Oriol Lladó

“Voldria poder ser tan útil com vostè; ajudar una sola persona és potser més segur que ajudar aquesta pàtria d'ara i això que en diem humanitat... i, dit sigui de passada, hauríem de retirar-li aquest bonic nom mentre duri la guerra, ja no li escau. —Se la mirà amb posat dubitatiu—. De fet no hauria de parlar així a la filla d'un general, sinó escriure opuscles i articles bèl·lics com els meus senyors col·legues. Però jo tinc una mania: la guerra és un crim i una bestiesa. No voldria influenciar-la, a vostè. D'altra banda, tinc la impressió que m'arrisco parlant així. Potser estic contaminat perquè acabo de venir de cals «enemics», d'Anglaterra. Potser ja no veig les coses clares. Potser n'hi ha d'altres que també tenen un fill. Un serbi, un rus.

Però ara només es pot veure i s'ha de veure les coses com les veu ella, la guerra. Jo no ho puc canviar després de trenta anys; per a mi no hi ha ronyons francesos, russos o austríacs, i no es pot distingir els enemics a partir de les partícules sanguínies; només puc ser allà on hi ha un malalt i puc ajudar. No és pas la humanitat victoriosa la que necessita el metge, sinó la malalta. No puc ni vull acceptar una altra cosa. Mentre jo m'he escarrassat tota la vida a ajudar els individus, ells celebren, en els seus comunicats militars, haver anihilat totalment sis divisions. És pràctic, i recomanable, readaptar-se, però estic massa cansat per a ser pràctic d'aquesta manera.”
― Stefan Zweig, Clarissa

“«Són temps durs, avui ningú parla de melodia ni d’emoció. Els que fem la cançó poètica d’autor de l’antiga escola melòdica, per viure i sobreviure —exposats com estem de cara a tothom, vulnerables a l’elogi i a la indiferència—, per salvar-nos hem de trobar l’enfocament nítid i poètic de la nostra veu. Si ho aconsegueixes, la veu es desprèn de la gravetat i flota per sobre les cordes vocals i la laringe. És quan t’hi reconeixes i et fa feliç cantar. L’esperit dirigeix el seu allà on vol. Es neix creador.

Gravar gairebé sempre m’ha deixat un regust de frustració. Els meus discos, uns més que altres, no són com els havia imaginat, com els escoltava a dins del cap. Quan sortia de l’estudi, ho feia amb la dolorosa sensació que, el que havia fet, estava inacabat, que no havia arribat al final. La causa principal estava clara: el poc temps i els diners de què disposava. El temps, allà dins d’aquells espais automatitzats, s’ha de pagar, cada minut, cada segon, a un preu excessiu per l’època que vivim. Inconscientment, corria fet un mar de nervis; no em parava a escoltar ni a reflexionar el que acabava de gravar; no hi havia temps de corregir, pensava que encara hi havia moltes cançons a fer. Es gravava amb presses i es mesclava amb presses. «Les bones vibracions les has de crear tu», va dir algú.

Però, com les pots crear quan el ressò del dring és més fort que la música? Per a la creació completa i sense fissures és necessari apartar-se del temps.

En Ramon Godes, que ha fet grans discos amb Coyotes, Malevaje i en solitari, em deia que gravar havia acabat sent una tortura i que no tenia ganes de continuar fent discos. Per a mi també ho era, però jo sí que volia seguir enregistrant i publicant els meus àlbums.

També m’incomodava el mètode de gravació. Fins i tot al principi, quan no tenia cap experiència, em semblava que la meva música s’havia de gravar en directe amb tots els músics tocant, junts, donant-hi temps, permetent que es desenvolupés i s’impregnés del sentiment que cadascú aporta, fins que surt la bona interpretació.

La música, les cançons, per a mi són una forma de vida i de vegades, o potser sempre, una declaració de principis. La perfecció no entra en els meus objectius. El meu vocabulari té més a veure amb la màgia, l’aura de cada cançó, entregant-m’hi en cos i ànima. Així serà
com la música vibrarà i farà vibrar.

D’aquesta manera es va gravar el primer single de Primavera Negra. Vaig tenir la fortuna de caure en mans d’un productor que ho veia com jo. Va ser una gravació meravellosa, ràpida, plena de sensacions i sentiments que brollaven sense parar, emocionant-me i inspirant-me mentre tocava i cantava, que van quedar enregistrats en aquella cinta de dues polsades i en el vinil que, per molt que passin els anys, encara ho transmet com el primer dia.

Molts dels discos que m’agraden són els que no estan fets amb productes elaborats, calculats i dissenyats en la cadena de producció en sèrie, allò que jo en dic la «mentalitat de producció».

Amb La cançó de l’Udol havia començat a posar en pràctica el que m’havia dit tantes vegades, 'per què, si penses bé, no actuïs bé?'».”
― Xavier Baró Simó, S’invoca joglaria

“La nostra excusa per seure al darrere era que el fervor dels qui seien al davant ens semblava poc digne, inapropiat i irracional, la seva fe massa total i absoluta. Al davant, sempre hi seien els conversos —o això deien a casa—, i es veu que els conversos tenien una fe ferotge.

Quan ara, més a prop del final de la vida, m’adono que he tornat a seure a les files del darrere als actes literaris i artístics, que tant s’assemblen a les esglésies d’abans —antics rituals amb una disfressa nova—, amb la seva servitud acrítica a noves ortodòxies i el seu menyspreu per la diferència, reconfortant per a molts, plens de condemnes ferotges i consensos lànguids que la majoria troben necessaris, el pensament se m’envola. Un món d’ortodòxia sacrosanta és un món on la novella i el novellista no tenen lloc. Un escriptor, si fa bé la seva feina, és sempre un heretge. I mentre seu en silenci suportant l’avorriment ranci, la hipocresia solemne i les homilies feixugues, la seva ment fuig un altre cop cap als somnis de mar i de sol que hi ha a fora.”
― Richard Flanagan, Question 7

“Dear Lindy,
You won’t believe what I’ve done: me, the quiet one. I’ve written it down, written you down, told all your stories, tried to capture you in the pages of a book. Some people know about you already, or think they do; you’re sort of famous. Others have never heard of you, but I don’t think it matters either way. This isn’t a rock biography, and although the story of your band, The Go-Betweens, is part of the narrative, the real story is you. Or maybe, in truth, the story is you and me, the arc of a friendship, the imprint one person leaves on another.”
― Tracey Thorn, My Rock 'n' Roll Friend