Catalan Quotes

“Fa quatre-cents anys, la gent veia la mateixa lluna que veiem nosaltres.”
― Haruki Murakami, 1Q84 #1-2

“Aquesta remor que se sent no és de pluja.
Ja fa molt de temps que no plou.
S'han eixugat les fonts i la pols s'acumula
pels carrers i les cases.
Aquesta remor que se sent no és de vent.
Han prohibit el vent perquè no s'alci
la pols que hi ha pertot
i l'aire no esdevingui —diuen— irrespirable.
Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
Aquesta remor que se sent no és de pensaments.
Han estat prohibits perquè no engendrin
la necessitat de parlar
i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe.

I, tanmateix, la remor persisteix.”
― Miquel Martí i Pol, Vint-i-set poemes en tres temps

“Un to blau grisós, el color del llac IJssel un dia d’estiu amenaçat per núvols foscos carregats de trons a la llunyania.”
― Gerbrand Bakker, The Twin

“Alçant els punys pots percudir la lluna.”
― Miquel Martí i Pol, Estimada Marta

“Tot està per fer i tot és possible”
― Miquel Martí i Pol, L'àmbit de tots els àmbits

“Serem allò que vulguem ser”
― Miquel Martí i Pol, Primer llibre de Bloomsbury

“Li va dir a cau d'orella que no es cansaria de mirar-la”
― Sílvia Soler, L'estiu que comença

“Sentir no era el seu verb preferit.”
― Sílvia Soler, L'estiu que comença

“Bevíem a glops
aspres vins de burla
el meu poble i jo.

Escoltàvem forts
arguments del sabre
el meu poble i jo.

Una tal lliçó
hem hagut d'entendre
el meu poble i jo.

La mateixa sort
ens uneix per sempre:
el meu poble i jo.

Senyor, servidor?
Som indestriables
el meu poble i jo.

Tenim la raó
contra bords i lladres
el meu poble i jo.

Salvàvem els mots
de la nostra llengua
el meu poble i jo.

A baixar graons
de dol apreníem
el meu poble i jo.

Davallats al pou,
esguardem enlaire
el meu poble i jo.

Ens alcem tots dos
en encesa espera,
el meu poble i jo.”
― Salvador Espriu, Les cançons d'Ariadna

“Comprenc que no ha de ser fàcil competir amb un record. Ella ja no pot equivocar-se, no ens pot decebre... és una ombra poderosa i, tot i que no puc disculpar-me per això, vull fer-te saber que ho entenc.”
― Sílvia Soler, L'estiu que comença

“Typical of Iberia, both the Basques and the Catalans claim the word comes from their own languages, and the rest of Spain disagrees. Catalans have a myth that cod was the proud king of fish and was always speaking boastfully, which was an offence to God. "Va callar!" (Will you be quiet!), God told the cod in Catalan. Whatever the word's origin, in Spain lo que corta el bacalao, the person who cuts the salt cod, is a colloquialism for the person in charge.”
― Mark Kurlansky, Cod: A Biography of the Fish that Changed the World

“No vull el lent i desvagat destí / de dar a no-res mon oci inconegut; / val més ésser esclafat i escorregut, / la sang inútil trasmudant en vi.”
― Josep Carner, Els fruits saborosos

“Feia vent, i de tant en tant les fulles deixaven a la vista una estrella, i semblava que les estrelles mateixes s'estremissin i projectessin la seva llum per mirar d'esquitllar-se per entre les vores de les fulles.”
― Virginia Woolf, TO THE LIGHTHOUSE

“Molt he estimat i molt estimo encara”
― Miquel Martí i Pol, Estimada Marta

“Seria excessiu pensar que tornaria a enamorar-se'n, però sí que es veia capaç de revifar l'afecte —si bufava esforçadament, les flames reviscolarien.”
― Sílvia Soler, L'estiu que comença

“Ens ha costat arribar fins aquí però ara hi som i ho tenim tot per fer.”
― Sílvia Soler, L'estiu que comença

“Parar l'orella al silenci és descobrir com n'arriba a ser de rar. Sempre hi ha alguna cosa que es mou (…). Aquesta mena de silenci no és una negació del so. El món s'hi queda suspès i jo a dins.”
― Nan Shepherd

“Una de les falses expectatives que he experimentat està associada a l'oficialitat lingüística. Durant la dictadura, quan reflexionava sobre l'eventualitat que el català fos declarat algun dia llengua oficial —cosa que aleshores semblava una utopia—, imaginava que aquest fet comportaria el respecte automàtic per la legalitat i, per tant, un canvi immediat d'actituds lingüístiques prodiglòssiques. Ara, deu anys després de l'Estatut, ens adonem que aquelles idees eren unes falses expectatives i no sols perquè hi ha encara adversaris de l'oficialitat del català —els incidents a les comissaries i als jutjats ens en parlen prou— sinó, sobretot, perquè en el conjunt de la nostra societat hi ha una inèrcia que costarà molt de temps de superar.
[...]
Fet i fet, la declaració d'oficialitat no és suficient per conjurar tots els fantasmes que s'han anat imposant al llarg dels segles, no sols per culpa dels perseguidors de la llengua catalana, sinó també per la de molts catalans que han acceptat totalment o parcialment el lingüicidi. I tampoc no seria suficient —quants en quedaríem sorpresos!— si es declarés l'oficialitat exclusiva del català: com que els sistemes coercitius i expeditius quedarien exclosos, perquè en la nostra societat els mètodes autoritaris podrien provocar conflictes seriosos, hauria de passar molt de temps abans que es pogués aplicar de debò l'oficialitat exclusiva. En definitiva —i no és pas un frívol joc de paraules—, hauria de passar el temps necessari perquè aquella «exclusivitat» es pogués aplicar. I crec amb fonament que aquest temps necessari és el mateix que caldrà esperar en la situació actual, en què es perfila un règim d'oficialitat prioritària del català.”
― Francesc Vallverdú, L'ús del català, un futur controvertit. Qüestions de normalització lingüística al llindar del segle XXI

“Els arguments alarmistes sobre l'ús del català coincideixen tots a reclamar un canvi radical d'estratègia en la política de normalització lingüística. No accepten o menysvaloren els resultats obtinguts dins aquest marc estratègic, que s'ha revelat positiu i eficaç en tants aspectes. En política lingüística, el consens assolit, principalment a Catalunya, és un atot de gran transcendència social, que seria suïcida de dilapidar. Repetim-ho: cal discutir, i en profunditat, tots els aspectes tàctics que es demostrin inútils o insuficients, cal reconsiderar i revisar moltes mesures de política lingüística tant al Principat com, sobretot, a les altres terres de llengua catalana, cal exigir una coherència més rigorosa entre els principis i la pràctica quotidiana, però seria un greu error polític que les insatisfaccions presents ens fessin perdre de vista l'encert essencial del procés de normalització lingüística i la seva estratègia. Així, doncs, siguem prudents a l'hora de considerar algunes de les propostes «miraculoses» que a vegades es formulen, perquè no podem malbaratar els avenços tan dificultosament aconseguits. Al capdavall, la convivència lingüística és un bé social no tan accessori com algunes veus semblen deixar entendre, amb manifestes incomprensions respecte als castellanoparlants. En definitiva, com ens ha recordat una vegada més Badia i Margarit, cal assumir que «si un dia el català desapareixia, això no seria pas perquè els no catalans no s'hi haguessin incorporat, sinó perquè els catalans l'haurien abandonat».”
― Francesc Vallverdú, L'ús del català, un futur controvertit. Qüestions de normalització lingüística al llindar del segle XXI