Pau Varela's Blog

Títol original: Frankenstein | Director i guionista: Guillermo del Toro | Director de fotografia: Dan Laustsen | Disseny de producció: Tamara Deverell | Disseny de vestuari: Kate Hawley | Compositor: Alexandre Desplat | Disseny de la criatura: Mike Hill | Repartiment: Oscar Isaac (Victor Frankenstein), Jacob Elordi (la Criatura), Mia Goth (Elizabeth / la mare de Victor), Christoph Waltz (Henrich Harlander), Charles Dance (baró Leopold Frankenstein), Lars Mikkelsen (capità Anderson), Felix Kammerer (William Frankenstein) | Durada: 149 minuts | Estrena: Sales el 17 d’octubre de 2025; Netflix el 7 de novembre de 2025

Vint anys és molt de temps per rumiar una obsessió. Guillermo del Toro va anunciar el 2007 que volia adaptar Frankenstein de Mary Shelley, no com a capritx sinó com a necessitat gairebé religiosa. La va anomenar la seva Bíblia, el seu text sagrat. I quan un mexicà diu que una cosa és sagrada, més val fer-li cas: o bé acabarà en un altar o bé en tragèdia barroca. Del Toro, per sort o per desgràcia, ha optat per les dues coses alhora.

El resultat no és una adaptació més entre les quatre-centes que ja existeixen, sinó un sagrament visual, una missa fúnebre en gloriós vermell i blanc. Una meditació brutal sobre la violència heretada, que es transmet de pares a fills com si formés part del codi genètic. O, dit d’una altra manera: del Toro ha volgut fer el Frankenstein definitiu, i ens ha deixat preguntant-nos si realment necessitàvem veure un home de dos metres, cosit amb restes alienes, aprendre què vol dir ser estimat.

La resposta, per cert, és que sí.

Els origens de la ciència ficció

Frankenstein o el Prometeu modern, la novel·la que Mary Shelley va escriure el 1818 amb només vint anys, és, com va assenyalar Brian Aldiss i han repetit molts després, la primera gran obra de ciència-ficció de la història. Així i tot, encara hi ha qui prefereix veure-hi només un relat gòtic o una advertència moral sobre els perills de jugar a ser déu. Shelley, però, va anar un pas més enllà. Va mirar els experiments del seu temps (l’electricitat, els intents de Luigi Galvani de fer estremir potes de granota mortes) i va plantejar una pregunta essencial: i si fos possible? I encara més inquietant: i si algú ho intentés, què passaria després?

Aquesta és la pregunta fundacional de tota la ciència-ficció que val la pena: no «què és possible?» sinó «què significa que sigui possible?». Shelley no va escriure sobre màgia o miracles. Va escriure sobre un científic utilitzant metodologia empírica per aconseguir l’impossible, i en acabat afrontant-ne les conseqüències. Víctor Frankenstein no és un alquimista medieval invocant dimonis; és un metge del segle XIX aplicant principis científics. Que el resultat sigui monstruós no invalida el mètode.

De fet, n’és el nucli temàtic.

Del Toro ho entén, i per això la seva adaptació no tracta el text de Shelley com si fos només una relíquia gòtica sinó com a advertència vigent. Com a pregunta que cada generació ha de tornar a respondre: què estem disposats a fer en nom del progrés? I què li devem a allò que creem?

La pel·lícula s’obre a l’Àrtic, perquè on si no començaries una història sobre paternitat tòxica i abrandament que en un lloc on literalment res no pot créixer? Un vaixell danès atrapat al gel rescata Víctor Frankenstein (Oscar Isaac amb cara de no haver dormit en dos anys). Abans que en Víctor pugui explicar què hi fot al mig del no-res glaçat, el vaixell rep la visita d’una criatura de força sobrehumana que es regenera més ràpidament del que el fandom pot generar polèmica. És la Criatura, i vol dir-li quatre coses ben dites al seu papa.

Del Toro estructura el film en dues parts, gairebé com una òpera o com una sessió de teràpia familiar. Primer escoltem la narració des de la perspectiva d’en Víctor: infància traumàtica, pare abusiu, mare morta, obsessió per vèncer la mort, expulsió acadèmica (sempre un clàssic quan parlem de genis incompresos), finançament dubtós d’un fabricant d’armes, experiments amb cadàvers de soldats… El guió habitual de qualsevol història de científic boig, vaja. La gran diferència amb altres versions és que del Toro no deixa que Víctor tingui el monopoli narratiu. A mig metratge, la Criatura puja al vaixell, aparta Víctor d’un cop (metafòrica i literalment) i diu: ara em toca explicar la meva història. I aquí és on la cosa es torna interessant, perquè resulta que té molt a dir i la seva narració ofereix una llum diferent del que sabem fins llavors del monstre.

Pedagogia de l’hòstia: com criar un fill a cops

El Frankenstein de del Toro és una pel·lícula temàticament complexa, però sí l’haguéssim de reduir a l’essència no deixa de ser una faula macabre sobre la paternitat. En Víctor té un pare, el baró Leopold (un Charles Dance condemnat a interpretar a autèntics fills de puta) que tracta al seu fill amb la calidesa emocional d’un escarpell quirúrgic. El baró creu fermament en el mètode educatiu de «pega primer, pregunta després, i si el nen plora pega més fort perquè aprengui a no plorar». Quan el jove Víctor no pot respondre preguntes d’anatomia humana, Leopold el colpeja. Quan la mare de Víctor mor en el part del seu germà petit, Leopold simplement… es desconnecta.

I aquí és on del Toro clava l’escalpel al nervi, perquè quan Víctor crea la seva Criatura, replica exactament el mateix patró. La Criatura desperta i només pot dir «Víctor». Una paraula, repetida com un mantra, com «papa» en la boca d’un nadó. I en Víctor, en lloc de pensar «ostres, potser necessita temps per desenvolupar-se», pensa «aquest ésser que he cosit amb restes de soldats morts no aprèn prou de pressa, li donaré unes quantes hòsties educatives».

El paral·lelisme és tan precís que fa mal. En Víctor colpeja la Criatura. La tanca al soterrani. Li exigeix progrés intel·lectual immediat. I la Criatura, que només vol amor (i qui no?) rep cops sense entendre el perquè. Del Toro filma aquestes escenes amb una certa tendresa que contrasta brutalment amb la violència: la Criatura descobrint la llum, tocant l’aigua amb meravella infantil, somrient quan Víctor li mostra un bri d’amabilitat. «La llum és bona», li diu Víctor en un dels pocs moments que no és un imbecil integral.

I després cadenes.

El trauma sembla dir del Toro, no es cura. Es replica. I ho fa amb la precisió d’una maledicció bíblica.

Víctor, Elizabeth i la natura (o com no ser un putu psicòpata)

Si en Víctor és l’home que decideix que les lleis naturals són suggeriments ignorables, l’Elizabeth, el personatge que potser pateix més canvis respecte a l’original, és la seva antítesi perfecta. entre Víctor talla cadàvers buscant la peça perfecta per desafiar la mort, Elizabeth col·lecciona insectes per admirar-ne la simetria. Víctor vol conquistar la natura; Elizabeth vol entendre-la. Víctor veu la mort com un enemic a vèncer; Elizabeth la veu com a part d’un cicle que mereix respecte.

Elizabeth (Mia Goth, que també interpreta la mare morta de Víctor perquè del Toro tracta els complexos edípics amb la subtilesa d’un martell) és científica a la seva manera: observa, classifica, troba bellesa en criatures que altres troben repugnants. Però la seva ciència no és violació; és contemplació. Víctor, en canvi, és el científic vist com a tità prometeic o, més precisament, com a nen empipat que no accepta un no per resposta. La mort li va prendre la mare? Doncs que es foti la mort. Les lleis biològiques diuen que un cos mort no es pot reanimar? Doncs les lleis biològiques són una merda. Víctor no vol entendre la natura; vol obligar-la a obeir.

I aquest contrast explica perfectament per què Elizabeth és l’única persona capaç de veure la humanitat en la Criatura. Perquè Elizabeth no veu un experiment fallit o una aberració contra la natura. Veu una criatura viva, única, digna d’existir. Igual que els seus insectes. Igual que tot allò que Víctor considera defectuós o monstruós.

Quan l’Elizabeth coneix la Criatura, no necessita temps per acceptar-la. S’hi acosta i la toca sense por, li parla amb respecte, la tracta com el que és: un ésser viu amb consciència i sentiments. Perquè per a l’Elizabeth, la Criatura no és més estranya que un escarabat pelegrí o un escorpí. És vida. I la vida, per definició, mereix existir. En Víctor, per contra, només veu el seu fracàs reflectit en aquella cara cosida. La Criatura és la prova viva que no ha conquistat la natura, només l’ha violat. I això Víctor no ho pot suportar.

Jacob Elordi o com fer que un monstre et robi el cor

Parlem de Jacob Elordi. El bo d’en Jacob té l’alçada d’un aler de l’NBA. Amb gairebé dos metres d’alt i deu hores diàries de maquillatge (42 peces protètiques), Elordi dona vida a una Criatura que no s’assembla a cap monstre anterior. No hi ha coll amb perns, no hi ha front pla, no hi ha la rigidesa de Karloff. El seu cos sembla un mapa topogràfic de plaques tectòniques. Però el que Elordi aconsegueix va més enllà del maquillatge. Comença com un infant atrapat en un cos gegantí: espantat, confús, incapaç de parlar més enllà de cridar «Victor». Elordi construeix el personatge a través del gest: com s’encongeix davant els sorolls sobtats, com doblega els canells, com acull ratolins amb mans que podrien aixafar cranis, com mira els humans abraçar-se amb una set que no és sexual ni violenta, només… humana.

Quan escapa del laboratori, s’amaga a una granja on observa, llegeix, absorbeix filosofia i poesia. Resulta que les limitacions intel·lectuals de la Criatura no eren genètiques sinó ambientals, és difícil desenvolupar el pensament crític quan et passes el dia encadenat a un soterrani. Un cop lliure d’en Víctor, la Criatura es converteix en allò que sempre ha pogut ser: intel·ligent, sensible, capaç d’una profunditat emocional que el seu creador mai no ha tingut.

És una interpretació demolidora.

Elordi fa que un ésser fet de restes humanes cosides sembli més humà que la majoria dels personatges que veuràs aquest any a la ficció, sigui cinema o literatura. I això, francament, diu molt de la Criatura i potser també massa de nosaltres.

El vermell és pel pecat, el verd és pel dubte, el blanc és per la mentida, i en Víctor els té tots, el molt inútil.

Del Toro és un pintor disfressat de cineasta, sempre ho ha estat. I a Frankenstein fa servir el color com altres directors usen el diàleg: per dir el que els personatges no poden. El vermell ho inunda tot: els records de la mare morta, les cortines del laboratori, l’àngel flamejant que turmenta els somnis d’en Víctor. És el color del naixement i la mort alhora, del pecat i la memòria entrellaçats. Quan en Víctor crea la Criatura, el laboratori brilla amb llum vermella. Quan la Criatura sagna sobre neu blanca, l’eco visual és perfecte.

El verd és dubte i malaltia: espècimens morts, els boscos on la Criatura s’amaga, ombres sobre cares que menteixen. Però també és el verd que inunda el vestidor d’Elizabeth, el verd viu de la natura que ella venera. Un vestit blau porta brodats que semblen una radiografia: ciència i natura entrellaçades, no enfrontades. El disseny de producció és obscè amb el detall. El laboratori d’en Víctor a Edimburg és part gabinet de curiositats, part catedral gòtica, part escorxador. Cada superfície té espècimens, instruments quirúrgics antics, llibres enquadernats en pell. El vaixell àrtic es va construir de debò (sis mesos, 40 metres de llarg). Del Toro va insistir: ús mínim d’efectes digitals, res de simulacions. Artesania humana per crear un monstre sobre els perills de jugar a ser déu amb la tecnologia.

La ironia no se li escapa a ningú.

Però no tot és perfecte en la terra dels monstres. De fet, hi ha tres problemes considerables que impedeixen que Frankenstein sigui l’adaptació definitiva que vol ser (tot d’acord amb l’opinió més subjectiva possible).

Primer: en Víctor és un imbècil. Oscar Isaac fa el que pot, i ho fa molt bé, però el guió el condemna. A mitja pel·lícula ja s’ha tornat tan repel·lent que costa entendre per què la Criatura el perdona al final. D’acord, sabem que repeteix el trauma del pare, però del Toro prem massa fort el botó d’“en Victor és un idiota” i el personatge perd profunditat. A la segona hora, ja no és un home devastat pels seus errors, sinó un gurú d’Instagram amb deliris de grandesa que creu que el seu sofriment justifica el de tothom. I així, la reconciliació final… sembla tan generosa que frega l’absurd.

Segon: l’Elizabeth. Ai, Elizabeth. Mia Goth la interpreta amb una intensitat inquieta, gairebé hipnòtica. Què sabem d’ella? Que col·lecciona insectes, troba bellesa en allò que els altres rebutgen, i entén immediatament que la Criatura no és el veritable monstre. Tot això encaixa amb la idea de convertir la Criatura en algú amb qui podem sentir compassió. El problema és el trajecte. En qüestió de minuts passa de promesa d’en William a flirtejar amb en Víctor, després acaricia la Criatura amb una curiositat gairebé romàntica i, abans de morir, li declara amor. La lògica emocional hi és: ella estima allò que en Víctor ha creat i més tard ha abandonat. Però hi falten escenes pel mig. Del Toro vol que sigui el cor que humanitza el monstre, i ho aconsegueix, sí, però a costa de la coherència. És com si el guió saltés d’una riba a l’altra esperant que el buit no faci mal.

Tercer: Christoph Waltz. El seu personatge, Henrich Harlander, és un fabricant d’armes i inversor de Victor. Temàticament, representa el capitalisme explotant la ciència per benefici propi. És l’equivalent victorià dels magnats tecnològics actuals que foten milers de milions a la IA sense veure que la bombolla els esclatarà a la cara. El tema és actual i serveix com una capa més per actualitzar el mite original. El problema és que Harlander no té personalitat pròpia. Waltz, un actor capaç de meravelles tarantinianes, aquí només somriu misteriosament i firma xecs. Cada escena seva podria desaparèixer sense que la pel·lícula perdés res.

I després hi ha la durada: 149 minuts. No és que sigui llarga per ser llarga, però el segon acte, quan la Criatura vaga pels boscos aprenent a ser humana, s’arrossega. Entenem que cal mostrar el seu desenvolupament, però del Toro és tan exhaustiu que algunes escenes se senten redundants. Jo em vaig quedar fregit quan el vell cec li ensenya a llegir i vaig despertar quan els llops ataquen la granja i no vaig tenir cap necessitat per tirar enrere i veure què m’havia perdut.

Un cop de tisora de 15-20 minuts hauria fet meravelles.

Malgrat els defectes (subjectius), Frankenstein continua sent un èxit formidable, una pel·lícula personal, arrelada en el text clàssic i al mateix temps actual, potser el millor de del Toro des de El laberint del faune. I és que del Toro, criat en el catolicisme mexicà, tracta aquesta història com a text sagrat. Vint anys del Toro ha esperat per fer aquesta pel·lícula. Vint anys l’ha portat dins, l’ha modelat i somiat. I ara existeix: imperfecta, desigual a estones, però també innegablement viva. Com la mateixa Criatura, és una cosa feta de moltes coses, nascuda de l’obsessió, de vegades desmanegada, però posseïda d’una ànima que no pots negar.

Ens demana que mirem la violència que heretem. La crueltat que repliquem. Els fills als quals decebem. I ofereix, contra tota lògica, la possibilitat que els cicles poden trencar-se, no oblidant, sinó recordant tant el mal com el bé i escollint què portar amb nosaltres en fer camí.

La paraula es fa carn. I camina entre nosaltres, enorme i solitària, demanant només que algú la vegi. Que algú digui: ets humana. Que algú digui: la llum és bona. Que algú entengui, com Elizabeth entén, que existir ja és suficient. I que algú recordi, com Shelley ens va fer més de dos-cents anys, que la pregunta mai no ha estat si podem crear vida.

La pregunta és: què li devem una vegada l’hem creada?

Veredicte final: 8 Víctors sobre 10.

La cosecha estelar, la meva última novel·la publicada, va sortir ara ja fa vuit anys. Des de llavors he escrit, he llegit, he viscut… però com a escriptor vaig quedar-me en pausa, com aquells videojocs que deixes a mitja partida i quan hi tornes ja no recordes ni les tecles. En aquests anys he fet una mica de tot: m’he casat, he estat pare, he fet cursos d’escriptura (spoiler: no serveixen per al que t’esperes, però serveixen per a moltes altres coses), he trobat una vocació com a comunicador científic i he consumit tants llibres, pel·lícules i música que podria presentar-me a un trivial friki amb opcions reals de guanyar.

Quan vaig acabar La cosecha estelar ho vaig fer, en part, per la inèrcia que portava de les dues novel·les anteriors i de l’antologia que vaig co-coordinar entremig. Però el record més viu d’aquells dies és el desencant. Desencant amb tot allò que envolta la literatura de gènere i que em resultava difícil d’entendre. Amb els anys no he aconseguit entendre-ho gaire millor, però sí que he après a donar-li exactament la importància que mereix: cap ni una. Suposo que madurar també vol dir això.

Ara, que en faig quaranta, amb la crisi corresponent en curs, sento la necessitat de tornar a compartir històries. I també de tornar a sentir-me part de la comunitat de la literatura de gènere, que sempre ha estat casa meva i on hi ha gent meravellosa. Una de les coses que més m’ha motivat a tornar a la roda és escriure en català. De fet, el primer relat amb cara i ulls que vaig publicar, La carn dels herois, a la revista Catarsi, va ser el que em va fer sortir del cau. El pla inicial sempre havia estat alternar castellà (la llengua amb què vaig néixer) i català (la llengua amb què vaig créixer), i ara puc dir que, finalment, l’estic complint.

La novel·la que publico aquest any, L’ample de la nit, és curta i profundament imperfecta. Una història inspirada pel cinema, en particular per l’ambientació de The Vast of Night (d’on n’he pres el títol). Volia acostar-me a una narració petita: una sola nit, un grup reduït de personatges i un misteri en un poble aïllat. També neix amb l’objectiu de retornar-me al camí, com l’esportista que després d’una lesió torna al terreny de joc. Els primers passos poden ser maldestres, però són imprescindibles per continuar avançant. L’ample de la nit és una història sobre la sensació de no saber on es pertany, un tema que travessa gairebé tot el que escric. Una història que neix amb la voluntat de créixer. El seu personatge principal espero poder-lo acompanyar en altres relats i novel·les.

El següent projecte ja està en marxa: vull ampliar La carn dels herois en una novel·la de zombis ambientada a la Barcelona de 1714. Perquè sí, perquè em ve de gust. I, és clar, aviat també tornaré a l’univers de El eterno retorno per escriure’n el desenllaç.

L’escriptura és una cursa de fons. El meu objectiu final és continuar escrivint fins als meus últims dies. Jo, almenys, tinc curiositat per descobrir per quins camins em portarà aquesta aventura. Només puc demanar que, amb sort, algú vulgui acompanyar-m’hi.

L’elefant d’IA a l’habitació

Un aclariment que en aquests temps sembla obligat. La portada de la novel·la està feta amb eines d’intel·ligència artificial, concretament amb Firefly, el model generatiu d’imatges d’Adobe. Sí, ho sé. És una decisió presa sabent perfectament les reaccions que pot aixecar.

La idea inicial era repetir el que havia fet amb les altres tres novel·les: fer jo mateix la portada amb els coneixements rudimentaris de disseny que tinc. També havia valorat la via de les imatges d’estoc, en cas que el temps i l’energia se m’escapessin.

La primera versió d’aquesta portada, de fet, la vaig fer per jugar amb aquestes eines, una prova de concepte per tenir una referència de cara a una portada “definitiva”. Però a mesura que avançava l’escriptura i tornava a mirar el tema, em vaig adonar que l’únic motiu pel qual descartava l’opció de la IA era el que diran. I quan et mous només per això, per l’opinió de gent que ni et coneix (i que en molts casos no té gens d’interès en fer-ho), és que alguna cosa en el procés de decisió s’ha torçat.

Haig de reconèixer que la meva opinió en aquest tema és esbiaixada. L’entorn on treballo, el de la recerca, té una mirada sobre aquestes eines diferent de la que es respira en determinats fòrums, i mai no ha estat la portada el que m’ha fet decidir si un llibre valia la pena o no. He llegit novel·les magnífiques amb portades horribles i també novel·les infumables amb cobertes que podrien estar penjades en un museu.

I, com ja he dit, en cap moment tenia intenció de contractar un il·lustrador. Es tracta d’una novel·la publicada de manera independent, que estarà disponible per a descàrrega gratuïta en format electrònic i amb una edició en paper a preu de cost. La voluntat darrere d’aquest projecte no és guanyar diners.

Dit això: no vinc a proclamar que aquesta tecnologia sigui fantàstica, ni que no s’hagi de qüestionar. Al contrari. L’anàlisi crític i el debat ètic al voltant de les IA són imprescindibles, com amb qualsevol avenç tecnològic que toca de ple la societat. I aquest debat, en un món ideal, hauria d’anar acompanyat de legislació que garanteixi un desenvolupament i un ús ètic i transparent.

També diré que mai m’han agradat els linxaments públics. Cadascú ha de prendre les seves decisions sense que hi hagi un tribunal popular vigilant cada moviment.

Aclarit tot això, si el fet que la portada estigui feta amb IA és un impediment perquè llegeixis la novel·la, és el teu dret. Vivim una època daurada de la literatura de gènere, plena d’obres i projectes literaris espectaculars, amb portades creades per artistes amb més talent del que jo tindré mai. Si prefereixes assenyalar-me amb el dit i jutjar-me pels meus “crims contra la humanitat”, també hi tens tot el dret. De fet, crec que hi ha una xarxa social en particular dissenyada exactament per això.

En definitiva, jo he pres aquesta decisió i n’assumeixo les conseqüències. Si la portada t’agrada, perfecte. Si la detestes, també està bé: pots saltar-te-la i anar directe a les paraules, que al final és el que compta. Perquè, amb IA o sense, el que jo vull és explicar històries. La resta és attrezzo.

L’ample de la nit

Disponible el 4 d’octubre de 2025

L’Arlet sempre ha sigut una noia estranya. Amb l’estiu a punt d’acabar i la universitat a tocar, només demana una cosa: passar els últims dies a Sant Esteve de les Roures sense drames. Però el seu poble, aquest cul de món on mai passa res, sembla tenir altres plans. Primer, un noi apareix fet miques a les vies del tren. Després, una droga impossible corre per festes on ningú hauria d’entrar. I al final, una llegenda antiga que potser no era tant llegenda.

En una sola nit, l’Arlet s’enfrontarà a visions d’un altre món, secrets que fan mal, criatures que no haurien d’existir i un poder fosc que batega dins seu i vol sang. I mentre el passat s’aixeca i la realitat s’esquerda sota els seus peus, descobrirà que hi ha malsons molt més cruels que l’institut.

Poètica, grotesca i amb un humor negre sense excuses, L’ample de la nit és una història sobre créixer fora de lloc… i aprendre a resistir quan no queda ningú per salvar-te.

N’hi ha prou amb una nit per capgirar la vida.

N’hi ha prou amb una nit per acabar amb el món.

Títol original: Sinners | Director: Ryan Coogler | Repartiment: Michael B. Jordan, Hailee Steinfeld, Miles Caton, Jack O’Connell, Wunmi Mosaku, Jayme Lawson, Omar Miller, Delroy Lindo | Guió: Ryan Coogler | Producció: Zinzi Coogler, Sev Ohanian, Ryan Coogler | Música: Ludwig Göransson | Fotografia: Autumn Durald Arkapaw | Muntatge: Michael P. Shawver | Disseny de producció: [pendent de confirmar] | Disseny de vestuari: [pendent de confirmar] | Efectes visuals: [pendent de confirmar] | Distribució: Warner Bros. Pictures | Gènere: Terror, drama sobrenatural, musical | Durada: 137 minuts | Idioma original: Anglès | País de producció: Estats Units

Sinopsi: Mississippi, 1932. Dos germans bessons, Smoke i Stack, amb la mateixa cara impecable de Michael B. Jordan, tornen a casa després d’haver fet fortuna al Chicago d’Al Capone. La idea és simple: muntar un juke joint, fer sonar blues fins que els ossos grinyolin i potser, amb sort, començar a oblidar tot allò que han hagut de fer per sobreviure. Però el sud no ha canviat gaire. Entre les plantacions i les promeses trencades, encara hi rondaven ombres. I aquesta vegada, tenen ullals. Literalment. Enmig de música, suor, whisky i guitarres encantades, Sinners ens convida a una història de fantasmes, memòria i supervivència, on els vampirs no són els únics que volen xuclar-te l’ànima.

Hi ha històries que comencen amb un tret, una porta que s’obre de cop, o un cotxe solitari travessant el desert mentre sona una veu greu que anuncia alguna desgràcia imminent. Sinners, no. Aquesta història comença amb un oncle i un nebot asseguts en un porxo. L’oncle escolta blues, beu whisky d’aquell que crema gola avall i explica històries del Mississipi; el nebot, un nen de Richmond amb els ulls com plats, escolta sense entendre massa res, però amb aquella certesa profunda que tenen els nens quan intueixen que alguna cosa és important.

El nen, per cert, es diu Ryan Coogler. Potser us sona d’alguna peli.

Però deixeu-me explicar com aquesta escena tan íntima, tan familiar, tant de dissabte a la tarda, acaba convertida en una història amb vampirs, guitarres encantades, i rituals sobrenaturals.

La música del dol

Sinners és, per sobre de tot, una història sobre el dol i sobre com la música ens ajuda a conversar amb els fantasmes. L’origen del film és el moment en què Coogler, treballant en el muntatge final de Creed, rep la notícia que el seu oncle ha mort de càncer. Per apaivagar la culpa de no haver estat al seu costat, comença a escoltar aquells discos antics de blues. Escolta buscant alguna cosa que va perdre pel camí. I sí, la troba.

El resultat d’aquest procés no és una peli nostàlgica, ni tampoc un homenatge sentimental al passat. És més aviat un ritual, una mena d’exorcisme cinematogràfic on el blues és sang, els records són cadenes, i la història americana, amb tota la seva llum i foscor, balla descontrolada sobre una taula plena de cerveses vessades.

Els vampirs en aquesta peli són gairebé anecdòtics. De fet, són la part menys terrorífica del relat. Aquí, els monstres més aterridors són subtils, quotidians, d’aparença gairebé amable. Tenen cara de productor musical, de representant amb corbata, d’executiu d’Spotify. T’ofereixen l’èxit i una eternitat sense preocupacions, però a canvi ho volen tot: la sang, la veu, l’ànima i fins i tot la teva identitat.

«Als blancs els agrada el blues, però no odien la gent que el crea»

Els protagonistes, Smoke i Stack (els dos amb la cara de Michael B. Jordan), tornen al sud per muntar un juke joint: una catedral profana, un bar improvisat on ballar, cantar, menjar pollastre fregit i respirar una estona allunyats del pes del món. Però la música no només allibera, també desperta fantasmes, i això és exactament el que passa quan Sammie, cosí dels germans, toca la guitarra.

Quan Sammie toca, no escoltem només música; assistim a un viatge en el temps. Els seus acords comencen amb els ritmes ancestrals dels tambors africans i travessen oceans, generacions i fronteres musicals. Cada nota convoca un passat fet de percussió tribal, cants comunitaris i memòries col·lectives que els vaixells esclavistes no van poder ofegar. Però la música no s’atura aquí; amb la mateixa naturalitat avança, es ramifica, es reinventa i esclata en rock psicodèlic, en funk embogit i, finalment, en versos de hip-hop que rimen la història d’una resistència que mai ha deixat de ballar. Sammie, guitarra en mà, és un mèdium que connecta les arrels africanes del blues amb tota la música negra que encara havia d’arribar, demostrant que, més que un estil, el blues és un llegat viu en evolució constant.

Els vampirs de Sinners són, en realitat, caricatures tràgiques: éssers mancats d’ànima que, malgrat la seva aparent immortalitat i poder, estan condemnats a no poder connectar amb les seves pròpies arrels. Aquest buit absolut d’identitat els obliga a consumir-ne la dels altres, desesperats per omplir un espai interior impossible de saciar. Així simbolitzen una societat obsessionada amb encaixar a qualsevol preu, fins i tot al cost de renunciar a qui som realment. El vampirisme és, doncs, una metàfora cruel però exacta de com el món contemporani ens exigeix sacrificar fragments d’identitat per ser acceptats i com, al final, aquest sacrifici ens condemna a viure una existència buida i sense memòria.

No cal ser gaire espavilat per captar-ne el sentit metafòric en el desig de Remmick, el líder dels vampirs, d’assimilar Sammie. El món occidental, blanc i mainstream, fa temps que s’apropia de qualsevol forma d’art que li resulta exòtica. Sovint ho fa amb violència, però també amb un mecanisme més pervers: l’assimilació, xuclar fins al moll la cultura d’altri fins a deixar-la buida.

Sinners és una peli de vampirs, sí, però també és una carta d’amor disfressada d’història de terror. És una mirada al passat que no cau en la nostàlgia fàcil, sinó que ens recorda que darrere cada acord hi ha històries viscudes per gent real: gent que estimava, ballava, feia bromes i intentava fer-se petons mentre algú els manava callar perquè no sentia bé la cançó.

I, al capdavall, això és exactament el que volia Coogler quan va començar aquest ritual cinematogràfic: tornar a escoltar, encara que fos només per un instant, la veu d’aquell oncle que ara ja només viu en les cançons.

En la meva opinió (que, com totes, és de franc), la fantasia i la ciència-ficció no estan vivint una simple expansió, sinó una mutació com Déu mana. No parlem només de més llibres o més sèries o pelis amb espases que brillen i naus que fan “zuuuuuuuum”, sinó d’un terratrèmol real i divers. Diversitat de la de debò. No la de quota simpàtica per Instagram, sinó una allau de veus que abans ni tan sols trepitjaven el mercat editorial. Ara es reescriu el gènere des de Nairobi, Oaxaca o una habitació sense calefacció a l’Hospitalet. I el que expliquen? Tampoc és el de sempre. Fora messies blancs amb trauma de manual, fora cyborgs taciturns amb veu de subwoofer. Ara hi ha esperits que es declaren en vaga, bruixes que cobren per Bizum i intel·ligències artificials amb atacs d’angoixa existencial i crisi de fe.

Mentrestant, els subgèneres s’han reproduït com gremlins mullats: solarpunk pastoral, necromància burocràtica, romanç postapocalíptic amb consens explícit i distopies de barri amb més mala llet que Black Mirror. El gènere ja no només sobreviu: balla. Amb tentacles, amb escates o amb sabates d’agulla, però balla. Llegir fantasia i ciència-ficció avui és com obrir una capsa de bombons japonesa: no tens ni idea del que et tocarà, però segur que serà una experiència. Pot ser una faula sobre cucs còsmics que escriuen haikus o una revolta d’IAs que reclamen el dret a l’avorriment. I si bé encara hi ha qui creu que aquests gèneres són una via d’escapament, en realitat són finestres. No miren cap a fora: miren cap a dins, cap a tot allò que no surt al prime time, i ho fan amb més ombres, més mala bava i una dosi justa d’ironia entre línies.

Un exemple curiós d’aquesta proliferació de nous subgèneres al menú del fantàstic és el LitRPG. Sí, segur que hi ha alguna novel·la soviètica dels anys cinquanta que ara encaixaria perfectament sota l’etiqueta, però això no li treu mèrit al boom recent. El LitRPG és un híbrid mutant entre narrativa de fantasia i manual de videojoc, on els protagonistes viuen literalment dins un sistema de joc: punts d’experiència, nivells, habilitats desbloquejables i objectes màgics amb noms que semblen contrasenyes de Wi-Fi. És com una partida de Dungeons & Dragons narrada per algú que només vol arribar ràpid al nivell 99. Té el seu públic. Té la seva lògica. Però de vegades sembla més interessat a ensenyar-te les estadístiques que a explicar-te una història. Com si el drama humà fos un afegit opcional, un DLC emocional que ja s’activarà més endavant. O no.

El pal de paller del LitRPG segurament sigui la saga Dungeon Crawler Carl, que aquest juliol arriba amb la seva primera entrega publicada en espanyol per Nova amb el títol de Carl el mamporrero mazmorrero. Aquesta primera entrega (que és l’única que he llegit, i segurament l’única que llegiré) comença amb una premissa que fa olor de tarda d’avorriment i Red Bull: la superfície de la Terra és destruïda per extraterrestres i els humans supervivents són llençats a un calabós gegant a l’interior del planeta, amb nivells i regit per les regles d’un joc de rol. Tot per l’entreteniment de milers de races alienígenes a tota la galàxia, amb menús flotants, estadístiques, recompenses, penalitzacions i espectadors que voten com si fos Operación Triunfo, però amb més decapitacions.

Carl, el protagonista, és un paio qualsevol a qui, just abans que tot plegat esclati, l’ha deixat la xicota. I com que tot heroi necessita un company de viatge pintoresc, el destí (i l’autor) li encasqueten la gata de l’ex. Es diu Donut, parla, té poders i, contra tot pronòstic, es converteix en el millor personatge de la novel·la. I no és que tingui gaire competència: la resta de personatges tenen la profunditat emocional d’un NPC programat amb pressa.

Ara, l’inici és addictiu. El mecanisme funciona. La idea que el sistema de creixement dels videojocs s’apliqui a la vida dels personatges (t’adones que tens gana perquè t’apareix una notificació a la visió) té un encant pervers. És com si el HUD del Skyrim se’t clavés al cervell. Al principi, fa gràcia. Al cap d’unes pàgines, et fa pena. I al final, voldries entrar a la història i arrencar-li al prota les notificacions a cops de bastó. Que torni a sentir gana. Que suï. Que tremoli. Que visqui.

I aquí rau el problema: un cop passada la novetat, et queda un món pla com una pantalla de càrrega mal renderitzada. Hi ha combats, sí. Hi ha trampes, monstres, sorpreses i capítols que acaben penjats d’un fil. Però tot es mou dins un engranatge massa previsible, com si llegissis una guia de joc publicada a un número antic de la Hobby Consolas disfressada de novel·la. I llegir una guia de joc, siguem honestos, és una cosa que només fan els que es prenen el Dark Souls com una religió o els que treballen per IGN.

La sensació és la mateixa que quan mires algú jugant a Twitch i et repeteixes que ja hi jugaràs tu més tard, quan tinguis temps. Però el temps mai arriba. I tu continues mirant. I no pots deixar de mirar. Perquè, malgrat tot, Dungeon Crawler Carl enganxa. Com un streamer carismàtic amb un gat que llença boles de foc.

Matt Dinniman ho sap. I juga bé les seves cartes. L’humor és negre, les escenes d’acció són àgils i la crítica al capitalisme intergalàctic (sí, existeix) hi és. Però costa no veure-ho tot com un decorat, una mena de Show de Truman ple de monstres, sang i menús emergents.

Al final, Dungeon Crawler Carl és això: un walkthrough amb gràcia, una experiència de gameplay literària que et deixa amb ganes… no de llegir més, sinó de jugar-hi tu mateix. Potser és la seva gran virtut. O el seu gran fracàs. Depèn de si ets dels que gaudeixen mirant o dels que es mengen el comandament quan no poden jugar.

Ara arriba, com deia, en castellà i el teu influencer literari de confiança intentarà fer-te’l empassar com si haguessin descobert Borges en format Battle Royale. Personalment, no és una novel·la que recomanaria a un amic. Als enemics, però…

I sí, Donut mereix un spin-off. O un altar. O les dues coses.

/10

Títol original: A Fantastic Fear Of Everything | Directors: Crispian Mills, Chris Hopewell | Repartiment: Simon Pegg (Jack), Amara Karan (Sangeet), Paul Freeman (Dr. Friedkin) | Guió: Crispian Mills, basat en l’obra de Bruce Robinson | Producció: Geraldine Patten, Tracy Brimm | Música: Michael Price | Fotografia: Simon Chaudoir | Muntatge: Dan Roberts | Disseny de producció: Dick Lunn | Disseny de vestuari: Grace Snell | Efectes visuals: N/A | Distribució: Universal Pictures | Gènere: Comèdia negra, Terror | Durada: 100 minuts | Idioma original: Anglès | País de producció: Regne Unit

Sinopsi:
Jack és un escriptor de llibres infantils amb una vida força tranquil·la… fins que decideix escriure una obra per a adults sobre assassins en sèrie victorians. A mesura que s’endinsa en la investigació, la seva ment comença a desfer-se: es torna paranoic, creu que tothom vol matar-lo i viu atrapat en un pis ple d’ombres, records d’infància i rentadores amenaçadores. Quan finalment s’atreveix a sortir al món exterior, les seves pors prenen formes cada cop més absurdes i delirants. Enmig d’al·lucinacions, somnis animats i situacions ridículament tenses, Jack haurà d’enfrontar-se no només als seus fantasmes, sinó també a un passat que s’ha esforçat massa a oblidar.

Hi ha pel·lícules que desafien les convencions. N’hi ha que redefineixen gèneres. I després hi ha A Fantastic Fear Of Everything, que sembla haver-se proposat desordenar-los tots alhora. Aquesta és la primera incursió de Crispian Mills, antic líder de Kula Shaker (sí, aquella banda dels 90 que barrejava rock psicodèlic amb mantras hindús), en el món del cinema, acompanyat per Chris Hopewell, un veterà dels videoclips musicals. El resultat? Una barreja caòtica de comèdia negra, terror psicològic i surrealisme que té tant d’ambició com de desordre.

Simon Pegg encarna Jack, un escriptor de llibres infantils que, fart de relatar aventures d’animalons, decideix escriure un guió sobre assassins en sèrie del segle XIX. La seva recerca, però, el fa caure en una espiral de paranoia que el porta a creure que tot el món vol assassinar-lo. La premissa és brillant i, durant els primers 30 minuts, Pegg brilla com només ell sap fer-ho: amb una energia maníaca i una expressivitat gairebé de dibuixos animats. Veure’l córrer pel pis en calçotets tacats, armat amb un ganivet de cuina i cridant a l’ombra de la rentadora és simplement hilarant. Simon Pegg podria fer riure llegint les pàgines grogues, i aquí demostra, un cop més, que és un mestre de la comèdia física i l’humor absurd.

Però llavors passa una cosa. Jack surt de casa. I amb ell, tota la coherència narrativa decideix fer les maletes i marxar de vacances. La pel·lícula, que fins aleshores mantenia un ritme surrealista però captivador, es desinfla com un globus punxat. El duo de directors sembla no saber cap a on portar la història, i la trama comença a divagar sense rumb, en una successió de situacions inconnexes i personatges anecdòtics. Fins i tot Paul Freeman (sí, el dolent de Raiders of the Lost Ark) apareix en un paper de psicòleg victorià vestit de pirata en un somni que inclou un bosc de cartró. Sí, tal com sona.

L’estil visual, això sí, és una delícia, amb un univers oníric que recorda Terry Gilliam i Guillermo del Toro, amb colors vibrants i una atmosfera victorianament macabra. Els interludis d’animació stop-motion són encantadors, tot i que l’aparició d’un eriçó psicòtic en un dels somnis fa pensar que algú va posar alguna cosa a la cafetera de la productora.

I aquí és on el film es descontrola completament. La pel·lícula intenta ser massa coses alhora: una sàtira sobre la creativitat, una comèdia negra, una reflexió sobre els traumes infantils, un homenatge al cinema de terror victorià i, per si això no fos suficient, també inclou números musicals amb Simon Pegg rapejant al ritme d’Ice Cube. Si tot això sona confús, és perquè ho és. La pel·lícula té tantes idees que acaba per no desenvolupar-ne cap amb prou profunditat.

I llavors arriba el tercer acte. Si esperaves alguna mena de conclusió lògica o emotiva, oblida-te’n. La història fa un gir de 180 graus cap al territori del survival horror, amb Jack tancat en un soterrani de tortura que sembla tret d’un mal episodi de Saw, però amb acudits. L’aparició d’una subtrama romàntica amb Amara Karan és tan forçada i precipitada que un es pregunta si es va escriure amb retolador sobre el guió original.

A Fantastic Fear Of Everything és una pel·lícula ambiciosa però desordenada, que vol ser tantes coses que acaba sent una mica de res. El talent de Simon Pegg i l’estètica visual de Hopewell fan que valgui la pena donar-li una oportunitat, però has d’estar preparat per a una experiència tan desconcertant com fascinant.

Comencem pel principi: no soc un lector casual de Jason Pargin. Soc d’aquells que s’han llegit John Dies at the End com qui veu aigua. This Book Is Full of Spiders em va fer riure en llocs on no hauria de riure. I What the Hell Did I Just Read em va deixar amb aquella mirada de qui intenta explicar un somni surrealista a un desconegut al metro. Fa més d’una dècada que l’estil de Pargin —a mig camí entre una crisi existencial i un monòleg de lavabo— em remena el cervell.

Així que quan va anunciar una nova sèrie, ni tan sols vaig mirar l’argument. La vaig comprar. Punt. Perquè confio en Jason Pargin com d’altres confien en el tarot, els horòscops o el pòdcast d’un coach emocional. I, en aquest cas, la fe ha estat recompensada.

La trilogia de Zoey Ashe (Futuristic Violence and Fancy Suits, Zoey Punches the Future in the Dick i Zoey Is Too Drunk for This Dystopia) és una sàtira accelerada que no demana permís per entrar: derrapa, rebenta la porta i t’escup a la cara una combinació letal de ciència-ficció, ultraviolència, crítica social i tendresa inesperada. Un còctel que només pot servir algú que coneix bé el gust de la desesperació digital.

Futuristic Violence and Fancy Suits: el futur és de fireta, la violència és gratuïta i el sentit de la moda, fabulós.

Aquest llibre no es llegeix, et colpeja. Si les novel·les poguessin tenir altaveus, aquesta et cridaria a cau d’orella amb veu de tertulià passat de rosca. Ens presenta la Zoey Ashe, una cambrera llançada de cop al món dels rics demencials, gràcies a l’herència d’un pare que amb prou feines coneixia. El lot inclou mansió, escorta d’assassins amb vestits de passarel·la i una colla d’enemics tant extravagants com violents. Entre ells, un tipus amb urpes metàl·liques que no és Wolverine —és pitjor: és un idiota amb diners.

La ciutat de Tabula Ra$a —sí, amb símbol de dòlar inclòs— és com si Las Vegas, Dubai i un fòrum d’incels haguessin tingut una filla no desitjada. Tot s’hi grava, tot s’hi ven, tot s’hi transforma en espectacle. És un lloc on la tecnologia no només ha trencat les regles, sinó que les ha cremat i s’ha pixat a sobre les cendres.

Pargin escriu com si cada pàgina hagués de justificar el seu dret a existir: trenta acudits per capítol, alguns brillants, d’altres infames, però sempre amb una energia que t’arrossega. És com si et connectessin a un flux RSS del 2010 durant un ciberatac rus. Però més enllà del caos i les explosions, hi ha una lucidesa incòmoda. Aquesta distopia no parla d’un futur impossible, sinó d’un present una mica més descarat. Influencers convertits en déus. Dades convertides en armes. Indignació com a espectacle. I sí: la crítica social és directa com un cop de puny. Perquè no tot s’ha d’escriure amb guants de seda.

Futuristic Violence and Fancy Suits és com aquella hamburguesa greixosa que et menges a les tres del matí sabent que et penediràs. Però en aquell moment… oh, en aquell moment és gloriosa.

Zoey Punches the Future in the Dick: la seqüela que ningú va demanar però tothom mereixia.

En aquesta segona entrega, la Zoey ja no és la noia perduda entre milionaris i drons assassins. Ara és l’hereva semifuncional d’un imperi criminal i l’única veu de la raó en una ciutat construïda per gent que fa cosplay de dolent de Marvel. Tabula Ra$a s’ha convertit en una rave distòpica amb estètica de videojoc i regles escrites per Elon Musk després d’un tripi. L’argument? Algú intenta inculpar la Zoey d’un crim espantós amb una tecnologia experimental i —sí, això passa— una secta de misògins assassins. El món real, però en versió death metal.

Tot i la bogeria, la novel·la manté un batec humà. Zoey intenta mantenir el cap fred enmig del soroll, sobreviure a conspiracions i trols, i entendre com funciona un poder que no sempre porta pistola: el que es mesura en seguidors, en discursos virals, en la por de caure en desgràcia pública. Pargin continua amb la seva dansa desequilibrada entre la comèdia i la tragèdia. Exagera els mals de l’era digital fins que deixen de fer gràcia i comencen a fer mal —i després, et fa riure un altre cop, com si t’hagués llegit la ment i decidit tornar-te a trencar.

No és perfecte. La trama, a estones, camina coixa. Però la imperfecció li escau. Aquest no és un futur elegant. És un femer il·luminat amb neons. I Zoey, enmig de tot, es manté dempeus. Sarcàstica. Llesta. I profundament cansada.

Zoey Is Too Drunk for This Dystopia: vine pels làsers, queda’t per la desesperació sociopolítica embolicada en purpurina i bales.

Aquest tercer llibre és una espècie de carnaval infernal llençat a tota velocitat contra un mur de realitat. Zoey, cada cop més immersa en el laberint de poder de Tabula Ra$a, es troba atrapada entre dues opcions polítiques igual de repugnants: un racista carismàtic i un mafiós amb intencions… diguem-ne, opaques. És a dir, un resum bastant acurat de la política contemporània, però amb míssils i carn artificial.

El fil conductor aquí no és una conspiració concreta, sinó la lluita per la percepció. A Tabula Ra$a, la veritat és una narrativa amb un bon departament de màrqueting. Cada decisió es converteix en clip. Cada gest, en mem. Cada error, en arma.

Però, malgrat l’absurditat creixent, la novel·la manté l’ànima. Zoey és un personatge cada cop més profund, més esquinçat, més humà. I els secundaris deixen de ser ninots amb pistoles per convertir-se en figures amb història i afectes. Sota tot l’humor cruel i les escenes d’acció passades de voltes, hi batega una empatia estranya però real.

Pargin escriu com un tipus que ha perdut la fe però no la ràbia. Hi ha alguna cosa d’aquella sàtira que no vol fer-te sentir superior, sinó còmplice del desastre.

I per acabar…

La trilogia de Zoey Ashe no és només una sàtira passada de rosca: és una carta d’amor a tots els que intenten mantenir-se dempeus en un món que premia el cinisme i castiga la lucidesa. És divertida, sí. És grotesca. Però, sobretot, és honesta.

Pargin no pretén salvar-te. Però et dona eines per riure mentre tot crema. I a vegades, això és l’única esperança que queda.

Títol original: Better Man | Director: Michael Gracey | Repartiment: Jonno Davies (Robbie Williams), Steve Pemberton (Peter Williams), Alison Steadman (Betty), Raechelle Banno (Nicole Appleton), Tom Budge (Guy Chambers) | Guió: Michael Gracey, Simon Gleeson, Oliver Cole | Producció: Paramount Pictures | Música: Batu Sener i temes de Robbie Williams | Fotografia: Erik Wilson | Gènere: Biopic, musical, comèdia dramàtica surrealista | Durada: 125 minuts | País de producció: Regne Unit, Estats Units

Sinopsi:

Better Man ens explica la història de Robbie Williams des de la seva infantesa en un barri obrer de Stoke-on-Trent fins a convertir-se en una estrella mundial després de deixar enrere Take That. Però aquí no hi ha maquillatge ni perruques dolentes per semblar-se al cantant: Robbie és, literalment, un ximpanzé antropomorfitzat. Mitjançant una animació hiperrealista de Wētā FX (els mateixos de El Senyor dels Anells i Avatar), el film explora la identitat i l’autopercepció del cantant d’una manera tan metafòrica com hilarant.

Un dels primers discos que em vaig comprar amb els meus diners va ser Sing When You’re Winning. Encara recordo posar-lo en un Discman atrotinat que funcionava quan li venia de gust i escoltar-lo en bucle durant tot un viatge en cotxe fins a Galícia per visitar la família. Sempre he tingut debilitat per Robbie Williams, fins i tot quan li dona per rapejar. Per això, l’any passat vaig devorar el documental que li van fer a Netflix i, quan em vaig assabentar que li feien un biopic, em va interessar de seguida. Us podeu imaginar la cara que se’m va quedar quan vaig veure qui l’interpretava.

I és que, després d’haver estat bombardejats amb biopics musicals tallats pel mateix patró —el clàssic esquema d’ascens, caiguda i redempció en una orgia de plors, llums de neó i violins dramàtics—, Better Man arriba com una alenada d’aire fresc en un gènere tan trillat. No només desafia els tòpics habituals, sinó que ho fa amb una irreverència que seria impensable per a qualsevol altre artista. Perquè, siguem sincers, qui més es deixaria retratar com un ximpanzé amb samarreta d’Adidas i problemes d’addicció?

Narrat pel mateix Williams amb una veu en off sarcàstica i plena d’autocrítica, el film es riu de les convencions del gènere mentre les reinventa. Jonno Davies interpreta el ximpanzé Robbie amb una gestualitat sorprenentment humana (segurament ajudat pel fet que els ulls són del mateix Williams, capturats digitalment), fins al punt que t’oblides ben aviat que estàs veient un primat parlant, cantant, ballant, esnifant coca i xutant-se heroïna. Com tot biopic musical, els grans hits del protagonista són ineludibles. Ara bé, aquí aconsegueixen un nivell d’espectacle molt alt: des del Rock DJ recreat en un carnaval psicodèlic a Regent Street (correu a veure’l al YouTube) fins a una escena íntima en un iot amb Nicole Appleton, rodada com un clàssic de Hollywood de ball i romanç. La pel·lícula juga amb els límits de la realitat i la fantasia, habitant sempre en la frontera entre la realitat i l’oníric. A més, les cançons no són només un espectacle gratuït; serveixen per accentuar i contextualitzar els moments emocionals de la vida del protagonista.

Parlem un moment del mico rosa enmig de l’habitació. Pot semblar una decisió absurda convertir Robbie Williams en un ximpanzé digital, però aquí rau la genialitat del film. L’elecció no només serveix com a gag visual, sinó que funciona com una metàfora poderosíssima sobre la deshumanització de les estrelles del pop. El mateix Williams admet en un moment de la pel·lícula que la fama va interrompre el seu desenvolupament als quinze anys, deixant-lo en un estat poc evolucionat, atrapat en una adolescència perpètua. Aquesta confessió dóna encara més profunditat a la decisió de representar-lo com un ximpanzé: una criatura atrapada en una fase immadura, descontrolada i instintiva. Convertir-lo literalment en un primat emfatitza aquesta idea d’una manera tan punyent com irònica. A més, la tècnica és brillant: els efectes de la companyia WETA (sí, els mateixos de El Senyor dels Anells) aconsegueixen una animació tan realista que la cara del ximpanzé expressa emocions amb una subtilesa que molts actors humans envejarien.

Un altre dels encerts de Better Man és la seva barreja de sarcasme, autocrítica i emotivitat. La pel·lícula no estalvia detalls de la vida de Williams: els problemes d’addicció, les inseguretats constants, la relació tòxica amb el seu pare i els seus propis errors com a fill, amic i amant. No intenta justificar ni endolcir aquests moments, i això la fa molt més honesta que la majoria de biopics musicals, que solen culpabilitzar la fama o les males influències per salvar la imatge de l’artista. Aquí, és el mateix Robbie Williams qui en surt pitjor parat, exposant les seves febleses humanes amb una franquesa brutal. Mentre altres biopics intenten glorificar el seu protagonista, Better Man despulla el personatge fins als ossos, sense pietat.

Els personatges secundaris també tenen un paper clau en el relat. Per exemple, Guy Chambers, el pianista i productor que va coescriure moltes de les millors cançons de Williams, Gary Barlow, el rival de Williams a Take That, i Nigel Martin-Smith (Damon Herriman), el mànager del grup. A diferència d’altres biopics on els personatges secundaris són simples accessoris, aquí aporten capes de profunditat a la història de Williams. I no cal ser fan de Robbie Williams ni conèixer res de la seva trajectòria per gaudir de Better Man. La pel·lícula transcendeix la seva figura per convertir-se en una exploració universal sobre la fama, la identitat i l’autoconeixement.

Better Man no és només un biopic; és un experiment narratiu, una crítica ferotge a la indústria musical i una exploració de la identitat personal. Juga amb el surrealisme sense perdre l’honestedat emocional i té l’audàcia de riure’s de si mateixa i de tot el que representa el gènere dels biopics musicals. Perquè sí, Better Man és un xoc de gèneres, d’estils i de tòpics trencats, però, sobretot, és la prova que el biopic musical pot reinventar-se amb intel·ligència, humor i molta valentia.

Títol original: Ready or Not | Director: Matt Bettinelli-Olpin, Tyler Gillett | Repartiment: Samara Weaving (Grace), Mark O’Brien (Alex Le Domas), Adam Brody (Daniel Le Domas), Andie MacDowell (Becky Le Domas), Henry Czerny (Tony Le Domas), Nicky Guadagni (Tia Helene) | Guió: Guy Busick, R. Christopher Murphy | Producció: Tripp Vinson, James Vanderbilt, Bradley J. Fischer, William Sherak | Música: Brian Tyler | Fotografia: Brett Jutkiewicz | Distribució: Fox Searchlight Pictures | Gènere: Terror, comèdia negra | Durada: 95 minuts | País de producció: Estats Units.

Sinopsi de la pel·lícula

La Grace ha viscut tota la vida somiant amb formar part d’una família. Quan es casa amb l’Alex Le Domas, hereu d’una rica dinastia de jocs de taula, sembla que el seu desig es compleix. Però la nit de noces, el que hauria de ser una vetllada de celebració es transforma en una cacera mortal: la Grace haurà de jugar a un macabre joc de fet i amagar mentre la seva nova família intenta matar-la abans de l’alba, convençuts que, si no ho aconsegueixen, una antiga maledicció els destruirà. Entre corredisses, sang i mala llet, la Grace descobrirà que els Le Domas no només tenen diners, sinó també una obsessió malaltissa pel poder i la tradició.

Les millors pel·lícules de terror són aquelles que operen a diversos nivells. Per una banda, tens el festival de sang, esgarips i òrgans voleiant que qualsevol fan del gènere espera amb delit. Però, si darrere de la carnisseria no hi ha un mínim de substància, la cosa es queda en una successió de morts sense ànima. Ready or Not (2019), dirigida per Matt Bettinelli-Olpin i Tyler Gillett, té clar aquest equilibri i el gestiona amb la mateixa mala bava que els seus protagonistes.

La nostra heroïna, Grace, interpretada per una Samara Weaving que mereix el títol de final girl honorífica, comença la història radiant de felicitat. És el dia del seu casament amb l’Alex, hereu d’una família peculiar: els Le Domas, magnats d’un imperi de jocs de taula. La pel·lícula sap perfectament amb quines cartes juga i dedica el temps necessari a preparar l’escenari, els personatges i el conflicte central abans d’entrar a matar. Coneixem la família política de la Grace: el pare, un senyor cregut que es pensa el rei del món; la mare protectora, intensa i amb un somriure inquietant; la tieta mig sonada que et congela amb la mirada; el cunyat borratxo que va de guay però està fet una desgràcia; i la resta de parents, cadascun més peculiar que l’anterior. D’entrada, sembla que la reticència de l’Alex a passar temps amb la seva família és una simple rebel·lia. Però no. Hi ha alguna cosa més.

Tot sembla anar bé, més enllà de la incomoditat d’haver de tractar amb uns parents amb cara d’haver participat en un ritual satànic just abans de les fotos oficials. El que ella no sap és que aquesta sensació no va desencaminada. Segons la tradició familiar, la nit del casament el nou membre ha de participar en un joc. Normalment, es tracta d’una partida inofensiva de dames o un solitari que no matarien ni l’avorriment. Però la Grace treu la pitjor carta possible: fet i amagar. El problema? No és la versió simpàtica de la infantesa. Aquí, ella s’amaga i la resta de la família surt a caçar-la amb ballestes, destrals i ganivets d’estil medieval. Si no la troben i la maten abans de l’alba, creuen que una maledicció caurà sobre ells.

El millor de la pel·lícula no és només l’acció –que tampoc no és manca de moments gloriosament cruents–, sinó la sàtira sobre la desconnexió de les classes benestants. Els Le Domas són rics, sí, però també són l’encarnació d’una elit decadent i narcisista que justifica qualsevol atrocitat en nom de la tradició i la seva fortuna. Hi ha una escena que ho resumeix perfectament: la germana de l’Alex, col·locada fins a les celles i amb menys punteria que un mico amb guixos, dispara accidentalment a una minyona. Reacció de la família? “Era la meva preferida”, murmuren amb un posat que transmet el mateix dol que si haguessin perdut una cafetera.

I és que Ready or Not no té por de deixar clara la seva crítica social: els rics viuen en una realitat paral·lela, desconnectada de qualsevol empatia. Quan la sang esquitxa els seus salons de fusta noble, no senten horror, sinó molèstia pel cost que suposarà netejar les catifes. Veient-la, no deixava de pensar en Knives Out (Rian Johnson, 2019) i aquella altra família disfuncional de classe alta. El mateix còctel d’excentricitat, privilegis i patetisme, però amb més ganivets i menys elegància.

La mansió familiar és gairebé un personatge més. Laberíntica, fosca i opressiva, sembla dissenyada per algú amb una obsessió malaltissa pels passadissos secrets i els quadres inquietants. Els Le Domas hi caminen com si fossin amos d’un regne medieval, i no és casualitat: les armes amb què persegueixen la Grace són relíquies de temps pretèrits que ja no haurien d’existir més enllà d’un museu. El simbolisme és clar: una aristocràcia aferrada a privilegis anacrònics i dissimulant amb rituals absurds la seva naturalesa violenta.

L’humor negre és un dels grans encerts de la pel·lícula. La violència és visceral, sí, però sovint tan passada de rosca que no pots evitar riure. Hi ha moments que freguen el cartoon més macabre, amb morts que semblen extretes d’un episodi sàdic dels Looney Tunes. És d’aquelles pel·lícules on rius i immediatament et preguntes si hauries d’anar a teràpia per haver rigut.

No tot funciona igual de bé. El pròleg inicial, on veiem un joc mortal del passat, li resta part del misteri. Hauria estat més efectiu començar amb la Grace desconeixent què passa i deixar que l’audiència descobrís amb ella l’horror d’aquella família. A més, hi ha algun moment al tram central que s’estira com un xiclet. La subtrama del majordom, per exemple, sembla més un obstacle improvisat que una peça necessària de la història.

Però quan la pel·lícula arriba al clímax, se’n riu de tot i de tothom. I ho fa amb un esperit juganer i demencial. El final és una explosió literal i metafòrica que no té cap por d’exagerar. És el tipus de resolució que et deixa amb els ulls com taronges i un somriure de satisfacció, perquè, malgrat la bogeria de la premissa, acaba sent exactament el desenllaç que necessitava aquesta història.

En definitiva, Ready or Not és una barreja perfecta d’humor negre, tensió i comentari social, amb una Samara Weaving en estat de gràcia –mai millor dit– que es guanya el títol de final girl amb una combinació perfecta d’horror, ràbia i sarcasme. És una pel·lícula que no té por de tacar-se les mans ni de posar el dit a la nafra.

Recomanada? Absolutament. Això sí, no la miris amb la família política. I si mai et trobes amb algú que té una fortuna basada en jocs de taula i una caixa misteriosa a casa… corre. Corre i no miris enrere.

Títol original: The Green Knight | Director: David Lowery | Repartiment: Dev Patel – Sir Gawain, Alicia Vikander – Essel / La Dama del Castell, Joel Edgerton – El Senyor del Castell, Ralph Ineson – El Cavaller Verd, Sean Harris – Rei Artur, Kate Dickie – Reina Ginebra, Sarita Choudhury – Morgana (mare de Gawain), Barry Keoghan – El Bandoler, Erin Kellyman – Santa Winifred. | Guió: David Lowery (basat en el poema medieval Sir Gawain and the Green Knight) | Producció: Toby Halbrooks, James M. Johnston, David Lowery, Tim Headington, Theresa Steele Page | Música: Daniel Hart | Fotografia: Andrew Droz Palermo | Muntatge: David Lowery | Disseny de producció: Jade Healy | Disseny de vestuari: Malgosia Turzanska | Efectes visuals: Weta Digital | Distribució: A24 (EUA), Vértigo Films (Espanya)
Gènere: Fantasia èpica, drama, aventura, terror folklòric | Durada: 130 minuts | Idioma original: Anglès | País de producció: Estats Units

Sinopsi:

The Green Knight és una reinterpretació fosca i evocadora del poema medieval Sir Gawain and the Green Knight. La història segueix Gawain (Dev Patel), un jove cavaller de la cort del Rei Artur que, en un intent de demostrar el seu valor, accepta el desafiament d’un estrany cavaller cobert d’escorça: li pot donar un cop d’espasa, però, al cap d’un any i un dia, haurà de viatjar a la Capella Verda per rebre un cop igual.

Pocs textos medievals són tan hipnòtics, desconcertants i estranyament sensuals com Sir Gawain and the Green Knight. Una història de cavalleria, temptació i el pes inexorable del destí, el poema del segle XIV ha fascinat estudiosos i lectors durant segles. Així que, naturalment, quan el director David Lowery va decidir adaptar-lo, no es va limitar a fer una epopeia medieval convencional amb espases que xerriquen i discursos honorífics. No, va optar per un viatge febril i existencial—clar que sí! El resultat, The Green Knight (2021), no és tant una adaptació fidel del poema com una meditació inquietant sobre la mortalitat, la masculinitat i el pes aclaparador de les expectatives.

Des del primer moment en què Dev Patel apareix a la pantalla, queda clar que no estem davant del típic heroi de llegenda. En el poema original, Gawain és el model de la virtut cavalleresca. Aquí, és un desastre ambulant. Es desperta en un bordell el matí de Nadal, amb l’alè carregat de decisions qüestionables, només per ser arrossegat fins a la cort, on el seu oncle, un exhaust Rei Artur (Sean Harris, canalitzant una energia de soc massa vell per aquestes històries), li demana que expliqui una història sobre si mateix. Gawain, de manera vergonyosa, no en té cap.

I aquí és on entra el Cavaller Verd, un guerrer antic cobert d’escorça que irromp a Camelot com si hagués sortit d’una pel·lícula de terror. Proposa un «joc»: qualsevol cavaller pot atacar-lo una vegada, però d’aquí a un any i un dia, haurà de rebre el mateix cop. Naturalment, perquè la pressió social és una força poderosa, Gawain li talla el cap d’un sol cop—només per veure, horroritzat, com el Cavaller Verd recull el seu cap i se’n va cavalcant, rient. En aquest moment, tant l’audiència com Gawain tenen el mateix pensament: Això s’ha complicat molt ràpid.

Un any després, Gawain, ara una mica més conscient que les accions tenen conseqüències, parteix en el seu viatge per enfrontar-se al seu destí. En teoria, això hauria de ser una gran aventura èpica. En realitat, és bàsicament Gawain deambulant per paisatges bellament desolats, trobant personatges inquietants i prenent decisions cada cop més qüestionables. L’atraquen només començar el seu camí, al·lucina amb el seu propi esquelet, té una trobada críptica amb el fantasma de Santa Winifred, i per algun motiu adopta una guineu que potser l’està manipulant psicològicament.

En un moment donat, es troba amb un grup de gegants, els demana que el portin a coll-i-be i l’ignoren completament—perquè fins i tot les criatures mítiques s’adonen que és un putu pringat. Malgrat tot, Dev Patel carrega amb el pes de tota la peli amb una presencia magnètica. Amb uns ulls expressius i la sensació sempre d’inseguretat, encarna perfectament un home que vol ser important però que es comença a adonar que les llegendes no es fan sense pagar un cost elevat.

La trobada més estranya de Gawain arriba quan s’allotja al castell d’un Lord somrient i massa simpàtic (Joel Edgerton) i la seva esposa no tan subtilment seductora (Alicia Vikander, que també interpreta Essel, la seva amant de classe baixa, perquè la simetria és divertida). La seva dinàmica? Un híbrid entre un debat filosòfic i un club d’intercanvi medieval.

La Lady Vikander li fa un monòleg sobre el color verd que és tan poètic, ominós i possiblement nihilista que un gairebé espera que la pel·lícula s’aturi perquè l’audiència pugui prendre apunts. El verd, explica, és el color de la natura, de la putrefacció, de tot allò que perdura molt després que l’ambició humana s’hagi reduït a pols. És un discurs que bàsicament confirma que Gawain està condemnat—però ei, almenys li ho expliquen de manera elegant. I llavors arriba l’escena. Només direm que implica una faixa màgica, algunes activitats comprometedores i Gawain adonant-se finalment que la cavalleria és molt més complicada que simplement semblar honorable.

Aquí és on la pel·lícula s’allunya més del poema, perquè mentre que l’original Gawain falla amagant la seva vergonya, aquest Gawain la porta totalment a la vista. (No farem spoilers, però mai tornareu a veure una faixa verda de la mateixa manera). Tot això, evidentment, porta cap a la Capella Verda, on Gawain finalment ha d’enfrontar-se al seu destí. I si esperàveu una gran batalla final… bé, no heu estat atents. El que tenim en lloc d’això és una seqüència estesa i hipnòtica que es desenvolupa com una crisi existencial a càmera lenta.

L’últim acte de la pel·lícula és una obra mestra de tensió i ambigüitat. Gawain visualitza una vida alternativa—una en què tria la covardia, arriba al tron, i passa anys vivint en ansietat, només perquè tot s’ensorri igualment al final. És una mirada brutal i poètica a la futilitat d’intentar escapar del destí. I aleshores, just quan la pel·lícula sembla precipitar-se cap a la desesperació absoluta, Lowery fa una cosa sorprenent: li dona a Gawain un moment de claredat. Una elecció.

Temàticament, The Green Knight juga a múltiples nivells. És una crítica als mites cavallerescos, un film de terror folklòric, i possiblement fins i tot una al·legoria sobre el canvi climàtic (perquè realment, què és el Cavaller Verd si no una força inaturable de la natura, esperant pacientment que la humanitat s’enfronti a les conseqüències de la seva pròpia supèrbia?). Però més que res, és una història sobre què significa viure amb honor—una idea que, al final, sembla molt més fràgil i complicada que els codis morals clars de la llegenda artúrica.

Mireu, The Green Knight no és per a tothom. Si espereu una pel·lícula d’aventures clàssica, potser us trobareu mirant el rellotge mentre Gawain es queda contemplant el buit per desena vegada. És lenta, estranya i sovint deliberadament ambigua. Però si us deixeu portar pel seu ritme hipnòtic, per la seva bellesa i el seu silenci existencial, descobrireu una de les interpretacions més fascinants, inquietants i irònicament divertides de la llegenda artúrica mai fetes.

I, el més important, ens deixa una lliçó fonamental: si un home-arbre apareix el matí de Nadal i et desafia a un «joc», potser el millor que pots fer és dir-li que no.

Una de les raons per les quals escric aquí és per donar forma a les idees que em ballen pel cap i no acaben de trobar sortida. És una mena de teràpia pública, un espai on deixo anar pensaments sobre llibres, pel·lícules o sèries que, malgrat el temps, continuen perseguint-me com fantasmes tossuts. Ho dic d’entrada perquè quedi clar: tot el que escric aquí són opinions personals, subjectives i absolutament esbiaixades.

Avui vull compartir –o potser simplement posar ordre– a algunes reflexions sobre un subgènere de la fantasia que sembla estar a tot arreu: el grimdark. Fa dies que hi dono voltes, potser perquè s’acosta la publicació de la nova novel·la de Joe Abercrombie, The Devils, o perquè últimament autors i influencers del fandom han omplert les xarxes d’elogis cap al subgènere.

Haig de confessar que d’Abercrombie, per exemple, he llegit Half a King i The Blade Itself, i la veritat, no tinc cap pressa per continuar amb la resta. Això sí, cal reconèixer que, a part de novel·lista, el paio fa uns texans de primera qualitat.

El cas és que, si ens hem de fiar del que es veu a xarxes, de vegades sembla que per a molts lectors de fantasia el grimdark s’ha convertit en sinònim de realisme cru i honestedat sense concessions.

Jo… hi tinc objeccions.

Què és el grimdark?

El terme prové del joc de taula Warhammer 40,000, que presenta el seu univers distòpic amb la frase: «In the grim darkness of the far future, there is only war.» Aquesta sentència, pensada per descriure un món sense esperança, ha acabat encapsulant l’essència d’un subgènere que comparteix una visió pessimista i fosca de la condició humana.

Però el grimdark no es limita a escenaris ombrívols i batalles sagnants. Els seus trets definitoris van molt més enllà d’una estètica carregada de cendres i sang. Les descripcions de tortures, violacions i assassinats no només són habituals, sinó que sovint es narren amb una precisió que frega el morbós, com si l’autor es complagués en el detall desagradable. Els protagonistes? Antiherois o, directament, vilans amb motivacions purament egoistes, si no cruels. La línia entre el bé i el mal es difumina fins a desaparèixer, i les accions, per terribles que siguin, gairebé mai tenen conseqüències morals rellevants. Els finals feliços són una raresa, la corrupció i la traïció, una norma. Qualsevol intent de redempció o canvi sol acabar en un fracàs estrepitós.

Tot i que els seus orígens com a subgènere literari són difícils de traçar, la seva expansió massiva es pot atribuir a A Song of Ice and Fire de George R.R. Martin i la seva adaptació televisiva. Aquestes històries van demostrar que el públic estava preparat (i fins i tot desitjós) per relats on els herois no sempre triomfen, els “bons” cometen atrocitats i la justícia és, com a mínim, aleatòria. Autors com Joe Abercrombie (The First Law) o Mark Lawrence (Prince of Thorns) han consolidat aquest corrent, portant la fantasia cap a territoris cada cop més foscos i violents.

Per què ens atrau tant la foscor?

La popularitat del grimdark pot entendre’s com una reacció a la fantasia clàssica, on el bé triomfa sobre el mal i l’esperança és una constant. En un món cada vegada més marcat per la crisi climàtica, la polarització política i la inestabilitat global, molts lectors troben en aquestes històries una forma de catarsi. Un mirall d’una realitat caòtica i cruel, molt més propera al present que no pas els contes de cavallers valents i mags savis.

Però aquí és on la cosa es complica. Malgrat el seu potencial per explorar les ombres més profundes de la condició humana, el grimdark ha caigut en la trampa de repetir-se. Molts autors semblen més preocupats per imitar la brutalitat extrema que per aprofundir en les implicacions filosòfiques o emocionals d’aquesta. Quan tots els personatges són uns miserables i no hi ha cap escletxa per a l’esperança, l’empatia es desintegra.

A més, en certs cercles s’ha imposat la idea que el grimdark és sinònim de maduresa literària, com si la foscor i el nihilisme fossin automàticament profunds. Però la veritable maduresa no rau a encadenar atrocitats, sinó en saber explorar la complexitat humana amb totes les seves llums i ombres. La violència, quan es presenta sense context ni reflexió, no té res de profunditat: és només soroll.

El cinema de terror contemporani ha caigut en una trampa similar. Allà on abans els elements terrorífics servien per explorar traumes personals o col·lectius, ara la tortura gratuïta als personatges s’ha convertit en l’únic motor narratiu. I quan la brutalitat esdevé rutina, l’impacte emocional desapareix.

Una de les coses que més em criden l’atenció, també, és l’arbitrarietat amb què s’aplica el terme. Sovint veig com es penja aquesta etiqueta a novel·les que, en realitat, no encaixen gaire amb els trets característics del subgènere. Qualsevol història amb una mica de foscor, un parell de personatges moralment ambigus o una mort inesperada sembla ser suficient perquè alguns la classifiquin com grimdark. Això dilueix el significat del terme i fa que perdi part del seu valor com a classificació literària.

I també passa a la inversa. Un exemple clar és la saga Red Rising de Pierce Brown, que, tot i no considerar-se formalment grimdark, aconsegueix retratar la desesperança i la brutalitat de la condició humana amb una subtilesa i una profunditat que superen moltes de les obres etiquetades dins del gènere que he llegit. Brown no es limita a acumular violència o tragèdies gratuïtes; construeix un món on la foscor s’infiltra a través de la traïció, la lluita pel poder i les pèrdues personals, però sense extingir mai del tot la possibilitat de redempció o esperança.

De fet, Dark Age, la cinquena entrega de la saga, aconsegueix ser més grimdark que les dues novel·les d’Abercrombie que he llegit… i això comptant-les juntes.

L’altre gran problema del grimdark és que ha caigut en la previsibilitat. Fa uns anys vaig llegir una novel·la d’un autor nacional que s’emmarcava (i es venia) obertament dins el gènere, una d’aquelles que tothom recomanava sense parar a les xarxes. La vaig llegir per un curs d’escriptura i, a mig llibre, la sensació d’estar davant d’una caricatura involuntària del grimdark es va tornar insuportable. A cada acte de brutalitat gratuïta, a cada personatge femení reduït a víctima d’abusos, podia imaginar-me l’autor fent un check mental, convençut que estava colpint el lector. A mi, personalment, se’m va fer bola.

Casualitats de la vida, un parell d’anys més tard, aquella novel·la sembla haver-se esvaït de l’imaginari col·lectiu, com si mai no hagués existit. Ningú en parla, ningú la reivindica, ningú la recorda. I això em porta a una última reflexió: crec que el grimdark marxarà tal com ha arribat.

No em malinterpreteu. Sempre hi haurà històries que explorin els racons més foscos de la humanitat, perquè la crueltat i la desesperança formen part del nostre relat, tant a la ficció com a la realitat. Però aquesta obsessió per la foscor per la foscor, aquest intent d’impactar el lector a còpia de repetir la mateixa nota—misèria, brutalitat, cinisme—una vegada i una altra, crec que no arrelarà. Com qualsevol tendència que confon estil amb substància, el grimdark ha acabat convertint-se en un tic, una fórmula. I les fórmules, tard o d’hora, es desgasten.

Potser el grimdark no desapareixerà del tot, però dubto que continuï dominant el paisatge literari com ho ha fet en els darrers anys. Els lectors, al capdavall, busquem històries que ens sorprenguin, no que ens repeteixin una vegada i una altra que el món és un lloc horrible. Això ja ho sabem.

Però bé, al cap i a la fi, tot es redueix a una qüestió de gustos.