Títol original: Better Man | Director: Michael Gracey | Repartiment: Jonno Davies (Robbie Williams), Steve Pemberton (Peter Williams), Alison Steadman (Betty), Raechelle Banno (Nicole Appleton), Tom Budge (Guy Chambers) | Guió: Michael Gracey, Simon Gleeson, Oliver Cole | Producció: Paramount Pictures | Música: Batu Sener i temes de Robbie Williams | Fotografia: Erik Wilson | Gènere: Biopic, musical, comèdia dramàtica surrealista | Durada: 125 minuts | País de producció: Regne Unit, Estats Units

Better Man ens explica la història de Robbie Williams des de la seva infantesa en un barri obrer de Stoke-on-Trent fins a convertir-se en una estrella mundial després de deixar enrere Take That. Però aquí no hi ha maquillatge ni perruques dolentes per semblar-se al cantant: Robbie és, literalment, un ximpanzé antropomorfitzat. Mitjançant una animació hiperrealista de Wētā FX (els mateixos de El Senyor dels Anells i Avatar), el film explora la identitat i l’autopercepció del cantant d’una manera tan metafòrica com hilarant.

Un dels primers discos que em vaig comprar amb els meus diners va ser Sing When You’re Winning. Encara recordo posar-lo en un Discman atrotinat que funcionava quan li venia de gust i escoltar-lo en bucle durant tot un viatge en cotxe fins a Galícia per visitar la família. Sempre he tingut debilitat per Robbie Williams, fins i tot quan li dona per rapejar. Per això, l’any passat vaig devorar el documental que li van fer a Netflix i, quan em vaig assabentar que li feien un biopic, em va interessar de seguida. Us podeu imaginar la cara que se’m va quedar quan vaig veure qui l’interpretava.

I és que, després d’haver estat bombardejats amb biopics musicals tallats pel mateix patró —el clàssic esquema d’ascens, caiguda i redempció en una orgia de plors, llums de neó i violins dramàtics—, Better Man arriba com una alenada d’aire fresc en un gènere tan trillat. No només desafia els tòpics habituals, sinó que ho fa amb una irreverència que seria impensable per a qualsevol altre artista. Perquè, siguem sincers, qui més es deixaria retratar com un ximpanzé amb samarreta d’Adidas i problemes d’addicció?

Narrat pel mateix Williams amb una veu en off sarcàstica i plena d’autocrítica, el film es riu de les convencions del gènere mentre les reinventa. Jonno Davies interpreta el ximpanzé Robbie amb una gestualitat sorprenentment humana (segurament ajudat pel fet que els ulls són del mateix Williams, capturats digitalment), fins al punt que t’oblides ben aviat que estàs veient un primat parlant, cantant, ballant, esnifant coca i xutant-se heroïna. Com tot biopic musical, els grans hits del protagonista són ineludibles. Ara bé, aquí aconsegueixen un nivell d’espectacle molt alt: des del Rock DJ recreat en un carnaval psicodèlic a Regent Street (correu a veure’l al YouTube) fins a una escena íntima en un iot amb Nicole Appleton, rodada com un clàssic de Hollywood de ball i romanç. La pel·lícula juga amb els límits de la realitat i la fantasia, habitant sempre en la frontera entre la realitat i l’oníric. A més, les cançons no són només un espectacle gratuït; serveixen per accentuar i contextualitzar els moments emocionals de la vida del protagonista.

Parlem un moment del mico rosa enmig de l’habitació. Pot semblar una decisió absurda convertir Robbie Williams en un ximpanzé digital, però aquí rau la genialitat del film. L’elecció no només serveix com a gag visual, sinó que funciona com una metàfora poderosíssima sobre la deshumanització de les estrelles del pop. El mateix Williams admet en un moment de la pel·lícula que la fama va interrompre el seu desenvolupament als quinze anys, deixant-lo en un estat poc evolucionat, atrapat en una adolescència perpètua. Aquesta confessió dóna encara més profunditat a la decisió de representar-lo com un ximpanzé: una criatura atrapada en una fase immadura, descontrolada i instintiva. Convertir-lo literalment en un primat emfatitza aquesta idea d’una manera tan punyent com irònica. A més, la tècnica és brillant: els efectes de la companyia WETA (sí, els mateixos de El Senyor dels Anells) aconsegueixen una animació tan realista que la cara del ximpanzé expressa emocions amb una subtilesa que molts actors humans envejarien.

Un altre dels encerts de Better Man és la seva barreja de sarcasme, autocrítica i emotivitat. La pel·lícula no estalvia detalls de la vida de Williams: els problemes d’addicció, les inseguretats constants, la relació tòxica amb el seu pare i els seus propis errors com a fill, amic i amant. No intenta justificar ni endolcir aquests moments, i això la fa molt més honesta que la majoria de biopics musicals, que solen culpabilitzar la fama o les males influències per salvar la imatge de l’artista. Aquí, és el mateix Robbie Williams qui en surt pitjor parat, exposant les seves febleses humanes amb una franquesa brutal. Mentre altres biopics intenten glorificar el seu protagonista, Better Man despulla el personatge fins als ossos, sense pietat.

Els personatges secundaris també tenen un paper clau en el relat. Per exemple, Guy Chambers, el pianista i productor que va coescriure moltes de les millors cançons de Williams, Gary Barlow, el rival de Williams a Take That, i Nigel Martin-Smith (Damon Herriman), el mànager del grup. A diferència d’altres biopics on els personatges secundaris són simples accessoris, aquí aporten capes de profunditat a la història de Williams. I no cal ser fan de Robbie Williams ni conèixer res de la seva trajectòria per gaudir de Better Man. La pel·lícula transcendeix la seva figura per convertir-se en una exploració universal sobre la fama, la identitat i l’autoconeixement.

Better Man no és només un biopic; és un experiment narratiu, una crítica ferotge a la indústria musical i una exploració de la identitat personal. Juga amb el surrealisme sense perdre l’honestedat emocional i té l’audàcia de riure’s de si mateixa i de tot el que representa el gènere dels biopics musicals. Perquè sí, Better Man és un xoc de gèneres, d’estils i de tòpics trencats, però, sobretot, és la prova que el biopic musical pot reinventar-se amb intel·ligència, humor i molta valentia.