Oriol Lladó

“Tal com va aparèixer, el disc se n'ha anat. Per moltíssima gent va su- posar l'accés a una expansió del pensament extraordinària, de sentir com mai havia sentit, poder tenir l'orquestra a casa desgranant cada nota, penetrant-hi com es penetraria dins d'un món meravellós guardat durant segles en un cofre i, allà a dins, veure la llibertat més a prop del que s'havia vist mai, tenint-la al davant, quasi a tocar. Tot això sorgia d'un disc de vinil amb els solcs farcits de música i enfundat en cobertes de cartró bellament dissenyades, plenes d'in- formació. Era agradable tenir-los a les mans, aquells discos. Eren portadors d'universos de creativitat que et despertaven, s'encoma- naven, t'acompanyaven i transmetien somnis. Això, ara, ja no hi és.

La meva obra està feta artesanalment, utilitzant els pocs elements que he tingut a mà, suficients per expressar el meu univers musical i poètic i acolorir el so primitiu de la meva cançó, des de la línia di- visòria entre l'amateurisme i el professionalisme; un peu en la cul- tura tradicional i l'altre vagant lliurement per l'univers dels sons i l'aventura amb el sentiment infantil de la terra de les meravelles, sense balises ni senyals que em marquessin el camí. Visionària, vola pels espais oberts dient al pensament que hi ha un nou pensament fora del pensament regulat per l'ordre que vol manar.

Sempre he volgut i m'ha agradat ser a prop dels orígens, de les fonts musicals, m'hi trobo bé, allí. És on jo puc fer la meva cançó afegint-hi la contemporaneïtat i les meves idees, sentint que, de tot això, n'ha sorgit quelcom diferent, salvatge i nou, de manera natural. I, com ritme! No he vist mai que ningú ballés escoltant-me, però m'hauria agradat. Qui diu que no es pot ballar «La caiguda de Lleida», «Miro amb els meus ulls» o «Posa un bes als meus llavis»? Tothom que porti el ritme ancestral a dins, pot.

La meva voluntat ha estat trobar la senzillesa i fer-me entendre. He conegut cançons molt antigues, he conegut cants d'altres cultures i m'adono que no estan lluny de la cançó d'autor moderna. Les d'ahir i les d'ara porten la mateixa llavor. No ha entrat mai a la cambra on es guarda la primera i la darrera cançó? Doncs fes-ho, l'entrada és lliure.

No he fugit dels textos que parlen de la quotidianitat, de la paraula que no va més enllà de si mateixa. He preferit verbalitzar somnis, pen- saments, diàlegs interiors i d'altres, visions, cròniques històriques, amb una mica d'experimentació i poesia, sempre amb el far de la melodia i la claredat de la cançó final com a guia.

Malgrat el que opinen alguns, no sóc un artista local creador d'una obra hermètica tancada en un punt perdut de la geografia catalana; ni tampoc un maleït. El que alguns han considerat una obra aïllada no ho és en absolut. La meva ha estat feta dins d'un universalisme sense murs ni compartiments estancs, que asbergeix la troba per tal que, si pot ser, sigui fecundada per algú altre quan la rebi. La meva obra és tot el contrari de l'individualisme desordenat, passiu i sense doctrina, de llavor estèril, que es mostra indiferent vers la cultura popular. En la concepció activa del meu llenguatge musical i poètic he buscat crear una cançó que recordés l'eternitat, la cançó primi- tiva popular que, de vegades, he anat a buscar i, d'altres, m'ha estat revelada perquè somrigui molt més a la nostra ment i el nostre cor que no pas l'aspiració a formar part d'un món d'esclaus electrònics sorgits de la peresa i la deixadesa, cansats de pensar i sentir.

La bellesa ha estat un fi. La bellesa duu al coneixement; t'hi con- dueix a cavall de les experiències, la disciplina i la pròpia entrega; irradia llum per, en la fosca, inspirar bons sentiments, ànims per avançar i no caure en l'apatia; fer companyia i trencar l'ensopiment i la resignació. Si alguna cosa no és, la meva obra, és resignada.”
― Xavier Baró Simó, S’invoca joglaria

“Dear Lindy,
You won’t believe what I’ve done: me, the quiet one. I’ve written it down, written you down, told all your stories, tried to capture you in the pages of a book. Some people know about you already, or think they do; you’re sort of famous. Others have never heard of you, but I don’t think it matters either way. This isn’t a rock biography, and although the story of your band, The Go-Betweens, is part of the narrative, the real story is you. Or maybe, in truth, the story is you and me, the arc of a friendship, the imprint one person leaves on another.”
― Tracey Thorn, My Rock 'n' Roll Friend

“És perquè veiem el nostre món només en ombres, que ens envoltem de mentides que anomenem temps, història, realitat, memòria, detall, fets? I si el temps fos plural, i nosaltres també? I si descobríssim que comencem demà i vam morir ahir, que vam néixer de les morts dels altres i que la vida se’ns insufla a través d’històries que ens inventem a partir de cançons, de collages d’acudits, endevinalles i altres retalls?

El meu pare solia riure d’un company presoner que explicava que havia vist la llum de l’explosió de la bomba il·luminant el cel nocturn sobre el camp com si fos de dia.

La bomba atòmica d’Hiroshima va esclatar quan passava un minut d’un quart de nou del matí. Els que no el van veure mai són sempre els que veuen el passat amb més claredat.”
― Richard Flanagan, Question 7

“«Són temps durs, avui ningú parla de melodia ni d’emoció. Els que fem la cançó poètica d’autor de l’antiga escola melòdica, per viure i sobreviure —exposats com estem de cara a tothom, vulnerables a l’elogi i a la indiferència—, per salvar-nos hem de trobar l’enfocament nítid i poètic de la nostra veu. Si ho aconsegueixes, la veu es desprèn de la gravetat i flota per sobre les cordes vocals i la laringe. És quan t’hi reconeixes i et fa feliç cantar. L’esperit dirigeix el seu allà on vol. Es neix creador.

Gravar gairebé sempre m’ha deixat un regust de frustració. Els meus discos, uns més que altres, no són com els havia imaginat, com els escoltava a dins del cap. Quan sortia de l’estudi, ho feia amb la dolorosa sensació que, el que havia fet, estava inacabat, que no havia arribat al final. La causa principal estava clara: el poc temps i els diners de què disposava. El temps, allà dins d’aquells espais automatitzats, s’ha de pagar, cada minut, cada segon, a un preu excessiu per l’època que vivim. Inconscientment, corria fet un mar de nervis; no em parava a escoltar ni a reflexionar el que acabava de gravar; no hi havia temps de corregir, pensava que encara hi havia moltes cançons a fer. Es gravava amb presses i es mesclava amb presses. «Les bones vibracions les has de crear tu», va dir algú.

Però, com les pots crear quan el ressò del dring és més fort que la música? Per a la creació completa i sense fissures és necessari apartar-se del temps.

En Ramon Godes, que ha fet grans discos amb Coyotes, Malevaje i en solitari, em deia que gravar havia acabat sent una tortura i que no tenia ganes de continuar fent discos. Per a mi també ho era, però jo sí que volia seguir enregistrant i publicant els meus àlbums.

També m’incomodava el mètode de gravació. Fins i tot al principi, quan no tenia cap experiència, em semblava que la meva música s’havia de gravar en directe amb tots els músics tocant, junts, donant-hi temps, permetent que es desenvolupés i s’impregnés del sentiment que cadascú aporta, fins que surt la bona interpretació.

La música, les cançons, per a mi són una forma de vida i de vegades, o potser sempre, una declaració de principis. La perfecció no entra en els meus objectius. El meu vocabulari té més a veure amb la màgia, l’aura de cada cançó, entregant-m’hi en cos i ànima. Així serà
com la música vibrarà i farà vibrar.

D’aquesta manera es va gravar el primer single de Primavera Negra. Vaig tenir la fortuna de caure en mans d’un productor que ho veia com jo. Va ser una gravació meravellosa, ràpida, plena de sensacions i sentiments que brollaven sense parar, emocionant-me i inspirant-me mentre tocava i cantava, que van quedar enregistrats en aquella cinta de dues polsades i en el vinil que, per molt que passin els anys, encara ho transmet com el primer dia.

Molts dels discos que m’agraden són els que no estan fets amb productes elaborats, calculats i dissenyats en la cadena de producció en sèrie, allò que jo en dic la «mentalitat de producció».

Amb La cançó de l’Udol havia començat a posar en pràctica el que m’havia dit tantes vegades, 'per què, si penses bé, no actuïs bé?'».”
― Xavier Baró Simó, S’invoca joglaria