Oriol Lladó

“Voldria poder ser tan útil com vostè; ajudar una sola persona és potser més segur que ajudar aquesta pàtria d'ara i això que en diem humanitat... i, dit sigui de passada, hauríem de retirar-li aquest bonic nom mentre duri la guerra, ja no li escau. —Se la mirà amb posat dubitatiu—. De fet no hauria de parlar així a la filla d'un general, sinó escriure opuscles i articles bèl·lics com els meus senyors col·legues. Però jo tinc una mania: la guerra és un crim i una bestiesa. No voldria influenciar-la, a vostè. D'altra banda, tinc la impressió que m'arrisco parlant així. Potser estic contaminat perquè acabo de venir de cals «enemics», d'Anglaterra. Potser ja no veig les coses clares. Potser n'hi ha d'altres que també tenen un fill. Un serbi, un rus.

Però ara només es pot veure i s'ha de veure les coses com les veu ella, la guerra. Jo no ho puc canviar després de trenta anys; per a mi no hi ha ronyons francesos, russos o austríacs, i no es pot distingir els enemics a partir de les partícules sanguínies; només puc ser allà on hi ha un malalt i puc ajudar. No és pas la humanitat victoriosa la que necessita el metge, sinó la malalta. No puc ni vull acceptar una altra cosa. Mentre jo m'he escarrassat tota la vida a ajudar els individus, ells celebren, en els seus comunicats militars, haver anihilat totalment sis divisions. És pràctic, i recomanable, readaptar-se, però estic massa cansat per a ser pràctic d'aquesta manera.”
― Stefan Zweig, Clarissa

“És perquè veiem el nostre món només en ombres, que ens envoltem de mentides que anomenem temps, història, realitat, memòria, detall, fets? I si el temps fos plural, i nosaltres també? I si descobríssim que comencem demà i vam morir ahir, que vam néixer de les morts dels altres i que la vida se’ns insufla a través d’històries que ens inventem a partir de cançons, de collages d’acudits, endevinalles i altres retalls?

El meu pare solia riure d’un company presoner que explicava que havia vist la llum de l’explosió de la bomba il·luminant el cel nocturn sobre el camp com si fos de dia.

La bomba atòmica d’Hiroshima va esclatar quan passava un minut d’un quart de nou del matí. Els que no el van veure mai són sempre els que veuen el passat amb més claredat.”
― Richard Flanagan, Question 7

“perquè no són capaços de tenir pensaments desconnectats de la seva existència immediata. En diem dignitat, d'això. En aquells temps, encara podia parlar per ella mateixa. Ara que és morta, és impotent, incapaç de modelar o defensar el seu llegat. I, tanmateix, hi ha una versió d'ella que encara existeix, d'alguna manera, al costat d'aquells comentaris, igual que la fotografia sobre una tomba profanada continua existint al costat del munt d'ossos escampats al fang. ¿La dignitat requereix l'existència continuada d'algú, la capacitat activa de defensar-la, de protegir-la de l'ofensa, d'erigir-se en el seu nom? ¿És una relació que depèn del reconeixement extern, del compliment dels nostres compromisos, una manera de ser al món, tant individualment com amb els altres? ¿O és, potser, una qualitat inherent, que posseïm pel simple fet de ser qui som, una voluntat disciplinada pel lliure albir, i per això mateix també susceptible d'error? I si la preservació de la dignitat exigeix estar viu, ¿vol dir, això, que la dignitat no és tan immaterial com solem creure, que una persona morta ja no pot tenir dignitat, que és una mena de propietat que es converteix en pols, com els cabells, la pell o les ungles d'algú?”
― Lea Ypi, Indignity: A Life Reimagined

“Hi havia una vegada, quan els discos eren com els llibres de la Biblioteca d’Alexandria, la font universal del coneixement musical, en què tot el que buscaves era en algun d’aquells vinils arribats de tots els racons del planeta, il·lustrats amb boniques portades, enriquits amb textos, dibuixos, fotografies, tota una expressió de vida creativa bufant-te a la cara sensacions noves, obrint-te portes cada cop que els escoltaves. En molts d’ells hi vaig trobar el que necessitava. Tots els que jo he fet s'han emmirallat en aquella tradició de creadors consagrats a la seva feina, concebuts per la necessitat i el plaer de crear, esperant que algú, ni que fos un de sol, els acollís a prop del cor i els compartís amb els de la seva vora.”
― Xavier Baró Simó, S’invoca joglaria