Estiu, m’has portat una panerola i ara viu amb mi.

Compartim un espai poc concorregut, però que representa un simbolisme important per a mi. Hi ha una panerola vivint entre els llibres de la prestatgeria de l’habitació estant, a ras de terra. La vaig veure un dia qualsevol. Hi havia entrat a buscar alguna cosa que ara no recordo. Corria desesperada buscant un amagatall. Esprintava per salvar-se la vida –o això creia jo–, espantada per l’intrús humanoide. La llum sinuosa de la bombeta il·luminava la seva silueta en un fort contrast. Estem parlant d’un ésser de l’inframon: fosc, marró i gros. Li vaig veure les antenes del cap bellugant-se amb celeritat, com si busqués alguna cosa. Les potetes repicaven contra el parquet mentre passejava sinuosament per l’habitació, invocant una música poc celestial. Em vaig moure molt a poc a poc, fent servir tota la meva concentració. Vaig agafar uns folis que tenia a prop per capturar-la i alliberar-la a l’aire lliure, però l’intent va ser completament inútil, la bestiola fugia de mi amb una agilitat excel·lent, fent aquell soroll amb les potetes:

«Tec tec tec tec tec tec tec tec tec»

Us enganyaria si us digués que no vaig pensar en esclafar-la. Anava descalç, hauria sigut una escena digna d’un circ grecoromà:

«Al meu cap podia anticipar el gran «CREC» de l’insecte esclafat sota la rugositat del meu peu. Els seus últims moments: petites cametes trencant-se i movent-se, cercant la vida. Faig una pausa, inhalo i exhalo amb tranquil·litat, sentint el moviment de l’insecte entre els dits, assedegat de mort i de càstig, d’elogis de sang. Prement més fort per ofegar els últims crits. Els últims «CRECS» maldestres. Ja no hi ha res, només el buit dels pensaments movent-se més enllà. Puc imaginar-me tots els assistents cridant i celebrant la victòria. Victoriós. El gran emperador s’acosta, portant-me la glòria pel temps del temps, en una gran corona de fulles de llorer».

Tot això, però, no va passar. Em feia un cert fàstic, però no la vaig poder matar. De cop i volta li tenia una certa estima. Estranya, sense cap mena de dubte. Vaig empatitzar amb ella: Un insecte en un lloc estrany. Un insecte erràtic en els grans vols, però volador al capdavall. Hi podem reflexionar un moment? Per què ens fa més fàstic i angoixa saber que la panerola pot alçar el vol? Segurament ens la podem imaginar estavellant-se entre els nostres ulls. I com seria sentir el «tec tec tec tec» a la nostra cara? Com la pressió d’aquelles potetes ens va resseguint i explorant el nostre cos amb un pessigolleig digne de l’infern. Entre els narius. Els orificis de les orelles. Enredada entre els cabells.

Quina diferència hi ha entre la panerola i la papallona?

Pot arribar a ser la panerola un gran mestre?

Ara que estic escrivint això, no puc evitar recordar el soroll rosegador de les paneroles que vivien a la capsa de les patates a la casa on em vaig criar. Teníem les patates i les cebes a la planta baixa del garatge, en una habitació tancada i fosca. Era un diumenge, i em van manar a buscar uns quants tubercles. Anava descalç, baixava les escales. Les rajoles fredes i relliscoses del garatge em guiaven el camí. Quan vaig tocar la capsa vaig sentir el mateix soroll habitat per les paneroles:

«Tec tec tec tec tec tec tec»

Desenes de paneroles, totes dintre de la caixa embolcallada en paper de diari, corrent i rosegant les patates. Estranyament, no em va fer fàstic, ho recordo com si fos ahir. Em va provocar una sorpresa curiosa. Què hi podia haver allà dintre? M’ho vaig preguntar, però ja ho sabia. No era estrany veure paneroles a la planta baixa del garatge; i jo sabia què hi havia allà. Visitar-les va ser un petit viatge a la desconeixença, a la curiositat. Potser perquè vaig assumir que no era responsabilitat meva arreglar aquella situació, jo era només un nen, i tenir les patates arran de terra no va ser decisió meva. Era potser un gran moment per realitzar una valoració de la culpa i responsabilitat que alberguem dintre nostre. No era culpa meva, ni tampoc la meva responsabilitat. Ara la panerola està amagada sota la llibreria dels meus llibres, no és culpa meva, però sí la meva responsabilitat.

Quina és la meva responsabilitat?

Han passat uns dies. No l’he buscada més. Potser s’ha mudat sota una torreta. Potser no s’ha mogut. Quan pot viure una panerola sense menjar res? De fet, què menja una panerola? Quina és la seva dieta? No s’ha de preocupar per la fibra, les proteïnes, els bons greixos, els carbohidrats, les vitamines i els micronutrients. Potser sense saber-ho ella ha establert un vincle amb mi, i de tant en tant, a altes hores de la matinada, la panerola fa una excursió fins a la meva habitació, escala el llit, i em mossega l’entrecuix per alimentar-se de petites pelleringues de pell humana.

La panerola ha vingut a viure amb mi, i potser ella també pensa el mateix de mi. Tanco el llum i la porta. Me’n vaig a dormir. I com si fos una broma de mal gust o una macabra revenja, una flaire d’humitat de full de diari em ressegueix els narius. Obro els ulls de bat a bat. La torno a sentir, ara ja lluny de mi, com si hagués crescut, com si hagués mutat, al costat del meu cap.


A la paret de l’altra habitació:


«TEC TEC TEC»