Oriol Lladó

“Este libro va del cuento que los judíos nos contamos a nosotros mismos a fin de ignorar los gritos. Del cuento que permite a nuestros líderes, familias y amigos ver la destrucción de la Franja de Gaza —el arrasamiento de universidades, la gente obligada a hornear pan con heno, los niños que se congelan hasta la muerte debajo de edificios reducidos a escombros por un Estado que habla en nuestro nombre— y encogerse de hombros, cuando no aplaudir. Trata del relato que convence incluso a judíos a quienes les duele genuinamente la agonía de Gaza de que no hay otra forma de mantenernos a salvo. Es nuestra versión de una historia que se cuenta, con muchas variantes, en muchos pueblos de muchos lugares, donde deciden que protegerse requiere subyugar a los demás; que igualdad equivale a muerte.

Tengo la esperanza de que algún día veamos la destrucción de Gaza como un punto de inflexión en la historia judía. Desde la destrucción del Segundo Templo hasta el Holocausto, pasando por la expulsión de España, los judíos nos hemos ido contando cuentos a fin de responder a los horrores que soportábamos. Ahora tenemos que contarnos un cuento nuevo que responda al horror que ha perpetrado un Estado judío, apoyado por numerosos judíos de todo el mundo. Su elemento central debería ser este: no somos víctimas virtuosas permanentes de la historia.”
― Peter Beinart, Being Jewish After the Destruction of Gaza: A Reckoning

“Hi havia una vegada, quan els discos eren com els llibres de la Biblioteca d’Alexandria, la font universal del coneixement musical, en què tot el que buscaves era en algun d’aquells vinils arribats de tots els racons del planeta, il·lustrats amb boniques portades, enriquits amb textos, dibuixos, fotografies, tota una expressió de vida creativa bufant-te a la cara sensacions noves, obrint-te portes cada cop que els escoltaves. En molts d’ells hi vaig trobar el que necessitava. Tots els que jo he fet s'han emmirallat en aquella tradició de creadors consagrats a la seva feina, concebuts per la necessitat i el plaer de crear, esperant que algú, ni que fos un de sol, els acollís a prop del cor i els compartís amb els de la seva vora.”
― Xavier Baró Simó, S’invoca joglaria

“Voldria poder ser tan útil com vostè; ajudar una sola persona és potser més segur que ajudar aquesta pàtria d'ara i això que en diem humanitat... i, dit sigui de passada, hauríem de retirar-li aquest bonic nom mentre duri la guerra, ja no li escau. —Se la mirà amb posat dubitatiu—. De fet no hauria de parlar així a la filla d'un general, sinó escriure opuscles i articles bèl·lics com els meus senyors col·legues. Però jo tinc una mania: la guerra és un crim i una bestiesa. No voldria influenciar-la, a vostè. D'altra banda, tinc la impressió que m'arrisco parlant així. Potser estic contaminat perquè acabo de venir de cals «enemics», d'Anglaterra. Potser ja no veig les coses clares. Potser n'hi ha d'altres que també tenen un fill. Un serbi, un rus.

Però ara només es pot veure i s'ha de veure les coses com les veu ella, la guerra. Jo no ho puc canviar després de trenta anys; per a mi no hi ha ronyons francesos, russos o austríacs, i no es pot distingir els enemics a partir de les partícules sanguínies; només puc ser allà on hi ha un malalt i puc ajudar. No és pas la humanitat victoriosa la que necessita el metge, sinó la malalta. No puc ni vull acceptar una altra cosa. Mentre jo m'he escarrassat tota la vida a ajudar els individus, ells celebren, en els seus comunicats militars, haver anihilat totalment sis divisions. És pràctic, i recomanable, readaptar-se, però estic massa cansat per a ser pràctic d'aquesta manera.”
― Stefan Zweig, Clarissa

“perquè no són capaços de tenir pensaments desconnectats de la seva existència immediata. En diem dignitat, d'això. En aquells temps, encara podia parlar per ella mateixa. Ara que és morta, és impotent, incapaç de modelar o defensar el seu llegat. I, tanmateix, hi ha una versió d'ella que encara existeix, d'alguna manera, al costat d'aquells comentaris, igual que la fotografia sobre una tomba profanada continua existint al costat del munt d'ossos escampats al fang. ¿La dignitat requereix l'existència continuada d'algú, la capacitat activa de defensar-la, de protegir-la de l'ofensa, d'erigir-se en el seu nom? ¿És una relació que depèn del reconeixement extern, del compliment dels nostres compromisos, una manera de ser al món, tant individualment com amb els altres? ¿O és, potser, una qualitat inherent, que posseïm pel simple fet de ser qui som, una voluntat disciplinada pel lliure albir, i per això mateix també susceptible d'error? I si la preservació de la dignitat exigeix estar viu, ¿vol dir, això, que la dignitat no és tan immaterial com solem creure, que una persona morta ja no pot tenir dignitat, que és una mena de propietat que es converteix en pols, com els cabells, la pell o les ungles d'algú?”
― Lea Ypi, Indignity: A Life Reimagined