Oriol Lladó

“Dear Lindy,
You won’t believe what I’ve done: me, the quiet one. I’ve written it down, written you down, told all your stories, tried to capture you in the pages of a book. Some people know about you already, or think they do; you’re sort of famous. Others have never heard of you, but I don’t think it matters either way. This isn’t a rock biography, and although the story of your band, The Go-Betweens, is part of the narrative, the real story is you. Or maybe, in truth, the story is you and me, the arc of a friendship, the imprint one person leaves on another.”
― Tracey Thorn, My Rock 'n' Roll Friend

“«Són temps durs, avui ningú parla de melodia ni d’emoció. Els que fem la cançó poètica d’autor de l’antiga escola melòdica, per viure i sobreviure —exposats com estem de cara a tothom, vulnerables a l’elogi i a la indiferència—, per salvar-nos hem de trobar l’enfocament nítid i poètic de la nostra veu. Si ho aconsegueixes, la veu es desprèn de la gravetat i flota per sobre les cordes vocals i la laringe. És quan t’hi reconeixes i et fa feliç cantar. L’esperit dirigeix el seu allà on vol. Es neix creador.

Gravar gairebé sempre m’ha deixat un regust de frustració. Els meus discos, uns més que altres, no són com els havia imaginat, com els escoltava a dins del cap. Quan sortia de l’estudi, ho feia amb la dolorosa sensació que, el que havia fet, estava inacabat, que no havia arribat al final. La causa principal estava clara: el poc temps i els diners de què disposava. El temps, allà dins d’aquells espais automatitzats, s’ha de pagar, cada minut, cada segon, a un preu excessiu per l’època que vivim. Inconscientment, corria fet un mar de nervis; no em parava a escoltar ni a reflexionar el que acabava de gravar; no hi havia temps de corregir, pensava que encara hi havia moltes cançons a fer. Es gravava amb presses i es mesclava amb presses. «Les bones vibracions les has de crear tu», va dir algú.

Però, com les pots crear quan el ressò del dring és més fort que la música? Per a la creació completa i sense fissures és necessari apartar-se del temps.

En Ramon Godes, que ha fet grans discos amb Coyotes, Malevaje i en solitari, em deia que gravar havia acabat sent una tortura i que no tenia ganes de continuar fent discos. Per a mi també ho era, però jo sí que volia seguir enregistrant i publicant els meus àlbums.

També m’incomodava el mètode de gravació. Fins i tot al principi, quan no tenia cap experiència, em semblava que la meva música s’havia de gravar en directe amb tots els músics tocant, junts, donant-hi temps, permetent que es desenvolupés i s’impregnés del sentiment que cadascú aporta, fins que surt la bona interpretació.

La música, les cançons, per a mi són una forma de vida i de vegades, o potser sempre, una declaració de principis. La perfecció no entra en els meus objectius. El meu vocabulari té més a veure amb la màgia, l’aura de cada cançó, entregant-m’hi en cos i ànima. Així serà
com la música vibrarà i farà vibrar.

D’aquesta manera es va gravar el primer single de Primavera Negra. Vaig tenir la fortuna de caure en mans d’un productor que ho veia com jo. Va ser una gravació meravellosa, ràpida, plena de sensacions i sentiments que brollaven sense parar, emocionant-me i inspirant-me mentre tocava i cantava, que van quedar enregistrats en aquella cinta de dues polsades i en el vinil que, per molt que passin els anys, encara ho transmet com el primer dia.

Molts dels discos que m’agraden són els que no estan fets amb productes elaborats, calculats i dissenyats en la cadena de producció en sèrie, allò que jo en dic la «mentalitat de producció».

Amb La cançó de l’Udol havia començat a posar en pràctica el que m’havia dit tantes vegades, 'per què, si penses bé, no actuïs bé?'».”
― Xavier Baró Simó, S’invoca joglaria

“perquè no són capaços de tenir pensaments desconnectats de la seva existència immediata. En diem dignitat, d'això. En aquells temps, encara podia parlar per ella mateixa. Ara que és morta, és impotent, incapaç de modelar o defensar el seu llegat. I, tanmateix, hi ha una versió d'ella que encara existeix, d'alguna manera, al costat d'aquells comentaris, igual que la fotografia sobre una tomba profanada continua existint al costat del munt d'ossos escampats al fang. ¿La dignitat requereix l'existència continuada d'algú, la capacitat activa de defensar-la, de protegir-la de l'ofensa, d'erigir-se en el seu nom? ¿És una relació que depèn del reconeixement extern, del compliment dels nostres compromisos, una manera de ser al món, tant individualment com amb els altres? ¿O és, potser, una qualitat inherent, que posseïm pel simple fet de ser qui som, una voluntat disciplinada pel lliure albir, i per això mateix també susceptible d'error? I si la preservació de la dignitat exigeix estar viu, ¿vol dir, això, que la dignitat no és tan immaterial com solem creure, que una persona morta ja no pot tenir dignitat, que és una mena de propietat que es converteix en pols, com els cabells, la pell o les ungles d'algú?”
― Lea Ypi, Indignity: A Life Reimagined

“Hi havia una vegada, quan els discos eren com els llibres de la Biblioteca d’Alexandria, la font universal del coneixement musical, en què tot el que buscaves era en algun d’aquells vinils arribats de tots els racons del planeta, il·lustrats amb boniques portades, enriquits amb textos, dibuixos, fotografies, tota una expressió de vida creativa bufant-te a la cara sensacions noves, obrint-te portes cada cop que els escoltaves. En molts d’ells hi vaig trobar el que necessitava. Tots els que jo he fet s'han emmirallat en aquella tradició de creadors consagrats a la seva feina, concebuts per la necessitat i el plaer de crear, esperant que algú, ni que fos un de sol, els acollís a prop del cor i els compartís amb els de la seva vora.”
― Xavier Baró Simó, S’invoca joglaria