Títol original: A Fantastic Fear Of Everything | Directors: Crispian Mills, Chris Hopewell | Repartiment: Simon Pegg (Jack), Amara Karan (Sangeet), Paul Freeman (Dr. Friedkin) | Guió: Crispian Mills, basat en l’obra de Bruce Robinson | Producció: Geraldine Patten, Tracy Brimm | Música: Michael Price | Fotografia: Simon Chaudoir | Muntatge: Dan Roberts | Disseny de producció: Dick Lunn | Disseny de vestuari: Grace Snell | Efectes visuals: N/A | Distribució: Universal Pictures | Gènere: Comèdia negra, Terror | Durada: 100 minuts | Idioma original: Anglès | País de producció: Regne Unit

Sinopsi:
Jack és un escriptor de llibres infantils amb una vida força tranquil·la… fins que decideix escriure una obra per a adults sobre assassins en sèrie victorians. A mesura que s’endinsa en la investigació, la seva ment comença a desfer-se: es torna paranoic, creu que tothom vol matar-lo i viu atrapat en un pis ple d’ombres, records d’infància i rentadores amenaçadores. Quan finalment s’atreveix a sortir al món exterior, les seves pors prenen formes cada cop més absurdes i delirants. Enmig d’al·lucinacions, somnis animats i situacions ridículament tenses, Jack haurà d’enfrontar-se no només als seus fantasmes, sinó també a un passat que s’ha esforçat massa a oblidar.

Hi ha pel·lícules que desafien les convencions. N’hi ha que redefineixen gèneres. I després hi ha A Fantastic Fear Of Everything, que sembla haver-se proposat desordenar-los tots alhora. Aquesta és la primera incursió de Crispian Mills, antic líder de Kula Shaker (sí, aquella banda dels 90 que barrejava rock psicodèlic amb mantras hindús), en el món del cinema, acompanyat per Chris Hopewell, un veterà dels videoclips musicals. El resultat? Una barreja caòtica de comèdia negra, terror psicològic i surrealisme que té tant d’ambició com de desordre.

Simon Pegg encarna Jack, un escriptor de llibres infantils que, fart de relatar aventures d’animalons, decideix escriure un guió sobre assassins en sèrie del segle XIX. La seva recerca, però, el fa caure en una espiral de paranoia que el porta a creure que tot el món vol assassinar-lo. La premissa és brillant i, durant els primers 30 minuts, Pegg brilla com només ell sap fer-ho: amb una energia maníaca i una expressivitat gairebé de dibuixos animats. Veure’l córrer pel pis en calçotets tacats, armat amb un ganivet de cuina i cridant a l’ombra de la rentadora és simplement hilarant. Simon Pegg podria fer riure llegint les pàgines grogues, i aquí demostra, un cop més, que és un mestre de la comèdia física i l’humor absurd.

Però llavors passa una cosa. Jack surt de casa. I amb ell, tota la coherència narrativa decideix fer les maletes i marxar de vacances. La pel·lícula, que fins aleshores mantenia un ritme surrealista però captivador, es desinfla com un globus punxat. El duo de directors sembla no saber cap a on portar la història, i la trama comença a divagar sense rumb, en una successió de situacions inconnexes i personatges anecdòtics. Fins i tot Paul Freeman (sí, el dolent de Raiders of the Lost Ark) apareix en un paper de psicòleg victorià vestit de pirata en un somni que inclou un bosc de cartró. Sí, tal com sona.

L’estil visual, això sí, és una delícia, amb un univers oníric que recorda Terry Gilliam i Guillermo del Toro, amb colors vibrants i una atmosfera victorianament macabra. Els interludis d’animació stop-motion són encantadors, tot i que l’aparició d’un eriçó psicòtic en un dels somnis fa pensar que algú va posar alguna cosa a la cafetera de la productora.

I aquí és on el film es descontrola completament. La pel·lícula intenta ser massa coses alhora: una sàtira sobre la creativitat, una comèdia negra, una reflexió sobre els traumes infantils, un homenatge al cinema de terror victorià i, per si això no fos suficient, també inclou números musicals amb Simon Pegg rapejant al ritme d’Ice Cube. Si tot això sona confús, és perquè ho és. La pel·lícula té tantes idees que acaba per no desenvolupar-ne cap amb prou profunditat.

I llavors arriba el tercer acte. Si esperaves alguna mena de conclusió lògica o emotiva, oblida-te’n. La història fa un gir de 180 graus cap al territori del survival horror, amb Jack tancat en un soterrani de tortura que sembla tret d’un mal episodi de Saw, però amb acudits. L’aparició d’una subtrama romàntica amb Amara Karan és tan forçada i precipitada que un es pregunta si es va escriure amb retolador sobre el guió original.

A Fantastic Fear Of Everything és una pel·lícula ambiciosa però desordenada, que vol ser tantes coses que acaba sent una mica de res. El talent de Simon Pegg i l’estètica visual de Hopewell fan que valgui la pena donar-li una oportunitat, però has d’estar preparat per a una experiència tan desconcertant com fascinant.