos”, proclama la inscripció del monòlit, però si no fos per Lorca és molt probable que els qui no són Lorca i que encara romanen sota terra no haguessin tingut l’oportunitat de ser exhumats i tornats als seus familiars. D’ençà que a Andalusia hi governa la dreta amb el suport de l’extrema dreta, el pressupost autonòmic destinat a accions de memòria s’ha retallat dràsticament.

La mateixa arqueòloga que ens va convidar a Víznar ara treballa, a les ordres del mateix director, al cementeri de La Soledad de Huelva, en un projecte que la Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica ha encarregat a la Universitat de Granada. En aquest cas no es compta amb el suport de la Junta d’Andalusia, malgrat que es calcula que hi ha enterrades més de 1.400 víctimes de la repressió franquista entre 1936 i 1944. L’arqueòloga m’explica, amb el cor estret, que l’altre dia van exhumar el cos d’un al·lot d’entre dotze i catorze anys. Encara duia les sabates posades. El crani rebentat mostrava que l’havien matat d’un tret al cap. L’endemà, els treballadors del projecte van fer un moment de silenci al voltant de la fossa buida i hi van dipositar unes flors. Pocs dies després, van acabar d’exhumar una altra fossa al mateix cementeri amb trenta cossos. L’endemà al matí, abans de començar la jornada de feina, també hi van deixar unes flors d’homenatge a aquestes persones desconegudes. Em diu l’arqueòloga que sempre que acaben de buidar una fossa fan aquest gest de respecte. Saber-ho em commou.

L’arqueòloga recorda les restes d’una dona trobada a una fossa de Víznar: davall els ossos de la zona abdominal hi havia un didal i unes tisores. Podria haver estat una cosidora, o una mestressa de casa raptada mentre sargia calcetins, ves a saber. Com l’al·lot de Huelva, aquest és el perfil abundantíssim de les víctimes de la tempesta de foc, sang i odi desfermada pels feixistes l’estiu de 1936: gent senzilla, anònima, potser veïns dels seus botxins. I és quan coneixes detalls com aquests que penses que carregar-se les polítiques de memòria democràtica, i especialment les campanyes d’exhumació i recuperació de cossos de víctimes desaparegudes, que priven els seus familiars del dret a fer un enterrament digne i servar-ne la memòria, no és un simple canvi de prioritats polítiques, és un acte repulsiu i infame de complicitat amb els assassins.

“Lorca eran todos”, diu el monòlit, però tots els qui no són Lorca esperen, en el silenci fosc de noranta anys d’oblit, que algú s’apiadi d’ells.

(Publicat a Ara Balears dia 10 d’agost de 2005)

L’enyorat Guillem Frontera, a l’entrevista que li vaig fer per a la miscel·lània d’homenatge coordinada per Damià Pons i editada per Ensiola, insistia a convèncer-me que, malgrat la sensació que a vegades puguem tenir els menorquins, perquè cadascú se’n tem del que és seu, Menorca ha aguantat bé la pressió turística, urbanística, econòmica i cultural, que en realitat són les diferents cares d’una mateixa escomesa. Per comparació amb el que ha succeït a Mallorca i a Eivissa, en Guillem elogiava la prudència dels menorquins, les passes lentes i contingudes cap al turisme sense abandonar altres activitats econòmiques, des de la pagesia fins a la indústria, la continuïtat de l’associacionisme, la preservació d’un paisatge humanitzat i viu. Tota una sèrie de virtuts, deia en Guillem, que generen en el visitant forà la sensació de trepitjar una terra civilitzada, i que fan de Menorca un referent lluminós, profundament mediterrani, que persisteix enmig d’un entorn desfigurat.

A tot el que em deia jo li responia que sí però. Que potser ens ho hem cregut massa, i que aquesta complaença ens ha fet creure que estàvem vacunats contra els excessos, quan tot és fràgil i provisional. Que sovint la comparació amb Mallorca o Eivissa ja no té l’efecte de posar-nos alerta pel que ens pot succeir, sinó anestesiar-nos davant les amenaces perquè aquí no estam tan malament. En Guillem em va dir que m’entenia quan el prevenia de l’adulació, perquè, efectivament que les coses siguin així avui no és garantia de res, ja que es pot destruir ràpidament el que ha costat generacions d’aixecar.

Teníem aquesta conversa el novembre de 2021 (encara dúiem mascareta). Només han passat quatre anys, però a vegades semblen dècades. Quan es referia a Mallorca, en Guillem subratllava que no parlava nostàlgicament de la Mallorca que havia estat, sinó de la que hauria pogut ser, i a això hi contraposava el camí que havia fet Menorca. D’acord. Però cada vegada tenc més la sensació que el desballestament ja ha començat. Que no ho tenim tot perdut, però que, si no rectificam prest, acabarem parlant, també a Menorca, d’allò que hauríem pogut ser.

Els recents reportatges de David Marquès a l’ARA Balears, excel·lents, mostren unes quantes de les coses –massa coses– que feim entre malament i molt malament, i ens estan fent perdre pistonada com a referents en sostenibilitat. Si no hi posam remei, si no revertim la dinàmica actual, la famosa i presumida etiqueta de Reserva de la Biosfera es convertirà un oxímoron.

El denominador comú és el capgirament del model i la inversió de les prioritats. Si el problema és la massificació turística i els experts ens diuen que la saturació de l’illa ja ha superat les seves possibilitats, ara resulta que en lloc de dimensionar l’oferta a la seva capacitat i respectar els límits insulars, tant els naturals com els de serveis i infraestructures, ens hem d’adaptar a la demanda eixamplant artificialment les nostres capacitats fins on faci falta.

Vam ser els primers a parlar de limitar l’entrada de cotxes a l’estiu, però serem la darrera illa que aplicarà aquesta mesura, per darrere de Formentera, Eivissa i Mallorca. Presumíem de ser l’única illa sense autopistes, però ara planificam més carrils a les carreteres i farem més aparcaments a tot arreu perquè hi càpiguen tots els cotxes que venguin. Vam ser l’illa que liderava el debat per la contenció del lloguer turístic, però ara el permetrem fins i tot en rústic per convertir les cases de pagès en xalets. Dèiem que calia frenar la massificació perquè no hi ha prou aigua per a tothom, però ara hem de planificar dessaladores per desafiar qualsevol límit. Vam escollir no incinerar els fems i prioritzàvem la reducció dels residus, repte associat a la limitació del turisme, però ara la culpa és dels ajuntaments perquè no hi ha prou contenidors per recollir tots els fems que deixa la sobrepoblació a l’estiu. Teníem un pla territorial premiat i de referència, però ara el convertirem en l’eina per planificar i accelerar la urbanització i amnistiar els qui es van saltar la llei.

Tot això és Menorca, ara mateix. El procés és reversible, però el temps per rectificar s’estreny. Aquella lluentor de què parlava en Guillem Frontera s’apaga. Si no anam vius, l’única estrella que ens quedarà serà la de la cervesa que cada any ens cruix amb el seu pamflet pijoflauta, venedor d’una Menorca tan autèntica que no existeix, encara que alguns indígenes li riguin la gràcia i trobin que és fantàstic viure en aquest parc temàtic.

(Publicat a l’Ara Balears dia 12 de juliol de 2025)

Passejàvem pel centre de Maó, un dissabte matí, fa cosa d’un mes. Al carrer d’Isabel II, un guia explicava a un grup de turistes l’edifici del govern militar. Devien ser espanyols, el guia parlava en castellà. En passar-hi per davant vam tenir temps de sentir-li dir que el palau té, per la part de darrere, unes vistes magnífiques sobre el port de Maó, cosa que és ben certa. Però tot seguit va afegir –i això no és tan cert o, més ben dit, no ho és ni poc ni gens– que l’havien construït els anglesos al segle XVIII per poder vigilar des d’aquí la construcció de la base naval a l’altra banda del port perquè no es fiaven dels treballadors menorquins que construïen l’arsenal. És difícil dir tantes bajanades en una sola frase, encara que sigui composta. Vaig recordar un altre guia que deia a uns turistes anglesos bocabadats davant els cercles talaiòtics de la torre d’en Galmés que aquestes construccions són les cases prehistòriques més grans d’Europa.

Fa uns dies els mitjans locals es feien ressò de la queixa dels guies turístics menorquins per l’intrusisme dels guies sense titulació. Denuncien sobretot els qui ofereixen free tours a canvi d’una propina al final del recorregut. No dubt que tenen raó, això s’ha de regular perquè fa competència deslleial. Però no estaria de més que també criticassin per intrusisme els ignorants amb títol i carnet que cobren per dir disbarats. O les intrusions dels sinistres jeeps safari (molt nostrat, el nom) que corren com a posseïts pels camins rurals i es fiquen impunement dins els llocs, fent fotos als pagesos sense demanar-los permís com si fossin una rara espècie que hom creia extingida des de la darrera glaciació.

Encara n’hi ha un altre d’intrusisme, i aquest sí que és un autèntic endemisme balear. Resulta que la normativa autonòmica que regula l’habilitació i l’activitat dels guies turístics (la llei de turisme i el decret que la desplega) estableix l’obligació de contractar un guia turístic per part de qualsevol empresa, entitat o particular que organitzi una activitat d’informació, orientació o assistència amb convocatòria pública.

No exager, encara que sembli surrealista. Bé, ho és. I exclusiu: les Illes Balears són l’únic territori de l’Estat on la normativa avala, garanteix i blinda l’intrusisme dels guies turístics dins àmbits com la història, la biologia, les ciències ambientals, l’arqueologia, la geologia, i un llarg etcètera de disciplines científiques.

Damunt els papers, una entitat ciutadana que convoqui una visita a un monument històric, una sortida de camp a un paratge d’interès geològic o una caminada per una albufera rica en biodiversitat està obligada a contractar els serveis d’un guia turístic, encara que els destinataris siguin els veïns i les veïnes del poble. Si els ve de gust hi poden afegir un arqueòleg, un geòleg o un biòleg, sempre que no prescindeixin del guia turístic. Una visita a un BIC? Guia turístic obligatori. Una passejada per dins museu? Si no amb personal de la casa haurà de ser amb un guia turístic, res d’un expert en la matèria tractada. Una sortida per anar a veure fòssils catalogats, una excursió per conèixer sínies i pous, una visita a un paisatge protegit? Si no hi ha un guia turístic, és il·legal. I així, efectivament, arribam a l’absurd: un arqueòleg que hagi dirigit una excavació no pot organitzar una visita pública al “seu” jaciment sense l’assistència d’un guia turístic, i un biòleg que hagi catalogat les varietats de crancs de l’illa no ho podrà mostrar als seus veïns… si no va acompanyat d’un guia turístic.

Queden excloses d’aquesta imposició les activitats escolars, i les visites als monuments, museus i parcs naturals si el guiatge el fa el personal propi. Tota la resta passa pel tub. O hauria de. Perquè, com dèiem, tot això és damunt el paper. Més d’un lector pensarà que m’estic equivocant, que no pot ser, i posarà com exemple la darrera excursió que van fer amb l’associació de veïns al parc natural de l’Albufera, o una jornada de portes obertes a un jaciment arqueològic que s’està excavant, o aquella ruta per les torres de defensa costaneres organitzada per l’associació ics, tot recordant que aquestes activitats es van fer sense l’assistència de cap guia turístic, sinó amb científics i experts en la matèria. Sí, aquesta és la realitat: les normes diuen el que diuen, però tots ens les botam. Per ignorància, o per convicció.

A les Illes Balears som tan turistòfils que hem inventat l’intruturisme. Em consta que en dues ocasions s’ha intentat canviar aquesta normativa al Parlament, però el PP i el PSOE, que són els dos partits més turistòmans del món, ho han impedit. El missatge subliminar de tot plegat és que l’única manera de guanyar-te la vida en aquestes illes ha de ser el turisme. Pots ser el millor especialista en biologia marina i tenir un currículum espectacular, tenir un màster en gestió del patrimoni i una experiència de dècades, o ser l’autor d’una tesi doctoral sobre l’aparellament dels insectes a les zones humides insulars, perquè cadascú davalla les escales com vol. Però si vols explicar-ho a algú més que a la teva parella, et convé treure’t el carnet de guia turístic. No fos cas.

(Publicat a l’Ara Balears dia 14 de juny de 2025)

Sabem que el relat dominant sobre el nostre passat és una història d’homes, en el qual les dones han estat ignorades o amagades, i que cal fer molta feina per corregir aquest biaix, incorporant la perspectiva de gènere a la memòria col·lectiva. Però ara sembla que no tenim el vent tan a favor. Ens preocupa com podem combatre l’auge dels discursos reaccionaris i misògins que sostenen que tot això és una moda passatgera, que ens hem passat de frenada i que convé tornar a la ‘normalitat’.

Diria que necessitam menys etiquetes, menys paraules màgiques i menys eslògans, i més incorporació de la perspectiva de gènere amb coses concretes, visibles, tangibles. No parlar tant de la necessitat de recuperar la memòria de les dones, com recuperar-la. No dir tant que hem de treure de l’oblit el llegat menystingut de les dones, com contar històries concretes que ens les mostrin, i que ens les facin conèixer i valorar.

Això és el que fa, d’una manera atractiva i plena d’imaginació, l’equip del Museu de Menorca. L’exposició Així sona Menorca, que podeu visitar durant tot aquest any, dedicada a la història de la música a la nostra illa, n’és un bon exemple.

Una de les obres rellevants d’aquesta exposició és el retrat d’Àngela Seguí Poly, un oli sobre tela pintat per Pasqual Calbó l’any 1810. El posat, la indumentària i els atributs de la protagonista ens revelen que era una dona benestant, membre d’una família de l’alta burgesia maonesa. La seva mà dreta reposa sobre un instrument musical que resulta estrany a una mirada no experta: es tracta d‘un salteri, un instrument de corda de la família de les cítares que a finals del segle XVIII i principis del XIX va conèixer una certa expansió. A la mà esquerra, n’Àngela hi duu un didal amb pua que servia per tocar el salteri.

Al costat d’aquest retrat, una vitrina mostra un salteri de veritat, preciós, que fa que el visitant es demani com sonava aquest instrument. Doncs bé, la comissària de l’exposició, la musicòloga Laura Triay, i el seu equip, han estirat molts de fils per poder-nos regalar, dissabte passat, un concert de salteri al claustre del museu, a càrrec de Franziska Fleischanderl, investigadora i una de les intèrprets d’aquest instrument més importants del món. Una autèntica delícia.

Franziska Fleischanderl va explicar que gràcies al retrat d’Àngela Seguí s’ha pogut saber amb total exactitud com era i com es col·locava al dit el didal per polsar les cordes del salteri. A més de peces de compositors de referència, que Fleischanderl va executar de manera brillant, també vam poder escoltar una col·lecció de petites danses per a saltiri composades o arranjades a Menorca el segle XVIII. Aquesta música, que havia dormit en silenci dins un calaix durant més de dos-cents anys, ha reviscut gràcies a la recuperació que n’ha fet Laura Triay després d’haver descobert les partitures escrites a mà a l’Arxiu. Potser són peces que interpretava Àngela Seguí Poly a ca seva. I la perla del concert, el moment que va tocar la fibra de la gent, va arribar quan na Laura Triay va llegir la lletra d’una de les cançons recuperades:

Silenci deman, senyores,
oiran un gran pesar
d’una llastimosa monjaqui mos deixa ulls de plorar.
Monja dius que t’han tancada
dins un estret monestir.
“Ai Déu, on som entrada
a un lloc d’on no puc sortir!”
Tu ho sabies com hi entrares:
per què hi quedares,
si no anar-te’n i no ploraries
ni lamentaries ja?

.

Aquesta lletra, popular i senzilla, ens parla d’una dona que potser va ser obligada a fer-se monja per la seva família, com era comú en l’època. Només el fet de conèixer aquesta lletra, sense que ens expliquin res més, funciona com un antídot davant aquell tòpic que diu que no es pot jutjar amb ulls d’avui el que succeïa en una altra època. No, no hi ha cap anacronisme en afirmar que hi havia dones ben conscients del seu menysteniment i la seva submissió –al marit, a son pare–, i que les rondalles i cançons de la cultura festiva popular eren un vehicle possible, subtil però poderós, per expressar crítiques socials en un context en què la llibertat d’expressió era limitada i reprimida.

Ens costa trobar la manera de fer front als discursos antifeministes que qüestionen o menystenen els avanços aconseguits en la incorporació de la perspectiva de gènere. I quan detectam aquests prejudicis en joves i adolescents ens posam les mans al cap, amb raó. Pens que recórrer a la racionalitat dels conceptes, a un discurs ètic més o menys teòric, no funciona. Per contra, vull creure que quan ens expliquen històries, quan dones d’avui ens mostren la seva complicitat amb la vida –real, concreta, propera– de les dones d’ahir, tenim més opcions de generar un mínim d’empatia que doni alguna possibilitat a la transformació de la mirada.

 

La creu és un dels signes més antics i difosos de la humanitat, amb una multiplicitat extraordinària de representacions formals i de significats. En el cristianisme, la història de la creu també és una aventura plural: ha alimentat la riquesa i la fertilitat de l’espiritualitat i la teologia, ha inspirat els artistes, ha construït mites i llegendes, i també ha estat utilitzada per justificar idees i comportaments que poc tenien a veure amb el missatge de Jesús de Natzaret, el Fill de Déu que va morir crucificat.

Aquest llibre explora la sorprenent història d’un instrument romà de tortura i mort —escàndol per als jueus i una insensatesa per als pagans, diu sant Pau— que es va acabar convertint en el símbol principal de la identitat cristiana. Un símbol tan radical al qual no convé acostumar-se. La creu convoca els cristians de cada generació a fer net i tornar a la font per rescatar-la de la rutina i la reproducció inconscient, i a demanar-se de nou què significa, i què implica, confessar la mort i resurrecció del crucificat.

Comentaris i ressenyes:

Setmanari ‘El Iris’ – 24/03/2025 – El signe de creu, un símbol de molta història. EntrevistaRadio Menorca Ser – 24/03/2025 – Entrevista programa ‘Hoy por hoy Menorca’IB3 Ràdio – 25 /03/2025 – Entrevista programa ‘Al Dia Menorca’Ona Mediterrània – 27/03/2025 – Entrevista amb motiu de la presentació a Palma del llibre ‘El signe de la creu’Diari Menorca – 20/04/2025 – Stat crux dum volvitur orbis. Article de Ponç PonsUltima Hora – 09/05/2025 – El signe de la creu. Article de Pere Antoni Pons

El dissabte 5 d’abril l’ARA Balears i el diari Menorca publicaven dues notícies diferents sobre el mateix tema: la reforma de la carretera general. L’ARA Balears parlava del projecte que afecta les navetes de Rafal Rubí; el Menorca, de la licitació de les obres entre Talatí i l’accés a l’aeroport. Dos trams de la mateixa carretera, dos projectes, dues visions, dos models. La lectura comparada de les dues notícies revela curiositats i suscita preguntes que algú hauria d’explicar.

L’ARA Balears duia un extens i documentat reportatge de David Marquès sobre l’amenaça que penja sobre la Menorca Talaiòtica en el cas que es mantengui el viaducte a mig construir davant les navetes de Rafal Rubí, per l’impacte paisatgístic que comporta. Com bé explicava el periodista, quan la Unesco va inscriure la Menorca Talaiòtica com a patrimoni mundial ho va fer amb diverses recomanacions, una de les quals demana la retirada de les obres viàries iniciades davant les navetes de Rafal Rubí. Però resulta que el Consell ha decidit tirar pel dret sense esperar la resposta del Centre de Patrimoni Mundial de la Unesco a l’informe que li han enviat. No hem d’esperar res, diu el president. Menorca decideix. A la Unesco tan sols li comunicam el que hem decidit.

Caram. Sembla autogovern, però és imprudència. L’explicació oficial per justificar aquesta gosadia és que l’única solució possible d’entre totes les alternatives del món mundial és acabar de construir la macrorotonda de dos pisos iniciada. Qualsevol alternativa és impossible, un somni irrealitzable, una utopia polida però quimèrica. Una rotonda en superfície, amb un pas inferior per a vianants, per substituir l’actual baluerna de formigó? És inviable, retardaria la fluïdesa del trànsit. I un carril central per canalitzar els girs a l’esquerra? No pot ser, no és prou segur. I una illeta amb forma d’ametlla, desplaçada de l’eix central de la carretera, per facilitar els canvis de sentit, amb un carril central pintat de vermell per a més seguretat? Mai de mai, no i no, perquè no.

Però, ves per on, aquell mateix dissabte que l’ARA Balears explicava els problemes del tram de Rafal Rubí, el diari ‘Menorca’ informava sobre la licitació de les obres d’un altre tram de la mateixa carretera, el que va des del camí de Talatí fins a l’enllaç cap a l’aeroport. El dia anterior s’havia publicat aquesta licitació a la plataforma de contractació pública. La notícia del ‘Menorca’ incloïa una fotografia amb la simulació del nou accés a l’aeroport, i feia evident que es tracta d’una rotonda de les de tota la vida, en superfície. Amb l’afegit d’un pas inferior per a vianants. També deia que el projecte preveu, al quilòmetre 4.8, la creació d’un carril central per a la realització de girs canalitzats a l’esquerra, i una illeta amb forma d’ametlla, desplaçada de l’eix central de la carretera, que permetrà els canvis de sentit, una solució semblant a la que ja existeix en altres punts de la mateixa carretera. I per a més seguretat, aquest carril central es pintarà de color vermell.

Vostès disculparan l’excés de detall en tot això que he escrit, però és que el diable és en els detalls. I aquí les preguntes s’acumulen. És creïble que tot això que sí és possible per a l’enllaç de l’aeroport i per al punt quilomètric 4.8, és del tot impensable per a l’enllaç de Rafal Rubí situat en el punt quilomètric 6.8? Volen dir que la solució tècnica que s’ha dissenyat per a un punt de la carretera és irrealitzable tan sols dos quilòmetres més enllà? Diuen que és cosa dels tècnics, que ells no fan política sinó gestió. Quins tècnics? Els de carreteres? No hi tenen res a dir els tècnics d’ordenació territorial, els paisatgistes, els de medi ambient i, per descomptat, els de patrimoni històric? Per què tot s’ha cuinat secretament dins el departament de Carreteres i els tècnics dels altres departaments només podran opinar sobre l’únic projecte que els posaran damunt la taula, sense haver pogut dir res sobre altres opcions? És que potser hi ha uns tècnics més tècnics que altres?

Fa de mal dir si la Unesco es pronunciarà i, en cas de fer-ho, en quin sentit ho farà. La llista de patrimoni mundial en perill és llarga, i no és descartable que una rotonda a una carretera d’una petita illa mediterrània no sigui una amenaça de prou entitat per posar-s’hi forts, al costat de la destrucció de béns patrimonials de gran rellevància a causa de guerres o catàstrofes naturals. Però com que això no ho sabem, la gosadia de posar en perill una declaració de patrimoni mundial que va costar més d’una dècada d’esforços i doblers per una caparrutada política és, com a mínim, qüestionable. I si la Unesco no ho beneeix? Algú donarà explicacions? Algú rectificarà? Qui n’assumirà el cost?

Per a bé o per a mal, continuarà.

[Publicat a l’ARA Balears dia 19 d’abril de 2025]