Oriol Lladó

“És perquè veiem el nostre món només en ombres, que ens envoltem de mentides que anomenem temps, història, realitat, memòria, detall, fets? I si el temps fos plural, i nosaltres també? I si descobríssim que comencem demà i vam morir ahir, que vam néixer de les morts dels altres i que la vida se’ns insufla a través d’històries que ens inventem a partir de cançons, de collages d’acudits, endevinalles i altres retalls?

El meu pare solia riure d’un company presoner que explicava que havia vist la llum de l’explosió de la bomba il·luminant el cel nocturn sobre el camp com si fos de dia.

La bomba atòmica d’Hiroshima va esclatar quan passava un minut d’un quart de nou del matí. Els que no el van veure mai són sempre els que veuen el passat amb més claredat.”
― Richard Flanagan, Question 7

“Però recorda una cosa: no pots evitar que el teu pare es mori, i pot ser que no puguis evitar que pateixi. He vist centenars de persones que han hagut de passar per tot això amb els seus pares. T’ho vas estalviar amb la teva mare, i ella també s’ho va estalviar. En el cas del teu pare, sembla que no serà tan fàcil.

...

Llavors li vaig deixar anar quatre paraules, quatre paraules que mai li havia dit en tota la meva vida. «Que em facis cas», vaig dir. «Posa’t un suèter i les vambes.»

I van funcionar, les quatre paraules. Tinc cinquanta-cinc anys, ell gairebé en té vuitanta-set, i som a l’any 1988: «Que em facis cas», li dic... i me’n fa. La fi d’una era, el començament d’una altra.

...

Tot i això, semblava menys enfonsat que durant el període en què no havíem fet res. S’havia d’enfrontar a una nova prova, i enfrontar-se a proves no admet cap mena de desesperança. La situació requeria aquella amalgama de rebel·lia i resignació amb què havia après a afrontar les humiliacions de la vellesa.”
― Philip Roth, Patrimony

“Este libro va del cuento que los judíos nos contamos a nosotros mismos a fin de ignorar los gritos. Del cuento que permite a nuestros líderes, familias y amigos ver la destrucción de la Franja de Gaza —el arrasamiento de universidades, la gente obligada a hornear pan con heno, los niños que se congelan hasta la muerte debajo de edificios reducidos a escombros por un Estado que habla en nuestro nombre— y encogerse de hombros, cuando no aplaudir. Trata del relato que convence incluso a judíos a quienes les duele genuinamente la agonía de Gaza de que no hay otra forma de mantenernos a salvo. Es nuestra versión de una historia que se cuenta, con muchas variantes, en muchos pueblos de muchos lugares, donde deciden que protegerse requiere subyugar a los demás; que igualdad equivale a muerte.

Tengo la esperanza de que algún día veamos la destrucción de Gaza como un punto de inflexión en la historia judía. Desde la destrucción del Segundo Templo hasta el Holocausto, pasando por la expulsión de España, los judíos nos hemos ido contando cuentos a fin de responder a los horrores que soportábamos. Ahora tenemos que contarnos un cuento nuevo que responda al horror que ha perpetrado un Estado judío, apoyado por numerosos judíos de todo el mundo. Su elemento central debería ser este: no somos víctimas virtuosas permanentes de la historia.”
― Peter Beinart, Being Jewish After the Destruction of Gaza: A Reckoning

“Dear Lindy,
You won’t believe what I’ve done: me, the quiet one. I’ve written it down, written you down, told all your stories, tried to capture you in the pages of a book. Some people know about you already, or think they do; you’re sort of famous. Others have never heard of you, but I don’t think it matters either way. This isn’t a rock biography, and although the story of your band, The Go-Betweens, is part of the narrative, the real story is you. Or maybe, in truth, the story is you and me, the arc of a friendship, the imprint one person leaves on another.”
― Tracey Thorn, My Rock 'n' Roll Friend