Una de les raons per les quals escric aquí és per donar forma a les idees que em ballen pel cap i no acaben de trobar sortida. És una mena de teràpia pública, un espai on deixo anar pensaments sobre llibres, pel·lícules o sèries que, malgrat el temps, continuen perseguint-me com fantasmes tossuts. Ho dic d’entrada perquè quedi clar: tot el que escric aquí són opinions personals, subjectives i absolutament esbiaixades.

Avui vull compartir –o potser simplement posar ordre– a algunes reflexions sobre un subgènere de la fantasia que sembla estar a tot arreu: el grimdark. Fa dies que hi dono voltes, potser perquè s’acosta la publicació de la nova novel·la de Joe Abercrombie, The Devils, o perquè últimament autors i influencers del fandom han omplert les xarxes d’elogis cap al subgènere.

Haig de confessar que d’Abercrombie, per exemple, he llegit Half a King i The Blade Itself, i la veritat, no tinc cap pressa per continuar amb la resta. Això sí, cal reconèixer que, a part de novel·lista, el paio fa uns texans de primera qualitat.

El cas és que, si ens hem de fiar del que es veu a xarxes, de vegades sembla que per a molts lectors de fantasia el grimdark s’ha convertit en sinònim de realisme cru i honestedat sense concessions.

Jo… hi tinc objeccions.

El terme prové del joc de taula Warhammer 40,000, que presenta el seu univers distòpic amb la frase: «In the grim darkness of the far future, there is only war.» Aquesta sentència, pensada per descriure un món sense esperança, ha acabat encapsulant l’essència d’un subgènere que comparteix una visió pessimista i fosca de la condició humana.

Però el grimdark no es limita a escenaris ombrívols i batalles sagnants. Els seus trets definitoris van molt més enllà d’una estètica carregada de cendres i sang. Les descripcions de tortures, violacions i assassinats no només són habituals, sinó que sovint es narren amb una precisió que frega el morbós, com si l’autor es complagués en el detall desagradable. Els protagonistes? Antiherois o, directament, vilans amb motivacions purament egoistes, si no cruels. La línia entre el bé i el mal es difumina fins a desaparèixer, i les accions, per terribles que siguin, gairebé mai tenen conseqüències morals rellevants. Els finals feliços són una raresa, la corrupció i la traïció, una norma. Qualsevol intent de redempció o canvi sol acabar en un fracàs estrepitós.

Tot i que els seus orígens com a subgènere literari són difícils de traçar, la seva expansió massiva es pot atribuir a A Song of Ice and Fire de George R.R. Martin i la seva adaptació televisiva. Aquestes històries van demostrar que el públic estava preparat (i fins i tot desitjós) per relats on els herois no sempre triomfen, els “bons” cometen atrocitats i la justícia és, com a mínim, aleatòria. Autors com Joe Abercrombie (The First Law) o Mark Lawrence (Prince of Thorns) han consolidat aquest corrent, portant la fantasia cap a territoris cada cop més foscos i violents.

La popularitat del grimdark pot entendre’s com una reacció a la fantasia clàssica, on el bé triomfa sobre el mal i l’esperança és una constant. En un món cada vegada més marcat per la crisi climàtica, la polarització política i la inestabilitat global, molts lectors troben en aquestes històries una forma de catarsi. Un mirall d’una realitat caòtica i cruel, molt més propera al present que no pas els contes de cavallers valents i mags savis.

Però aquí és on la cosa es complica. Malgrat el seu potencial per explorar les ombres més profundes de la condició humana, el grimdark ha caigut en la trampa de repetir-se. Molts autors semblen més preocupats per imitar la brutalitat extrema que per aprofundir en les implicacions filosòfiques o emocionals d’aquesta. Quan tots els personatges són uns miserables i no hi ha cap escletxa per a l’esperança, l’empatia es desintegra.

A més, en certs cercles s’ha imposat la idea que el grimdark és sinònim de maduresa literària, com si la foscor i el nihilisme fossin automàticament profunds. Però la veritable maduresa no rau a encadenar atrocitats, sinó en saber explorar la complexitat humana amb totes les seves llums i ombres. La violència, quan es presenta sense context ni reflexió, no té res de profunditat: és només soroll.

El cinema de terror contemporani ha caigut en una trampa similar. Allà on abans els elements terrorífics servien per explorar traumes personals o col·lectius, ara la tortura gratuïta als personatges s’ha convertit en l’únic motor narratiu. I quan la brutalitat esdevé rutina, l’impacte emocional desapareix.

Una de les coses que més em criden l’atenció, també, és l’arbitrarietat amb què s’aplica el terme. Sovint veig com es penja aquesta etiqueta a novel·les que, en realitat, no encaixen gaire amb els trets característics del subgènere. Qualsevol història amb una mica de foscor, un parell de personatges moralment ambigus o una mort inesperada sembla ser suficient perquè alguns la classifiquin com grimdark. Això dilueix el significat del terme i fa que perdi part del seu valor com a classificació literària.

I també passa a la inversa. Un exemple clar és la saga Red Rising de Pierce Brown, que, tot i no considerar-se formalment grimdark, aconsegueix retratar la desesperança i la brutalitat de la condició humana amb una subtilesa i una profunditat que superen moltes de les obres etiquetades dins del gènere que he llegit. Brown no es limita a acumular violència o tragèdies gratuïtes; construeix un món on la foscor s’infiltra a través de la traïció, la lluita pel poder i les pèrdues personals, però sense extingir mai del tot la possibilitat de redempció o esperança.

De fet, Dark Age, la cinquena entrega de la saga, aconsegueix ser més grimdark que les dues novel·les d’Abercrombie que he llegit… i això comptant-les juntes.

L’altre gran problema del grimdark és que ha caigut en la previsibilitat. Fa uns anys vaig llegir una novel·la d’un autor nacional que s’emmarcava (i es venia) obertament dins el gènere, una d’aquelles que tothom recomanava sense parar a les xarxes. La vaig llegir per un curs d’escriptura i, a mig llibre, la sensació d’estar davant d’una caricatura involuntària del grimdark es va tornar insuportable. A cada acte de brutalitat gratuïta, a cada personatge femení reduït a víctima d’abusos, podia imaginar-me l’autor fent un check mental, convençut que estava colpint el lector. A mi, personalment, se’m va fer bola.

Casualitats de la vida, un parell d’anys més tard, aquella novel·la sembla haver-se esvaït de l’imaginari col·lectiu, com si mai no hagués existit. Ningú en parla, ningú la reivindica, ningú la recorda. I això em porta a una última reflexió: crec que el grimdark marxarà tal com ha arribat.

No em malinterpreteu. Sempre hi haurà històries que explorin els racons més foscos de la humanitat, perquè la crueltat i la desesperança formen part del nostre relat, tant a la ficció com a la realitat. Però aquesta obsessió per la foscor per la foscor, aquest intent d’impactar el lector a còpia de repetir la mateixa nota—misèria, brutalitat, cinisme—una vegada i una altra, crec que no arrelarà. Com qualsevol tendència que confon estil amb substància, el grimdark ha acabat convertint-se en un tic, una fórmula. I les fórmules, tard o d’hora, es desgasten.

Potser el grimdark no desapareixerà del tot, però dubto que continuï dominant el paisatge literari com ho ha fet en els darrers anys. Els lectors, al capdavall, busquem històries que ens sorprenguin, no que ens repeteixin una vegada i una altra que el món és un lloc horrible. Això ja ho sabem.

Però bé, al cap i a la fi, tot es redueix a una qüestió de gustos.