Status Updates From Els fills de Llacuna Park

de moment perfecte

Camino a poc a poc, amb l’aire humit que m’encrespa els cabells i, de nou, aquesta sensació d’irrealitat, de trepitjar un territori bromós com els dels somnis. I tanmateix, tot és anodí, gris, confortable. Sobre els terrats s’esfumen lentament les restes d’un capvespre groc.

Parla amb una cadència calmada i agradable i, sense deixar anar la mà de la seva dona, es dedica gentilment a donar-me la conversa que ni ella ni el Gabriel sembla que s’esforcin a encetar ni mantenir.
Se’ls veu callats i absents, deslliurats de la responsabilitat de ser amables, de buscar desesperadament llocs comuns que no ens facin caure en un silenci incòmode.

Camino pel passadís amb la Mercè, carregada de fulls i llapis, i passa la Sònia i em saluda amb aire burleta i maliciós. «Jo ja sabia que t’agradava, el Gabriel, llavors ja se’t notava d’una hora lluny», és com si em digués, i la sento tan plena de suficiència que empal·lideixo.
-T’ha mirat raro, aquesta -diu la Mercè.
M’encongeixo d’espatlles.
-Vigila, sembla poca cosa però és una tia xunga.

Se’m fa difícil dir per què la presó em sembla un refugi. És fàcil veure que m’invento coses i que no entenc res. No visc el tedi, l’hostilitat, la violència, fins i tot la pobresa i la demència. Diuen que tot això hi és, suposo que hi és. […] Enmig, l’escola és un oasi. I quan travesso els controls, em faig la il·lusió que claudico […]. Com als convents.