Status Updates From Solitud

Em rendisc

«Puix, d'ençà que el món és món, s'ha pas trobat encara beguda, cadena, enginy, escarceller o conjurament tan poderós pel sentit de l'home, per sant que sia, com un petó de fembra... [...] que per un atre petó dels seus llavis donaria de grat, a més de totes les ventures de la terra, la mateixa glòria del cel...».

«—Per tots els homes del món no hauria donat jo samblant riquesa!».

«També aquell home placevol i rialler havia estat pessigat per l'escurçó del dolor i, amb tants anys com feia, encara la ferida li sagnava.

I ell, per això, no es planyia ni plorava sempre: tenia la fortalesa de prendre la vida tal com venia, i de recordar-se encara dels demés».

«—Mala cosa els nyirvis, ermitana —seguí dient el pastor—. Lleven la quietud i castiguen el senderi... Per mi el vostre home ho entén mellor. Els maldecaps són grues de paper: com més fil se'ls hi dóna, més lluny se'n van...».

Acabat el sopar, les tristors de la Mila s'havien esvaït bona cosa i l'esbalandrament de l'ermita ja no li semblava tan gros, ni la solitud de les muntanyes tan absoluta. En la personeta del pastor desconegut hi sentia com un caliu de família, grat i retornador.

«Tot de cop la Mila va aturar-se, i després se girà en rodó. Una gran impressió la suspengué. Reina del cel, el camí que havien fet!

Sota seu no es veien més que onades de muntanyes, de muntanyes immenses i silencioses que s'ajeien, s'aplanaven, se submergien en la quietesa ombrívola del capvespre que, com una boira negra, se les hi estenia al damunt, amortallant-les.

«Veus? Això mateix que anant amunt és pitjor que una escala, baixant dóna gust: sembla que un se despenja per una corda, les cames no poden aturar-se i el camí dura un pensament».

«Més l'encís ja estava romput i la terra, bella i tot com suara, no logrà revifar-li el caliu d'aquell primer anhel. Amb un deix de tristor desvià la mirada, enlairant-la: el cel era un gran badiu ple de claror encegadora que feria dolorosament els ulls assadollats...».