L’enyorat Guillem Frontera, a l’entrevista que li vaig fer per a la miscel·lània d’homenatge coordinada per Damià Pons i editada per Ensiola, insistia a convèncer-me que, malgrat la sensació que a vegades puguem tenir els menorquins, perquè cadascú se’n tem del que és seu, Menorca ha aguantat bé la pressió turística, urbanística, econòmica i cultural, que en realitat són les diferents cares d’una mateixa escomesa. Per comparació amb el que ha succeït a Mallorca i a Eivissa, en Guillem elogiava la prudència dels menorquins, les passes lentes i contingudes cap al turisme sense abandonar altres activitats econòmiques, des de la pagesia fins a la indústria, la continuïtat de l’associacionisme, la preservació d’un paisatge humanitzat i viu. Tota una sèrie de virtuts, deia en Guillem, que generen en el visitant forà la sensació de trepitjar una terra civilitzada, i que fan de Menorca un referent lluminós, profundament mediterrani, que persisteix enmig d’un entorn desfigurat.

A tot el que em deia jo li responia que sí però. Que potser ens ho hem cregut massa, i que aquesta complaença ens ha fet creure que estàvem vacunats contra els excessos, quan tot és fràgil i provisional. Que sovint la comparació amb Mallorca o Eivissa ja no té l’efecte de posar-nos alerta pel que ens pot succeir, sinó anestesiar-nos davant les amenaces perquè aquí no estam tan malament. En Guillem em va dir que m’entenia quan el prevenia de l’adulació, perquè, efectivament que les coses siguin així avui no és garantia de res, ja que es pot destruir ràpidament el que ha costat generacions d’aixecar.

Teníem aquesta conversa el novembre de 2021 (encara dúiem mascareta). Només han passat quatre anys, però a vegades semblen dècades. Quan es referia a Mallorca, en Guillem subratllava que no parlava nostàlgicament de la Mallorca que havia estat, sinó de la que hauria pogut ser, i a això hi contraposava el camí que havia fet Menorca. D’acord. Però cada vegada tenc més la sensació que el desballestament ja ha començat. Que no ho tenim tot perdut, però que, si no rectificam prest, acabarem parlant, també a Menorca, d’allò que hauríem pogut ser.

Els recents reportatges de David Marquès a l’ARA Balears, excel·lents, mostren unes quantes de les coses –massa coses– que feim entre malament i molt malament, i ens estan fent perdre pistonada com a referents en sostenibilitat. Si no hi posam remei, si no revertim la dinàmica actual, la famosa i presumida etiqueta de Reserva de la Biosfera es convertirà un oxímoron.

El denominador comú és el capgirament del model i la inversió de les prioritats. Si el problema és la massificació turística i els experts ens diuen que la saturació de l’illa ja ha superat les seves possibilitats, ara resulta que en lloc de dimensionar l’oferta a la seva capacitat i respectar els límits insulars, tant els naturals com els de serveis i infraestructures, ens hem d’adaptar a la demanda eixamplant artificialment les nostres capacitats fins on faci falta.

Vam ser els primers a parlar de limitar l’entrada de cotxes a l’estiu, però serem la darrera illa que aplicarà aquesta mesura, per darrere de Formentera, Eivissa i Mallorca. Presumíem de ser l’única illa sense autopistes, però ara planificam més carrils a les carreteres i farem més aparcaments a tot arreu perquè hi càpiguen tots els cotxes que venguin. Vam ser l’illa que liderava el debat per la contenció del lloguer turístic, però ara el permetrem fins i tot en rústic per convertir les cases de pagès en xalets. Dèiem que calia frenar la massificació perquè no hi ha prou aigua per a tothom, però ara hem de planificar dessaladores per desafiar qualsevol límit. Vam escollir no incinerar els fems i prioritzàvem la reducció dels residus, repte associat a la limitació del turisme, però ara la culpa és dels ajuntaments perquè no hi ha prou contenidors per recollir tots els fems que deixa la sobrepoblació a l’estiu. Teníem un pla territorial premiat i de referència, però ara el convertirem en l’eina per planificar i accelerar la urbanització i amnistiar els qui es van saltar la llei.

Tot això és Menorca, ara mateix. El procés és reversible, però el temps per rectificar s’estreny. Aquella lluentor de què parlava en Guillem Frontera s’apaga. Si no anam vius, l’única estrella que ens quedarà serà la de la cervesa que cada any ens cruix amb el seu pamflet pijoflauta, venedor d’una Menorca tan autèntica que no existeix, encara que alguns indígenes li riguin la gràcia i trobin que és fantàstic viure en aquest parc temàtic.

(Publicat a l’Ara Balears dia 12 de juliol de 2025)