Fa alguns mesos, per mediació d’una estudiant d’Arqueologia i gràcies a l’amabilitat del professor Francisco Carrión i el seu equip de la Universitat de Granada, vaig tenir ocasió de visitar els treballs d’excavació i exhumació de fosses de la Guerra Civil que es duu a terme al barranc de Víznar, a Granada. El lloc és famós perquè en algun punt d’aquest paratge, encara per descobrir, fou assassinat el poeta Federico García Lorca el 18 o 19 d’agost de 1936.

Quan arribes a aquest lloc de memòria, un pinar que sota la seva bellesa amaga l’horror de les fosses, hi trobes un monòlit amb la inscripció “Lorca eran todos”, instal·lat el 18 d’agost de 2002. Sempre hi ha algú que hi deixa flors. Pels voltants hi ha altres pedestals de pedra sobre els quals s’hi han anat posant plaques commemoratives de persones que se sap que van ser executades en aquest indret. D’algunes d’elles se n’han pogut recuperar i identificar les restes, que han estat lliurades a les famílies per tancar, tants anys després, una història de repressió, tortura i mort. Enguany s’hi ha dut a terme la cinquena campanya del projecte. D’ençà que va començar, l’any 2021, s’han pogut exhumar els cossos de més de 140 víctimes.

“Lorca eran todos”, diu la inscripció del monòlit, però el fet és que fins ara les restes del poeta romanen ocultes. Poden ser a prop del monòlit o bastant lluny, perquè els feixistes, que el primer any de guerra van matar unes 300 persones en aquest paratge, enterraven les seves víctimes de qualsevol manera i a qualsevol lloc. Les arrels dels arbres i els corriments de terres podrien fer impossible la recuperació de tots els cossos.

Però de moment la feina continua. És possible que la recerca de García Lorca hagi salvat aquest projecte de la croada dels governs de dretes contra la memòria democràtica. “Lorca eran todos”, proclama la inscripció del monòlit, però si no fos per Lorca és molt probable que els qui no són Lorca i que encara romanen sota terra no haguessin tingut l’oportunitat de ser exhumats i tornats als seus familiars. D’ençà que a Andalusia hi governa la dreta amb el suport de l’extrema dreta, el pressupost autonòmic destinat a accions de memòria s’ha retallat dràsticament.

La mateixa arqueòloga que ens va convidar a Víznar ara treballa, a les ordres del mateix director, al cementeri de La Soledad de Huelva, en un projecte que la Secretaria d’Estat de Memòria Democràtica ha encarregat a la Universitat de Granada. En aquest cas no es compta amb el suport de la Junta d’Andalusia, malgrat que es calcula que hi ha enterrades més de 1.400 víctimes de la repressió franquista entre 1936 i 1944. L’arqueòloga m’explica, amb el cor estret, que l’altre dia van exhumar el cos d’un al·lot d’entre dotze i catorze anys. Encara duia les sabates posades. El crani rebentat mostrava que l’havien matat d’un tret al cap. L’endemà, els treballadors del projecte van fer un moment de silenci al voltant de la fossa buida i hi van dipositar unes flors. Pocs dies després, van acabar d’exhumar una altra fossa al mateix cementeri amb trenta cossos. L’endemà al matí, abans de començar la jornada de feina, també hi van deixar unes flors d’homenatge a aquestes persones desconegudes. Em diu l’arqueòloga que sempre que acaben de buidar una fossa fan aquest gest de respecte. Saber-ho em commou.

L’arqueòloga recorda les restes d’una dona trobada a una fossa de Víznar: davall els ossos de la zona abdominal hi havia un didal i unes tisores. Podria haver estat una cosidora, o una mestressa de casa raptada mentre sargia calcetins, ves a saber. Com l’al·lot de Huelva, aquest és el perfil abundantíssim de les víctimes de la tempesta de foc, sang i odi desfermada pels feixistes l’estiu de 1936: gent senzilla, anònima, potser veïns dels seus botxins. I és quan coneixes detalls com aquests que penses que carregar-se les polítiques de memòria democràtica, i especialment les campanyes d’exhumació i recuperació de cossos de víctimes desaparegudes, que priven els seus familiars del dret a fer un enterrament digne i servar-ne la memòria, no és un simple canvi de prioritats polítiques, és un acte repulsiu i infame de complicitat amb els assassins.

“Lorca eran todos”, diu el monòlit, però tots els qui no són Lorca esperen, en el silenci fosc de noranta anys d’oblit, que algú s’apiadi d’ells.

(Publicat a Ara Balears dia 10 d’agost de 2005)