Criatura llegendària, imperiosa i estranya, el cérvol bicèfal. Animal eclèctic, lluint estrany tant en la llunyania com en la curta distància. Criatura mitològica de múltiples mirades, mastegant amb una de les boques una fruita salvatge que s’ha topat en el camí, mentre els quatre ulls feréstecs s’avenen al no res. Observa i és observat, mandíbula avall i amunt. Uns miren cap allà, els altres endavant. Està alerta però en calma.

L’estany se li reflecteix als ulls, el moviment de l’aigua el fa vibrar sinuosament i se’l beu ben endins, a glopades amb totes dues llengües: Tots són la mateixa cosa. El vent li remena les orelles. La remor de l’aire li acaricia el pelatge, buidant-li els budells de qualsevol anhel. Les peülles són dures i resistents, pot córrer i travessar boscos durant el dia i refugiar-se a la nit en alguna petita cova que l’arrecera. El cor no batega igual quan tens dos colls, el cor no sent el mateix quan tens una cosa de més que t’acompanya.

Però el cérvol també sangra, i això no el fa gaire diferent dels altres cérvols. Dues fletxes li són disparades des del silenci. I són les dues puntes que encerten exactament en un dels dos colls. Els quatre ulls esclaten de dolor. Un dels colls cau, i l’animal surt desbocat a la recerca d’un amagatall. Altres fletxes li esgarrapen el pelatge, però galopa, salta i s’esmuny del perill. Té la visió de l’animal mort que mira capcot, però encara està viu. I segueix corrent, fins que tot li pesa molt. Arrossega un parell de banyes per terra, plenes de boscatge i fang. L’altra meitat no existeix. Ja no hi sent, ja no olora, ja no hi veu, tot està partit, res existeix com abans, l’altra meitat no funciona. Res regeix.

Cau a terra, cansat. Es mira, s’observa, i veu una llengua lilosa sortint-li de la boca. Es llepa el clatell, intentant reparar el que ja no es pot reparar. Commogut, encerta les fletxes amb una mossegada, les trenca i les escup. Un rierol de sang brolla cap a la terra verdosa. Es posa dret, i com el cavall de regnes maldestres, vira cap al cantó on jau el coll sense vida, caient a terra, sorollosament. Ha arribat el final, una de les dues parts l’ha abandonat i no pot viure sense ella. El cor batega a mitges. Ja no hi ha equilibri.

Resolutiu, s’atura i accepta el seu destí. La calma li torna als ulls. Es pot veure ell mateix en el llac que feia una estona s’havia empassat. Són la mateixa cosa. Es veu reflectit. Animal patètic: arrossegant la respiració, panteix, criatura en desús. Però ja no importa: Ha trobat un lloc on morir. L’arbre que el veié passar un dia, ara el veurà morir. Ja no hi ha res per a ser sentit, i, tanmateix, hi és tot; la mirada, aclucant-se, s’hi aferra encara —fins que cedeix i troba la pau. Animal mitològic i llegendari.