Alguna vegada t’has trobat buscant la teva pròxima lectura i pensant: “Caram, ara mateix em ve de gust una història de detectius ambientada al Japó de l’era Heian, amb dimonis rondant, nobles arruïnats i un sacerdot que no sap quan deixar el sake”? Jo tampoc. Però, sorprenentment, això és exactament el que vaig trobar amb la sèrie Yamada Monogatari de Richard Parks.

Les tres novel·les (bé, llibres, perquè el primer és en realitat un recull de relats) van aparèixer a les meves mans després d’una d’aquelles passejades sense rumb per la secció de saldos de la llibreria Gigamesh (La desolació de Smaug). No us enganyaré, no tenia grans expectatives i vaig trigar un any en obrir el primer. Però resulta que m’han agradat molt més del que hauria pensat, fins al punt encara em pregunto com és que no havia sentit parlar abans d’aquest desastre ambulant que és en Yamada no Goji.

Així que, si avui us heu de quedar amb alguna cosa, és aquesta: no cal viure esclavitzats per les últimes novetats editorials per trobar lectures que valguin la pena. De vegades, el millor que pots fer és perdre’t entre llibres oblidats, rescatar alguna joia amagada i, de pas, estalviar-te 30 pavos en el procés.

Tot comença amb Yamada Monogatari: Demon Hunter (2013), un recull de relats d’espasa i bruixeria que ens presenta el nostre entranyable desastre ambulant, Yamada no Goji. Lord Yamada és un noble en hores baixes —molt baixes— que es guanya la vida com a caçador de dimonis i detectiu de misteris sobrenaturals. És el tipus de protagonista amb una intuïció brillant i una habilitat única per prendre males decisions.

El llibre s’estructura en una sèrie d’històries curtes interconnectades, que, tot i formar un mosaic narratiu, poden semblar una mica inconnexes, especialment perquè la trama principal, molt lligada al passat d’en Yamada, es desplega amb comptagotes. Tot i això, és una porta d’entrada excel·lent a aquest univers ple de dimonis, conspiracions i desgràcies diverses. Al llarg dels casos, Yamada s’embolica en segrestos d’esperits guineu, conspiracions imperials que fan caure caps (literalment), ogres assassins que bloquegen carreteres, deesses de la muntanya amb mal geni, i fantasmes que no saben quan deixar-ho córrer. Entre recuperar tresors maleïts i resoldre assassinats espectrals, també troba temps per enfrontar-se als seus propis dimonis personals —especialment la seva relació tràgica amb la princesa Teiko, que l’acaba portant a refugiar-se en el sake.

Amb cada nova història, el món d’en Yamada es torna més fosc i enrevessat, barrejant l’intriga política de la cort Heian amb el folklore japonès més inquietant i una dosi generosa de mala sort. Imagina’t Sherlock Holmes, però amb més ogres i menys flema britànica. I si Holmes tenia a Watson, Yamada té en Kenji: un sacerdot pervertit amb més sake que sang a les venes. La dinàmica entre tots dos és deliciosa i, lluny de la típica parella de detectius, recorda més a un oncle rondinaire intentant mantenir el seu nebot irresponsable lluny de problemes (sense massa èxit, tot sigui dit).

Les històries són un banquet de folklore japonès, i queda clar que Parks en té un domini profund. Però oblida’t de la visió serena i estètica del Japó antic: aquest és un paisatge fosc, cínic, on fins i tot els esperits semblen tenir mals dies. És com si Kurosawa s’hagués aliat amb Raymond Chandler i haguessin decidit afegir-hi una mica de fantasia sobrenatural per condimentar-ho.

Ara bé, l’estil narratiu té un ritme que intenta (o això crec) capturar l’esperit pausat de la cultura japonesa, però que acaba resultant una mica encotillat. A mesura que avances, la lectura es fa més fluida, però sospito que això es deu més a l’aclimatació del lector que a una evolució real de l’estil de Parks. Tot i així, el conjunt funciona: entre dimonis, sake i conspiracions, Demon Hunter et deixa amb ganes de més.

Al segon llibre, To Break the Demon Gate (2014), en Yamada ja està fins al coll en intrigues cortesanes, embolics sobrenaturals i més angoixa existencial de la que pots tallar amb una katana. Aquesta entrega posa més èmfasi en les maquinacions polítiques de la cort Heian, cosa que vol dir menys matança de dimonis i més navegar per les aigües tèrboles de les traïcions aristocràtiques. Però tranquil: els dimonis encara ronden, i estan tan emprenyats com sempre.

El punt de partida, de fet, és un relat que ja apareixia al primer llibre. Si en aquell cas era només un més dels casos que ocupaven la vida d’en Yamada, aquí Parks escriu una història centrada en les conseqüències d’aquell episodi. Per aclarir-ho (perquè jo també vaig trigar a lligar caps): Teiko, esposa de l’antic emperador, mare de l’hereu Takahito i, per complicar-ho tot una mica més, amor de joventut d’en Yamada, li demana ajuda per protegir la seva reputació i assegurar la successió del seu fill. Tot i recuperar una carta que hauria d’exonerar-la, la jugada li surt malament: acaba caiguda en desgràcia, a l’exili i amb el suïcidi com a única sortida. Fins aquí, tot igual que al primer llibre. Però quan sembla que Yamada ha guanyat la partida desacreditant el seu enemic, Lord Fujiwara no Sentaro, la calma dura ben poc. Sentaro reapareix com a cap d’un monestir influent i, com per art de màgia (o potser no tanta màgia), una presència espiritual fosca comença a escampar-se per la ciutat. Les morts misterioses es multipliquen i la vida de Takahito torna a penjar d’un fil. Com si no n’hi hagués prou, Seita, el fantasma que feia d’informant d’en Yamada, desapareix, i una misteriosa Lady Snow entra en escena oferint l’oportunitat de netejar el nom del difunt pare d’en Yamada. A partir d’aquí, la trama es complica com un nus que ningú té ganes de desfer.

Parks aprofundeix en el món que havia començat a construir, oferint-nos una visió més detallada de les subtileses i hipocresies de la política Heian. En Yamada, com sempre, ho gestiona amb tota la gràcia d’un toro en una botiga de ceràmica japonesa. És rondinaire, cínic i es veu constantment superat pels esdeveniments, però, siguem sincers, aquest és part del seu encant. No és el típic protagonista heroic que surt airós de tot. En Kenji continua al seu costat, aportant la seva saviesa etílica i, de tant en tant, salvant-li el cul.

És cert que el ritme decau una mica a l’últim terç del llibre i que el desenllaç pot semblar una mica descafeïnat, però en general es fa evident que el pas al format de novel·la permet a la història respirar i evolucionar d’una manera més elaborada que al recull de relats del primer llibre. Aquí Parks es pren el seu temps per explorar els personatges i l’ambient, oferint una experiència més rica, tot i que potser menys trepidant.

Quan arribem a The War God’s Son (2015), han passat uns anys des de la conclusió de l’últim llibre. Aquesta vegada, Lord Yamada es veu embolicat en una rebel·lió a gran escala. Amb el Japó amenaçat pel clan rebel Abe, el príncep Kanemore el recluta a ell i en Kenji per unir-se a la guerra i protegir el brillant líder militar de l’imperi, Minamoto no Yoshii, d’un intent d’assassinat per mitjà de la màgia. Però en Yamada no només haurà de bregar amb els perills del camp de batalla; també haurà d’enfrontar-se a un enemic personal, Lord Tenshin. Aviat, tant en Yamada com en Kenji descobreixen que el conflicte va molt més enllà de les espases i les estratègies militars: tant el clan Abe com Tenshin fan servir shikigami, dimonis formats amb paper i ànimes dels difunts, que afegeixen una capa de terror sobrenatural al caos de la guerra.

En moltes sèries de llibres, mantenir el ritme i expandir la història sense caure en la repetició és una tasca complicada. Sempre hi ha aquell moment on la trama comença a donar voltes sobre si mateixa (penso, per exemple, en The Expanse de James S. A. Corey, que després d’Abaddon’s Gate perd pistonada i acaba repetint fórmules). Però aquest no és el cas. En aquest tercer llibre, Parks puja l’aposta, implicant encara més la vida personal d’en Yamada dins de la trama política que l’envolta. Les línies entre el deure i el passat, entre l’amenaça externa i els dimonis interns, es tornen cada cop més difuses.

Parks manté el to punyent i les tensions altes, i en Yamada continua sent el mateix desastre amb potes que vam conèixer al primer llibre. Però aquí es nota també el pas del temps i les cicatrius que les experiències viscudes han deixat en ell. La manera com afronta els reptes no és la mateixa: encara rondinaire i cínic, sí, però amb una profunditat que només pot venir d’haver estat colpejat una i altra vegada per la vida… i per uns quants dimonis.

Els elements sobrenaturals continuen sent potents i es combinen amb una naturalitat sorprenent amb els detalls històrics. Parks té el do de fer que el Japó de l’era Heian sembli tan autèntic com absolutament fantàstic. És un equilibri difícil d’assolir, però el clava. I no ens oblidem d’en Kenji, que segueix sent el millor company d’exorcista borratxo que un caçador de dimonis podria desitjar. No és només el contrapunt còmic d’en Yamada; la seva presència aporta un equilibri emocional que dóna encara més força a la història.

Un dels aspectes que més destaca en aquesta novel·la és l’estil de Parks. La història es desenvolupa principalment a través dels diàlegs dels personatges. No hi ha grans paràgrafs descriptius ni exposicions pesades que frenen la narració. Això fa que la lectura flueixi amb un ritme quasi teatral, com si estiguéssim davant d’una obra de teatre o fins i tot una representació de kabuki, on cada intercanvi de paraules carrega amb el pes de la trama.

Encara em queda per llegir un quart llibre, The Emperor in Shadow, però en breu el tindré a les mans. Segurament ampliaré aquesta entrada un cop l’hagi llegit.

En resum, Yamada Monogatari és la sèrie perfecta per a qualsevol amant de la ficció històrica amb una bona dosi de caos sobrenatural i una generosa ració d’angoixa existencial. I sincerament, qui pot resistir-se a això?