El barça acaba de perdre contra l'Inter de Milà a les semis de la Shampions League, i estic una mica menys feliç, tot i això, el mes d'abril ha passat molt de pressa.

Els fills de la primavera m'han vingut a veure.

Un insecte va viure al lavabo durant uns dies amb mi, el veia cada dia mentre em dutxava en el mateix lloc de sempre, ben arrapat a la paret. Era de color vermell, negre i allargat, tenia un parell d'antenes que de tant en tant es movien, com si em saludés. Potser em deia que s'havia perdut i que volia tornar; qui sap. Un dia va desaparèixer. Li vaig agafar certa estima i em va saber greu no veure'l marxar, m'hauria agradat si més no un acomiadament més sentit. També és cert que tampoc s'hi podia quedar per sempre.

Em va passar el mateix amb un saltamartí que habitava al cel obert, d'aquells grans, marrons, amb unes potes com les cames del Seedorf. Que no saps qui és? Un jugador italià que tenia unes cames fortes i rugoses -suposo, no ho sé, de fet, m'estic tirant un triple amb això de la rugositat-. No va ser fins que vaig anar a posar-me les vambes un matí que hi vaig tenir contacte físic. Me'l vaig trobar ben agafat als cordons, com si la seva última resolució fos no moure's d'allà. Les urpes s'hi agafaren amb molta força i determinació. No es movia i no el podia desenganxar. Estava mort, dissecat. No sé com va morir, però fa pinta que no va patir. El vaig deixar a l'espai que hi ha entre la barana de la finestra i l'exterior perquè algun ocell se'l cruspís.

També recordo l'arribada de les orenetes. Les piulades van entrar acompanyades d'un raig de llum del cel obert. Vaig obrir els ulls per primera vegada aquell matí i les vaig escoltar. Quina màgia! De petit feien els nius a casa i jo les caçava amb un caçapapallones per poder-les estudiar de més a prop. Encara recordo la "petita", una oreneta que va caure del niu i que no podia volar, tenia una lesió en una de les ales que li impossibilitava alçar el vol més d'uns metres més enllà. La vaig cuidar tan bé com vaig poder, l'alimentava, i ens fèiem companyia. Un matí els pares em digueren que la petita s'havia mort, potser m'ho digué l'àvia, però el fet és que la petita ja no respirava. Vaig baixar les escales que dansaven cap al pati corrent, esperitat, exaltat i amb llàgrimes als ulls per la tràgica notícia. El cos prim i emplomat romania més sec que el dia abans. No recordo si la vam enterrar, però sí que recordo els tendres ulls aclucats.

Va ser el dia que vaig anar a la cuina per fer-me l'esmorzar, quan vaig veure que el saltamartí ja no hi era. El cos inert havia desaparegut. Potser una ruixada de vent se l'endugué cap a l'asfalt, o potser una de les filles de la primavera l'havia vingut a trobar, amb sorpresa, immòbil.

Vaig ser jo qui va anar a buscar els camps de colzes a prop del collbaix. El prat immens de flors groguenques em meravellà. Vaig haver de parar de córrer per fotografiar-ne alguna. Vaig pensar que seria bona idea fer-me una selfie amb elles, però el resultat final no em va acabar de fer el pes, així que les vaig enfocar de ben a prop.

Va ser la trobada amb la papallona també un gran esdeveniment d'aquest abril. Jeia tranquil·la, sobre una alzina, exhibint la bellesa de les seves ales. Vaig acabar de fotografiar-la sencera, i vaig anar cap a la millor pedra a estirar. M'hi vaig trobar dues noies amb un gos, estaven de postal i els vaig preguntar si volien una foto. Contentes, em van dir que sí, m'hi vaig acostar i les vaig retratar amb Montserrat de fons, primer en un pla més general, i després apropant-me en un primer, trobant les cares amb la muntanya, intentant retratar la bellesa del moment. Portaven ulleres de sol, el gos no. Vaig demanar permís i després el vaig acariciar. Va ser una trobada agradable, deurien tenir la meva edat. Em vaig asseure amb elles a estirar sense demanar permís. Em van acceptar en el seu clan d'homínids i canins. Va ser llavors quan un pare cridà a un nen que no li toqués més els collons i que fes el que ell deia. Recordo dir jo alguna cosa baixeta com: "Pobre nen". Una d'elles em mirà i m'interpel·là dient-me que sí amb un somriure. Era un somriure agradable, me'l vaig mirar amb certa atenció i curiositat, li vaig retornar i li digué que tingués un bon matí. Em desitjà el mateix i vaig retornar el rumb cap a casa, fent saltirons i giragonses intentant no fer-me mal.